Obre el menú principal

Canvis

cap resum d'edició
=== Infància i joventut ===
[[Fitxer:Arezzo-Casa di Francesco Petrarca.JPG|thumb|200|right| Casa de Petrarca a Arezzo]]
Francesco Petrarca va néixer a [[Incisa]], prop d'[[Arezzo]], fill d'[[Eletta Cangiani]] (o Canigiani) i del notari [[Pietro di Parenzo]], anomenat ''Petraco'', [[güelf]] blanc exiliat de [[Florència]] per motius polítics que fou amic de [[Dante Alighieri]]. La seva infància va transcórrer a la [[Toscana]], primer a Incisa i després a [[Pisa]], on el seu pare s'havia establert per raons polítiques i econòmiques. Però, ja el [[1311]], la família es va traslladar a [[Carpentras]], prop d'[[Avinyó]] ([[Provença]]), on Petracco esperava obtenir algun encàrrec de la [[Cisma d'Occident|cort papal]].
 
Les inclinacions literàries de Francesco es manifestaren ja des de molt jove en l'estudi dels clàssics i en composicions poètiques ocasionals. Malgrat tot, després dels seus estudis gramaticals amb el mestre [[Convenevole da Prato]], fou enviat pel seu pare primer a [[Montpeller]] i, posteriorment, amb el seu germà petit Gherardo a [[Bolonya]] per estudiar [[Dret Civil|dret civil]].
 
Mort el pare, poc després del seu retorn a [[Provença]], el dia [[6 d'abril]] de [[1327]], a l'església de [[Santa Clara (santoral)|Santa Clara]] d'Avinyó, Petrarca va trobar [[Laura de Noves|Laura]], de la qual es va enamorar. Va ser un amor autèntic amb una dona real, com insisteix el poeta en les seves confessions autobiogràfiques (?). Fins avui, ''Laura'' és un personatge impossible d'identificar; ni tan sols es pot saber si va existir realment o si aquest era el seu nom. En tot cas, [[Simone Martini]], pintor de l'[[Pintura del Trecento# L'escola senesa|escola senesa]] i amic de Petrarca, sembla que en va fer un [[Pintura Gòtica Internacional|retrat]] que malauradament s'ha perdut.
 
Cap al [[1330]], esgotat el modest patrimoni que havia heretat, Petrarca s'inicia en la carrera eclesiàstica, prenent els [[ordes menors]] i obligant-se a observar el [[celibat]] i a fer missa. Un antic company d'estudis el va fer entrar com a capellà al servei de la família del cardenal [[Giovanni Colonna]]. Per complimentar encàrrecs d'aquesta il·lustre i noble família romana, va realitzar en aquells anys nombrosos viatges per [[Europa]]: va anar a [[París]], [[Gant]], [[Lieja]], on descobrí dues obres de [[Ciceró]], i també a [[Aquisgrà]], [[Colònia (ciutat)|Colònia]] i [[Lió]].
 
=== El retorn a Avinyó ===
Paral·lelament a la formació cultural clàssica i patrística, creixia el seu prestigi en la política: vers el [[1335]], va iniciar la seva correspondència amb el [[Papapapa]], amb l'intent no noméssols d'apaivagar les creixents revoltes que tenien lloc a tota la [[península italiana|península Italiana]], sinó també per obtenir el retorn de la seu pontifícia d'Avinyó a [[Roma]].
 
Fou en aquest període, entre [[1336]] i [[1350]], que va visitar Roma per primer cop; posteriorment va tornar a la [[Vauclusa]], on havia adquirit una [[casa]]. També va néixer el seu fill Giovanno, el qual va morir jove, així com una filla, la Francesca, fruit d'una misteriosa relació. Els anys següents va dedicar-se a la seva primera obra [[humanitats|humanística]] important: Africa, [[poema èpic]] en llatí en [[versos hexàmetres]], basat en la [[guerres púniques|segonaSegona guerraGuerra púnica]], en el qual segueix molt de prop la narració de [[Titus Livi]]. El [[8 d'abril]] de [[1341]] fou coronat a Roma com a ''magnus poeta et historicus'' i obtingué el ''Privilegium Lauree''. Després va escriure les ''Epistolae metricae'' i el ''Bucolicam Carmen,'' també en hexàmetres llatins.
 
L'any [[1347]], es va sentir atret per l'[[aventura]] política de [[Cola di Rienzo]], a instàncies del qual va obtenir del Papapapa la promesa de proclamació, el 1350, del [[Jubileujubileu]] romà. Més endavant, preocupat pel curs dels esdeveniments, va tornar a acollir-se a la protecció d'algunes poderoses famílies italianes com els [[Visconti]] de [[Milà]].
 
 
 
=== La fugida de la pesta ===
[[Fitxer:Petrarca Tomb (Arqua).JPG|thumb|Tomba de Petraca, [[Arquà Petrarca]].]]
El juny de [[1361]], fugint de la [[pesta negra|pesta]], abandonà Milà per anar a Pàdua i l'any següent a [[Venècia]], on la [[República de Venècia]] li va cedir una casa a canvi de la promesa que, a la seva mort, donaria la seva biblioteca a la ciutat. La seva tranquil·la estada a Venècia va transcórrer entre amics i llibres, fins que fou pertorbada per un atac a la seva obra i figura per part de [[Averroes|filòsofs averroïstes]]. Amargat per la indiferència dels venecians, després d'alguns breus viatges, va acceptar la invitació de Francesco da Carrara i s'establí a Pàdua. Al cap de poc de temps, es traslladà amb els seus llibres a ArquaArquà, un llogarretllogaret tranquil on s'havia fet construir una modesta casa. A [[Arqua|Arquà]], es va retrobar amb la seva filla Francesca. No va sortir ja d'ArquaArquà més que un cop, per fugir de la guerra entre Pàdua i Venècia, i una altra vegada per pronunciar una [[oració]] solemne que ratificava la pau entre ambdues ciutats.
 
Morí a ArquaArquà la nit del 19 de juliol de 1374. Fou enterrat, per disposició testamentària, a l'església parroquial del lloc.
 
 
== Obra literària ==
=== Obres llatines en vers ===
* ''Africa'' – poema heroic llatí en [[versos hexàmetres]], escrit entre el 1338 i el 1342, que immediatament fou retocat i reescrit pel propi Petrarca. Basat en la [[guerres púniques|segonaSegona guerraGuerra púnica]], seguint de molt a prop la narració de [[Titus Livi]] sobre el personatge de [[Publi Corneli Escipió Africà Major|Publi Corneli Escipió]], vencedor de la [[Zama|batallaBatalla de Zama]]. En aquesta obra, el poeta vol glorificar l'aportació de l'antiga Roma a la civilització.
* ''Carmen bucolicum'' – conjunt de dotze [[èglogues]] d'inspiració [[Virgili|virgiliana]] que tracten de l'amor, la política, la moral, etc., compostes entre [[1346]] i 1357.
* ''Epistolae metricae'' – 66 cartes o ''epístoles'' en versos hexàmetres, escrites entre [[1333]] i 1361. Algunes tracten de l'amor, si bé la major part tenen un argument polític, literari o moral. Moltes contenen notícies sobre la vida del propimateix poeta, i algunes parlen del possible retorn del Papapapa a Roma.
 
=== Obres llatines en prosa ===
* ''Rerum memorandarum'' - (1350) col·lecció d'[[exemple]]s històrics i [[anècdota|anècdotes]] sobre l'educació moral.
* ''Itinerarium Syriacum'', descripcions del viatge que va fer entre [[Gènova]] i [[Jerusalem]].
* ''Secretum meum'' o ''De contemptu mundi'' - (obra composta entre el 1347 i el 1353, posteriorment revisada) és un diàleg entre [[Agustí d'Hipona|Santsant Agustí]] i el propimateix poeta sobre el concepte de la Veritatveritat, en el qual Petrarca confessa els seus sentiments més íntims: la incertesa, el desig de penediment, la incapacitat de renunciar a Laura i a la Glòriaglòria. El ''Secretum'' és un recorregut ideal per la vida de Petrarca.
* ''De vita solitaria'' - (1346- vers 1356) és una [[exaltació]] de la [[solitud]].
* ''De otio religiosorum'' (otium = 'tranquil·litat d'esperit') - (1346 – 13561346–1356) exalta els avantatges de la vida [[monjo|monàstica]], dedicada a la [[contemplació]] i allunyada de les ambicions.
* ''De remediis utriusque fortunae'' - (1360–1366). Són dos llibres de diàlegs de tipus moral. Petrarca invita a mantenir l'ànim davant les adversitats o la fortuna.
* ''Invectivae in medicum quemquam'' - (1355) contra un metge i la medicina de l'època. Defensa la poesia contra la ciència i la mecànica.
* ''De sui ipsius et multorum ignorantia'' - (1368) refuta l'acusació de quatre averroïstes venecians i deplora l'[[aristotelisme]] cec.
* ''Invectiva in Gallum'' o ''Invectiva contra eum qui maledixit Italiam'' – contra un [[Císter|cistercenc]] francès, contrari al retorn de la [[Seu Pontificia|seu pontifícia]] a Roma.
* ''Epistolae'' (familiars, senils, vàriesdiverses, sense títol) – són cartes amb intenció moral o literària, escrites, en la major part, per ser publicades. Petrarca va deixar un extens i ric [[epistolari]] que dóna testimoni dels seus interessos culturals i espirituals i deixa entreveure el [[rerefons]] de quaranta anys de vida i [[Història d'Europa|història europea]].
 
=== Obres en italià ===
* ''[[Canzionere]]'' (títol original: ''Rerum vulgarium fragmenta'').
* ''I Trionfi'', que és un poema [[al·legoria|al·legòric]] inacabat, començat probablement cap al 1352, durant la darrera estada a la [[Vauclusa]]. Els triomfs són sis: «De l'amor sobre els homes», «delDel pudor sobre l'amor», «deDe la mort sobre el pudor», «deDe la fama sobre la mort», «delDel temps sobre la fama» i «deDe l'eternitat sobre el temps». Petrarca, com a bon [[humanista]], intenta transformar l'[[erudició]] en poesia. En el triomf de la Mortmort, Laura s'apareix al poeta per fer una commovedora evocació del seu amor.
 
== Petrarca i la música ==
Francesco Petrarca ha gaudit d'una fortuna en la història de la música només comparable a la que ha merescut ell mateix en la història de la literatura. Això té un mèrit indiscutible si es té en compte que el poeta rarament va escriure poesia pensant en la música (només els pocs madrigals i balades del ''Cançoner'' s'acomoden a les formes musicals del seu temps, les l'<nowiki/>''Ars NOvanova'' italiana, deutora de l'''Ars Novanova'' francesa). Tanmateix, tot el ''Cançoner - ''que ell no va anomenar amb aquest títol musical, sinó amb un decebedor ''Rerum vulgarium fragmenta -'' testimonia una oïda sofisticadíssima, no gens amiga justament de la melodia fàcil i cantadora d'alguns dels seus predecessors.
 
Això no és gens sorprenent en un poeta que es va formar al cor de la [[Provença]], on havia culminat la gran tradició trobadoresca i on, de fet, encara es mantenia viva, bé que amb respiració assistida. En realitat, sabem que Petrarca tocava el llaüt i que tenia diversos amics músics (entre ells, el ferrarès [[Tommaso Bombaio]], a qui el poeta va llegar el llaüt que va retenir fins al final de la seva vida). Així i tot, només se'ns ha conservat una sola peça musical contemporània amb un text seu: el madrigal ''Non al suo amante,'' escrit cap a [[1350]] per [[Jacopo da Bologna]], que no se sap del cert si tenia res a veure amb el [[Jaquet da Bolunya]] que va treballar a la cort de [[Pere el Cerimoniós]] entre [[1378]] i [[1386]].
 
Tot i que la seva influència com a humanista reivindicador dels clàssics llatins s'estendria de seguida per tot [[Europa]], la seva obra poètica en italià trigaria molt a ser coneguda. No és estrany, doncs, que s'hagi d'esperar fins al segle següent per trobar un text seu -un de sol- en una obra del gran [[Guillaume Dufay]]: la cançó ''Vergine bella'', sobre la primera estrofa del darrer poema del ''Cançoner''. Però els immediats successors de Dufay ade l'escola franco-flamencafrancoflamenca no van tenir encara accés a la poesia de Petrarca i, de nou, ens caldrà esperar un segle més per trobar els seus versos en l'obra dels compositors.
 
[[Fitxer:Petrarca-Meister 001.jpg|thumb|270px|esquerra| Quadre homenatge al mestre Petrarca]]
=== El canvi ===
El canvi es produirà amb la ''revolució'' petrarquista propiciada per l'edició de [[Pietro Bembo]] del ''Cançoner'', l'any [[1501]], a la impremta d'[[Aldo Manuzio]] de [[Venèzia]]. Amb aquesta edició i amb els seus escrits, Bembo imposarà la poesia de Petrarca com a model per a les noves generacions, amb tanta fortuna que la febre petrarquista s'estendrà com una taca d'oli més enllà dels [[Alps]] i tot, fins a infectar mitja Europa, i no noméssols entre poetes, sinó també entre músics. Així, en l'emergent madrigal cinccentista italià, impulsat pels compositors franco-flamencsfrancoflamencs que cada vegada gravitaven més cap a [[Itàlia]], la poesia petrarquista, tant de Petrarca mateix com dels seus imitadors renaixentistes, hi tindrà el lloc de màxim honor.
 
En pocs decennis, els milers de versos del ''Cançoner'' van passar per la interpretació polifònica dels nombrosos madrigalistes del segle XVI; algun compositor, com [[Matteo Rampollini]], va dedicar a Petrarca tota una col·lecció monogràfica, però el més habitual era que la poesia del toscà aparegués als llibres de madrigals al costat de l'obra dels seus imitadors. Des dels franco-flamencsfrancoflamencs [[Adrian Willaert]], [[Jacques Arcadelt]], [[Cyprian de Rore]], [[Philippe de Monte]], [[Roland de Lassus]] o [[Jacques de Wert]] fins als ja proto-barrocsprotobarrocs [[Claudio Monteverdi]], [[Giulio Caccini]] o [[Sigismondo d'India]], passant pels grans mestres italians del madrigal [[Luca Marenzio]] o [[Giovanni Pierluigi da Palestrina]], tots van musicar en un grau o altre la poesia de Petrarca. Fins i tot dels, músics com el nostre [[Lluís del Milà]], que no va ser cap madrigalista ni va treballar a Itàlia, en musicaven poemes.
 
=== Passa la febrada ===
Després d'aquella embranzida espectacular, era lògic que la poesia del toscà restés a l'ombra de la història musical per molt de temps. Però, el prestigi de la seva obra es va mantenir prou intacte perquè músics tan diferents com l'il·lustrat [[Franz Joseph Haydn]] (a la cantata ''Solo et penoso'', en [[italià]]) o el ja romàntic [[Franz Schubert]] (en tres ''lieder'', sobre tres sonets traduïts a l'[[alemany]]) hi poguessin recórrer amb naturalitat.
 
=== Apogeu romàntic ===
Ja en ple apogeu romàntic, el cosmopolita [[Ferenc Liszt]] encara va musicar tres cèlebres sonets de Petrarca en italià, cançons que després va transcriure per a piano sol i que, sota aquesta forma, no han abandonat mai el repertori. I ja en ple segle XX, un compositor tan essencial com [[Arnold Schönberg]] es va acostar a Petrarca (sempre en alemany) en tres ocasions. Les dues primeres, als inicis de la seva carrera, dins l'atractiu cicle de sis cançons op. 8, de [[1904]]. La darrera, molt més interessant, dins ''Serenata'', op. 24, escrita a principis dels anys vint, en ple desenvolupament del mètode dodecatònic. En aquesta ocasió, les onze síl·labes dels versos petrarquians serveixen a Schönberg per a una enginyosa aplicació incompleta de la sèrie de dotze notes (a raó de nota per síl·laba), que al vers següent es veu obligada a començar una síl·laba més tard que a l'anterior, amb la conseqüència que cap vers no ostenta mai la mateixa melodia que un altre, tot i observar-s'hi rígidament la repetició de la sèrie. Així, doncs, ens trobem davant un poeta del segle XIV situat a l'avantguarda de la música del XX!. (²)
 
== Enllaços externs ==
* [http://www.petrarca.it/default.htm Ente Nazionale Francesco Petrarca].
* [http://www.liberliber.it/biblioteca/p/petrarca/index.htm LiberLiber és una llibreria virtual onen què podem trobar alguna de les seves obres].
* [[s:la:Liber:De remediis utriusque fortunae|''De remediis utriusque fortunae'', Cremonae, B. de Misintis ac Caesaris Parmensis, 1492.]] ([[Wikisource|Vicifons]])
* [http://roderic.uv.es/uv_ms_0026 ''De viris illustribus''] de Petrarca, còdex [[França|francès]] del segle XV digitalitzat, aen [http://roderic.uv.es/handle/10550/43 Somni].
== Referències ==
{{Referències}}
* (2) ''Revista Musical Catalana, pàg. 43, de Miquel Desclot, núm. 280. febrer de 2008'' (ISSN: 1887-2980).
 
{{Autoritat}}