Regne d'Itàlia (edat mitjana): diferència entre les revisions

| nom_oficial = ''Regnum Italicum''

|nom_comú =

|continent = Europa

|esdeveniment_fi = El títol fou associat al de l'Emperador del [[Sacre Imperi Romanogermànic]]

|p1 = Regne de Lotaríngia

|bandera_s2 = Corona ferrea monza (heraldry).svg

|aclaració_mapa = Regne d'Itàlia dins el Territoriterritori adscrit a [[Lotari I]] en el [[Tractat de Verdun]]

|capital = [[Pavia]] (posteriorment [[Milà]] i [[Monza (ciutat d'Itàlia)|Monza]])

|moneda = [[Tremissitremís]]

A la [[Caiguda de l'Imperi Romà]] amb la deposició de [[Ròmul August]] per [[Odoacre]] ([[476]]) aquest prengué el títol de [[rei d'Itàlia]] i adoptà la capital de l'[[Imperi caigutRomà d'Occident]], [[Ravenna]], com la capital del regne. [[Teodoric el Gran|Teodoric]] d'origen [[ostrogot]] i avalat per l'[[emperador bizantí]] [[Zenó (emperador)|Zenó]] conduí una campanya militar contra Odoacre i esdevingué monarca a la mort d'aquest ([[493]]). S'instituí llavors el [[Regne dels Ostrogots]] que gaudí d'una certa continuïtat fins al seu enfonsament davant dels [[Imperi Bizantí|bizantins]] liderats per [[Narsès]] el [[553]], poc més de mig segle des de les gestes de Teodoric. Fou incorporat llavors a l'Imperi durant poc més de quinze anys quan els [[llombards]] provinents de la [[Pannònia]] i liderats per [[Alboí]] conqueriren bona part de la península, excepte la part sud i una franja de territori que unia [[Ravenna]] amb [[Roma]]. Alboí basà el control del territori en ducats centrats en ciutats (''[[Forum Iulium]]'', [[Milà]], [[Pavia]], [[Brescia]], [[BenenventBenevent]] per mencionar-ne les més importants del nord). A la seva mort ([[572]]) el control del territori no es pogué condensar en un sòl monarca i el [[Regne Llombard]] perdé cohesió durant gairebé els deu anys que durà l'interregne seguit de diversos monarques efímers. En aquest impàspunt mort l'imperi bizantí reorganitzà els territoris de la península en l'[[Exarcat de Ravenna]]. [[Heribert]], noble de llinatge bavarès i primer rei catòlic d'Itàlia ([[653]]–[[661]]), car fins llavors els llombards foren [[arrians]] inicià el llinatge bavarès del regne fins a [[Aripert II]] mort el [[712]]. El 751 el Regne Llombard liquidà l'Exarcat de Ravenna i el 756 es disposà a atacar Roma. Esteve III demanà ajuda al [[Regne Franc]] de [[Pipí I el Breu]] que reconquerí les restes de l'exarcat de Ravenna i en féu donació a l'església ([[Donació de Pipí]]). El Regne Llombard acabà amb [[Desideri d'Ístria]] quan fou vençut per [[Carlemany]] pocs anys més tard ([[774]]) que incorporà el regne al [[Regne Franc]], però mantingué el títol de Rei de Llombardia.

La mort de l'Emperador [[Lotari I]] en [[855]] portarà a la divisió del seu regne (conegut com a França central i provenint de la divisió del [[Regne Franc]] en el [[843]]), entre els seus tres fills. El més gran, [[Lluís II el Jove]], que hereta les terres carolíngies a Itàlia, que eren, per primera vegada, governada com a unitat independent (llevat d'un curt període en què ho va fer [[Pipí d'Itàlia|Pipí]] fill de [[Carlemany]] en la primera dècada del segle). El regne n'incloïa tota Itàlia arribant cap al sud fins a [[Roma]] i [[Ducat de Spoleto|Spoleto]], però la part més meridional d'Itàlia estava sota control o deldels [[Longobards|Llombardlongobards]] del [[Ducat de Benevent]] o de l'[[Imperi Bizantí]].

Després de la mort de [[Lluís II el Jove|Lluís II]] sense hereus, va haver unes quantes dècades de confusió. La corona imperial fou discutida inicialment entre els governants carolingis de [[França occidental]] ([[França]]) i [[França oriental]] ([[Alemanya]]), és a dir, [[Carles el Calb]] i [[Carles III el Gras]], respectivament. Posteriorment, al voltant del 900-905, són els nobles locals [[Guiu III de Spoleto|Guiu de Spoleto]] i [[Berenguer de Friul]] els que competeixen per la corona, com també ho feien [[Arnulf de Caríntia]] de la [[França oriental]] i [[Lluís III el Cec]] de [[Provença]]. El regne també era sacsejat per ratziesràtzies àrabs que atacaven des de [[Sicília]] i [[Àfrica del Nord]].

Al [[segle X]] la situació a penes millora, diversos nobles de BurgundiaBurgúndia i locals continuaven discutint sobre la corona. L'ordre només s'imposà des de fora, quan el rei alemany [[Otó I, emperador romanogermànic|Otó I]] envaeix Itàlia i reuneix en [[962]] els dos trons, l’[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperial]] i l'Italià.

== Com un regneRegne constituent del Sacre Imperi Romanogermànic, 962-1500 ==

El fill de Frederic [[Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric VI]] de fet aconseguí estendre l'autoritat dels [[Hohenstaufen]] a Itàlia amb la seva conquesta del normand [[Regne de Sicília]], que comprenia Sicília i tot el sud d'Itàlia. El fill d'Enric [[Frederic II, emperador romanogermànic|Frederic II]], el primer emperador des del segle IX amb base a Itàlia, intentava retornar a la tasca del seu pare de restaurar l'autoritat imperial al Regne italià del nord, que portava a una oposició feroç no només amb una Lliga Llombarda reformada, sinó també amb els papes, cada vegada més gelosos del seu regne temporal a Itàlia central (teòricament una part de l'Imperi), i preocupats per les ambicions universals dels emperadors Hohenstaufen.

Els esforços de Frederic II per portar tot Itàlia sota el seu control eren tan infructuosos com els del seu avi, i la seva mort en [[1250]] marcà el final definitiu del Regne d'Itàlia com a unitat política genuïna. Continuava havent conflictes a les ciutats italianes entre [[Gibelingibelins]]s (Seguidorsseguidors imperials) i [[Güelfs i gibel·lins|güelfs]] (Seguidorsseguidors papals), però aquests conflictes cada vegada tenien menys relació amb als orígens de les rivalitats.

Amb tot, el Regne no era poc important. Els successius emperadors als segles XIV i XV retornaven a Roma per ser coronats, i cap no oblidava les seves reivindicacions com a teòrics Reis d'Itàlia. Ni eren oblidades les reclamacions dels Emperadors al domini universal d'Itàlia, on als escriptors com [[Dante]] i [[Marsilius de Pàdua]] expressaven el seu compromís tant al principi de monarquia universal, com a les pretensions reals dels emperadors [[Enric VII, emperador romanogermànic|Enric_VIIEnric VII]] i [[Lluís IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Lluís IV]], respectivament.

Paral·lelament a les reclamacions imperials al domini d'Itàlia es produí l'atorgament de títols als diversos homes forts que havien començat a establir el seu control sobre les ex-ciutats repúbliques. Més notablement, els Emperadors donaven el seu suport al [[Visconti]] de [[Milà]], i el rei [[Venceslau]] va crear el [[Duc de Milà]] en [[1395]] amb [[Gian Galeazzo Visconti]]. Unes altres famílies a rebre títols nous dels emperadors incloïen el [[Casa de Gonzaga|Gonzaga]] de [[MantuaDucat de Màntua|Màntua]], i l'est de [[Ferrara]] i [[ModenaMòdena]].

Al començament del període modern, el Regne d'Itàlia encara existia, però era una mera ombra. El seu territori s'havia limitat significativament - les conquestes de la [[República de Venècia]], que es considerava independent de l'Imperi, en la [[Terrafirma]] havia pres la majoria del nord-est d'Itàlia fora de la jurisdicció de l'imperi, mentre els papes reclamaven plena sobirania i independència en els [[estats papals]] a Itàlia Central. No obstant això, l'Emperador [[Carles I d'Espanya|Carles V]], més per la seva herència d'Espanya i Nàpols que per la seva posició com emperador, podia establir la seva dominació sobre Itàlia en major mesura que qualsevol emperador des de Frederic II. Amb ajuda francesa, evitava un intent dels prínceps italians de reafirmar la seva independència en la [[Lliga de Cognac]], va saquejar [[Roma]] i portà al papa Medici [[Climent VII]] a la submissió, conquereix Florència on reinstal·la els [[Medici]] com [[Ducat de Florència|Ducs de Florència]] (més tard, Grans Ducs de Toscana), i, a l'extinció de la família [[Sforza]] a [[Milà]], reclama el territori com a feu imperial i instal·la el seu fill [[Felip II de Castella|Felip II]] com a nou Duc.

Les reclamacions Imperials pel protectorat es van augmentar a començament del segle XVII quan el [[Ducat de Màntua]] resta vacant en [[1627]]. L'Emperador [[Ferran II d'Habsburgdel Sacre Imperi Romanogermànic|Ferran II]] utilitzat els seus drets com cap suprem per evitar l'accés del francès [[Duc de Nevers]] al Ducat, desembocant en la [[Guerra de la Successió de Màntua]], una part de la [[Guerra dels Trenta Anys]]. Al segle XVIII, durant el [[Guerra de Successió Espanyola]], les reclamacions imperials sobre el protectorat s'utilitzaven una altra vegada embargar Màntua en [[1708]], que estava annexionat pels Habsburgs al novament conquerit [[Ducat de Milà]].

Això era l'últim ús notable de poder Imperial, com a tal, a Itàlia. Els austríacs retenien el control de Milà, i intermitentment, uns altres territoris (principalment [[Toscana]] des de [[1737]]), però les reclamacions del cap feudal suprem havien pràcticament desaparegut. Es mantenien, però, les reivindicacions de l’[[Arquebisbe electorArquebisbat de Colònia|Arquebisbe de Colònia]] per ser "Arxicanceller d'Itàlia". Durant les [[Guerres Revolucionàries Franceses]], els austríacs varen ser expulsats d'Itàlia per [[Napoleó Bonaparte]], que instal·là un conjunt de repúbliques al nord d'Itàlia. Aquesta reorganització imperial feta entre [[1799]]-[[1803]] no deixava cap espai per reclamacions Imperials a Itàlia - fins i tot l'Arquebisbe de Colònia se n'havia anat, secularitzat junt amb els altres prínceps eclesiàstics. En [[1805]], mentre l'Imperi encara existia, Bonaparte, a hores d'ara Emperador [[Napoleó Bonaparte|Napoleó I]], reclamà la corona d'Itàlia per a si mateix, col·locant-se la [[Corona fèrria de Llombardia]] al seu cap a [[Milà]].

[[Categoria:Regnes històrics d'Europa|ItàliaItalia]]