Manbij: diferència entre les revisions

'''Manbij''' (en [[àrab]]: '''منبج''', ''Manbij'') és una ciutat de [[Síria]] a la [[governació d'Alep]] que anteriorment es va dir '''''Hieràpolis''''' o '''''Hieròpolis''''' (Ιεράπολη Συρίας). Per a la ciutat antiga vegeu: [[Hieràpolis de Síria]]. La seva població és de 74.575 habitants (estimació [[2009]]).

És probable que es tracti de la població coneguda en temps dels assiris sota el nom de '''''Napiggi''''' ('''''Nappigi''''') o '''''Nampigi'''''. Sota [[Salmanasar V]] (727-722 aC), s'anomenava '''''Lita Ashur'''''. El nom siríac sembla derivar de l'arrel assíria, doncsja que el nom '''Mabbog''' ('''Mabog''') o '''Manbog''' voldria dir "'aigua brullant"brollant' i derivaria de ''napaja'' (brullar'brollar'). El nom apareix en diversos textos sota formes diferents com Manbaj, Manbij, Manbej, Mambij, Membij, Meenbij, Membîj, Munbej, Manbesja, Manbesjum, Menba, Manba, Manbegj i Bugúk Munbedj i potser alguna més.

Just abans d'[[Alexandre el Gran]], estava en mans d'un dinasta local de nom ''Abd Hadad'', adorador d'[[Hadad]], deudéu del clima, que hi va encunyar moneda. Durant temps, fou un lloc de culte d'[[Atargatis]] i d'Hadad, deïtats siríaques. En època hel·lenista, portava el nom dde ''Hieròpolis'' (Ἱερόπολις, 'Ciutat del Santuarisantuari') que li va donar [[Seleuc I Nicàtor]], després modificat a ''Hieràpolis'' (Ἱεράπολις, 'Ciutat Sagradasagrada') i tenia un paper militar, i els grecs la van dotar d'un doble recinte i un temple, que fou saquejat per [[Marc Licini Cras Dives I|Cras]] abans de marxar amb les seves legions contra els parts i morir assassinat el [[53 aC]]. La ''pax'' romana la va mantenir com a una població de pas, principalment comercial, però també base per a les guerres contra els parts. alAl segle III, [[Septimi Sever]] la va convertir en un bastió contra els perses sassànides i una de les principals bases del limes de Calcis. Llavors, s'esmenta sovint com a '''''Bambyce''''' o ''Bambuke'', deformació de nom siríac.

Fou la base de [[Julià l'Apòstata]] en la seva campanya contra [[Ctesifont]] el [[363]] i es va estar uns dies a la ciutat, a la casa del notable local Sopater, pupil de [[Iàmblic]]; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província [[Cirrèstica]] (''[[Cyrrhestica]]'') i, a mitjan segle IV, [[Constanci II]] la va elevar a capital de la província [[Eufratense]] (''Eufratensis''). QuantQuan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de ''Bambyce'' o ''Manbyce'' (Mabog o Mabbog). El [[451]], era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del segle V hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita [[Filoxè de Mabbog]], que va traduir al siríac el [[Nou Testament]] i va morir exiliat a Tràcia el [[523]].

L'abril del [[531]] fou ocupada per [[Kobad I]] de Pèrsia, però [[Belisari]] va poder aturar la invasió i va infligir una derrota seriosa als perses a [[Cal·línic]], prop de la confluència del [[Balikh]] i l'[[Eufrates]]. El [[532]], Khusraw o [[Cosroes I]] ''Anushirwan'' (el Just) va proposar a [[Justinià I]] un tractat de pau perpetu del qual, un monument commemoratiu del qual s'havia d'erigir a Manbij; però, el [[540]], Cosroes va atacar la ciutat quantquan estava governada pel general Buzes, lloctinent de [[Belisari]], i es va escapar de la dominació persa pagant un tribut al rei persa, senti fou llavors abandonada. Es creu que fou durant aquesta ocupació quan fou edificat pels ''akasira'' [[sassànides]] un temple del foc. El nom persa fou '''''Manbik''''', del quequal va derivar l'àrab Manbij. Els antics cultes van desaparèixer el [[540]], entre els quals el famós culte fàlicfàl·lic de la deessadea Síria (''Dea Syria''), descrit aen l'obra de [[Llucià de Samosata|Lucià de SamosataSamòsata]], ''De Dea Syria''.

Conservava certa importància alen tenir aigua abundant, elcosa que permetia a les caravanes abastir-se, però en el curs del segle V i de part del segle VI els emperadors bizantins van tenir la ciutat principalment com a base militar. El [[612]], els perses van envair [[Síria]], entranti entraren a [[Jerusalem]] el [[5 de maig]] del [[614]] i; van ocupar [[Alexandria]] (617-619) a [[Egipte]]. [[Heracli]] va poder restaurar la situació i va retornar a Bizanci alpel tractat de pau del [[628]] i, el març del [[630]], l'emperador va anar a Manbij per rebre la verdadera creu de la quequal els perses s'havien apoderat a Jerusalem el [[614]]. S'esmenta a la ciutat una església de Santa Maria i una de Sant Tomàs (encara al segle IX es conservava una bonica església de fusta).

Vers el [[637]], va caure en mans dels àrabs quan fou atacada per Iyad ibn Ghanim, enviat com a avantguarda per [[Abu Ubayda ibn al-Djarrah]] i va capitular; el tractat fou ratificat pelper Abu Ubayda quan va arribar a la ciutat; l'entorn fou ocupat per tribus iemenites, especialment els [[Banu Taghlib]]. Els habitants van demanar al califa [[Úmar ibn al-Khattab|Umar]] poder fer el comerç dins del califat i va gaudir d'una considerable autonomia fins que [[Yazid I]] ibn Muàwiya (680–683) va crear el [[djund]] (província militar) de [[Kinnasrin]], i Manbij hi fou agregada.

El [[748]], fou devastada per un terratrèmol que va destruir diversos edificis, entre els quals l'església jacobita (que es van ensulsir durant l'ofici, amb els fidels dins). El [[786]], [[Harun al-Rashid]] va reorganitzar la frontera septentrional i va separar Manbij del ''djund'' de Kinnasrin, esdeveninti esdevingué llavors capital del territori dels [[Awasim]], format per les fortaleses fronteresfrontereres amb els bizantins a Síria i [[al-Jazira]]. El [[789]]/[[790]], va nomenar governador [[Abd al-Malik ibn Salih]] ibn Ali, un abbàssida que més tard fou governador de Síria i l'alta Mesopotàmia pel califa [[al-Amin]] (811-812). Abd al-Malik va construir diversos edificis a Manbij, però la ciutat estava destinada sobretot a servir de base a les expedicions anuals de l'estiu (''saifa''), que eren ràtzies de saqueig i no expedicions militars organitzades per una ocupació permanent. El territori depenent de Manbij anava d'[[Alep]] a [[Sadjur]] (a l'Eufrates). A la presó de la ciutat, va morir el [[838]] l'abbàssida [[al-Abbas ibn al-Mamun]], implicat en una conspiració fracassada contra el seu oncle [[al-Mútassim]].

Síria fou ocupada per l'emir [[tulúnida]] d'Egipte [[Ahmad ibn Tulun]] amb l'excusa de fer la [[gihad]] ([[877]]/[[888]]) i, entre les places ocupades, hi havia Manbij. Dels tulúnides va passar als [[ikxídides]], que la van perdre davant el l'[[hamdànida]] [[Sayf al-Dawla]]; el [[945]], es va signar la pau entre els egipcis i els hamdànides i Sayf al-Dawla es va veure reconegut un ampli territori que anava dels Awasim amb [[Antakya]] i Manbij, amb Alep de capital. Sayf el Dawla va donar la part oriental dels Awasim al seu cosí [[Abu Firas]] (de 16 anys) el [[947]]. L'estiu de [[954]], Manbij fou la base d'una expedició contra les tribus nizarites del [[Diyar Mudar]] i del desert sirià. Sota la dinastia hamdànida, Manbij va adquirir prosperitat mercès als seus recursos agrícoles (abundantabundants per l'existència d'aigua) i com a centre de caravanes de la zona de frontera de [[Mesopotàmia]] i Síria, i prou propera a [[Alep]] i a un pas de l'[[Eufrates]] anomenat ''Djisr Manbij'' o [[Kalat Nadjm|''Kalat Nadjm'']]. A la segona meitat del segle, la regió fou sotmesa als saquejos de la tribu dels [[ukayl]] (Banu Uqayl), [[Banu Kalb]], [[Banu Kilab]] i [[Banu Numayr]]. [[Kalbites]] i [[kilabites]] es repartien la ciutat.

El [[962]], el general [[Nicèfor Focas]] (després emperador [[Nicèfor II]]), en el marc de la seva ofensiva de [[962]]-[[963]], va capturar [[Marash]], [[Duluk]], [[Aintab]] i Manbij i va arribar fins als afores d'[[Alep]]. Manbij estava llavors en poder d'Abu Firas, el cosí i lloctinent de Sayf al-Dawla, que fou fet presoner (va restar set anys captiu a [[Constantinoble]]). El [[966]], Nicèfor Focas, ja emperador, va acampar davant Manbij i es diu que es va fer portar la tela sagrada amb la imatge de Crist (''al-Kirmid''a); però, segons [[Lleó el Diaca]], fou [[Joan I Zimisces|Joan I Tzimisces]] que viva obtenir aquesta imatge quan el [[974]] va ocupar la ciutadella de Manbij, on va trobar també les sandàlies de Crist i els cabells de [[Santsant Joan Baptista]],: tot el qualaixò fou portat com a relíquies a Bizanci. Durant tota la segona part del segle X, Manbij fou un dels objectius bizantins.

Els [[fatimites]] van ocupar la Síria del nord el [[1015]] i els [[mirdàsides]] ([[Salih ibn Mirdas]]) van esdevenir senyors d'Alep el [[1023]] i, la tardor del [[1024]], es va apoderar de Manbij. Per un acord entre [[Rashid al-Dawla Mahmud]], mirdàsida d'Alep, i el seu oncle [[Abu Duaba Atiyya]], senyor de [[Rakka]], Manbij va passar a aquest darrer el [[1063]] o [[1064]]. Al final de [[1068]], en el marc de l'ofensiva bizantina a [[Cilícia]] i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per [[Romà IV Diògenes]], que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre [[al-Ruha]] i [[Antakya]], establint guarnició a [[Artah]], a l'est d'Antioquia. Poc després, la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de Bizanci, [[Filaretos]]. Presoner l'emperador Romà IV aen la [[batallaBatalla de Manazkert]] l'agost de [[1071]], Romà va cedir Alep a [[Alp Arslan]] que, de fet, ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita, obra de Salih, fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a ''amirs'' turcs, que van restaurar la ciutadella, però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tutush I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla [[Muslim ibn Kuraysh]] dels Banu Ukayl de Mossul.

El [[1085]], estava encara en mans delde l'[[ukàylida]] Muslim ibn Kuraysh, que governava entre [[Mossul]] i l'[[Eufrates]] incloent-hi el [[Diyar Rabia]] i [[al-Jazira]]. El [[1086]], el sultà seljúcida [[Malik Shah I]] va transferir la ciutat ala amirl'emir [[Ak Sunkur al-Hadjib|Abu Said Ak Sunkur Abd Allah Kasim al-Dawla al-Hadjib]], un dels seus oficials, que el [[1087]] fou nomenat governador d'[[Alep]], d'[[Hamat]] i de [[Ladhikiyya]]. A la mort de Malik Shah I, el [[1092]] la successió fou disputada i, el [[1094]], el seu germà Tadj al-Dawla [[Tutush I]] va derrotar a Ak Sunkur, que fou executat, i va ocupar Mandbij.

Vers el [[1100]], aspiraven a dominar Manbij l'atabeg de Mossul, [[Djawali]], i [[Ridwan]], fill i successor de Tutush a Alep, i a més els francs o croats. El setembre de [[1108]], Djawali es va apoderar de [[Balis]], que pertanyia a Ridwan d'Alep, i aquest va demanar ajut a [[Tancred de Galilea]], regent del [[principat d'Antioquia]]. [[Balduí I de Jerusalem]] i [[Joscelí I d'Edessa|Joscelí I de Courtenay]] (després Joscelí I d'Edessa), senyor de [[Turbessel]], es van unir a Djawali, que era a Manbij junt amb [[Sadaka]], el xeic dels debuïnsbeduïns [[Banu Mazyad]] o [[mazyàdides]]. El [[1110]], Ridwan va atacar el principat d'Antioquia i Joscelí va baixar des de [[Tell Bashir]] (Turbessel) i va atacar Manbij i Balis, que a l'any següent ([[1111]]) foren ocupades. Manbij fou incorporada al [[comtat d'Edessa]] i al bisbat de Turbessel (Tell Bashir), dependent del [[patriarcat Llatí de Constantinoble|patriarca llatí de Constantinoble]]. Però, al cap de poc, els francs van perdre Manbij, que ja no van recuperar mai més, encara que un bisbe llatí fou consagrat en exili durant un cert temps (fins al segle XIII). El [[1120]], Joscelí I, que ara ja era comte d'Edessa, va atacar Manbij. Sembla que havia estat presoner de Dajwali, però aquest el va alliberar i després de creuar l'Eufrates en direcció a [[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]] no es va poder estar de saquejar les terres de Manbij, que pertanyien a Ridwan d'Alep.

El [[13 de setembre]] de [[1122]], Joscelí de Courtenay i [[Galerà del Puiset]], senyor de [[Bira]] (al comtat d'Edessa), van intentar capturar a l'emir [[ortúquida]] [[Nur al-Dawla Balak]] ibn Bahram ibn Ortuk, però fou aquest el que els va sorprendre i els va fer presoners, portant-losi els portà a [[Kharpert]], sota custodiacustòdia del seu lloctinent [[Hassan ibn Gümüshtegin]], seguits per [[Balduí II de Jerusalem]], que fou capturat quan va intentar alliberar-los el [[18 d'abril]] de [[1123]]. Mig centenar d'armenis van aconseguir apoderar-se de la ciutadella per un ardit i alliberar alsels presoners francs; Joscelí va poder fugir i arribar fins a [[Edessa]] per demanar ajut, mentre que Balduí i Galerà es van quedar per defensar la ciutadella, però foren obligats a rendir-se abans d'arribar ajut, i capturats de nou. En revenja, Joscelí I va assolar la regió d'Alep i Manbij. El [[1124]], l'ortúquida [[Nur al-Dawla Balak]], nebot d'Ilghazi (Balak va esdevenir emir d'Alep a la mort d'aquest el novembre del [[1122]]), va decidir atacar Tell Bashir i va confiar un exèrcit al seu cosí [[Husam al-Din Timur Tash]], al quequal va demanar que convidés a Hassan ibn Gümüshtegin a acompanyar-lo; aquest es va excusar i es va fer sospitós i Timur Tash el va arrestar i va ocupar Manbij, on [[Isa ibn Gümüshtegin]], el germà de d'Hassan, es va fer fort a la ciutadella i va cridar en ajut a Josceli I, oferint retornar-li la ciutat si expulsava a les tropes que l'atacaven. Joscelí va avançar contra Manij acompanyaracompanyat de [[Godofreu el Monjo]], senyor de Marash i va xocar amb les forces de Balak (març/abril del [[1124]]) que estaven a punt d'atacar la ciutadella. Joscelí i els seus foren derrotats. AEn la lluita, va morir Godofreu, però Joscelí va poder fugir cap a Tell Bashir (Turbessel). Balak va atacar, llavors, la ciutadella junt amb Timur Tash, però durant l'atac una fletxa el va matar ([[6 de maig]] de [[1424]]) i l'exèrcit es va desbandar. Timur Tash va portar el cos a Alep i el va succeir mentre Hassan i el seu germà Isa quedaven en poder de Manbij.

El [[1126]], l'atabeg [[Ak Sunkur al-Bursuki]] de [[Mossul]], en camí a Síria, va passar per Manbij. L'abril del [[1127]], [[Imad al-Din Zengi I]] ([[Zanki]]), que havia esdevingut atabeg de Mossul i emir d'Alep, va atacar Manbij, que va ocupar poc després. El [[1131]], [[Joscelí I d'Edessa]] va assetjar [[Tell Aran]], entre Manbij i Alep; una ensulsida en les feines de sapa va causar greus ferides al comte, que fou traslladat a Edessa, on al llit de mort encara va dirigir la defensa de la fortalesa de [[Kaisun]], quan la seva sola presència va fer retrocedir alsels atacants, morinti morí en aquesta tasca.

El [[1142]], la regió fou atacada per [[Joan II Comnè]], però no va ocupar la ciutat. El [[1144]], la ciutat va aportar un contingent de turcmans a l'exèrcit de [[Zengi]]. Quan aquest va morir el [[1146]], el seu fill [[Nur al-Din Mahmud]] va anar d'Alep a [[al-Ruha]] per assetjar-la i va passar per Manbij. L'amiremir de Manbij, Hassan, fidel aliat de Nur al-Din, va ocupar Edessa el [[1151]] i va posar fi al comtat. El [[1158]], l'emir-governador d'Alep, [[Madj al-Din Abu Bakr ibn al-Daya]], germà de llet de Nur al-Din, fou advertit per l'''amir''emir de Manbij d'una conspiració contra el seu senyor, quei mercès a aquesta delació va poder ser avortada el febrer del [[1159]], en un moment queen què Nur al-Din estava malalt. Hassan al-Manbidji es va morir el [[1167]] i, llavors, Nur al-Din va donar la ciutat i dependències en ''ikta'' (feu) al seu fill Ghazi ibn Hassan, però aquest es va revoltar i Nur al-Din va haver d'anar en persona a Manbij junt amb Madj al-Din Abu Bakr i Asad al-Din [[Shirkuh]], i va ocupar la ciutat després d'un setge en regla ([[1168]]), i donant-la donà en ikta a [[Kutb al-Din Inal ibn Hassan]], germà del revoltat, que li havia restat lleial. Nur al-Din va fer reforçar les defenses de la ciutat i va fer construir un avant murantemural de protecció (com havia fet a Alep); també hi va construir una madrassa [[xafiïta]] per a Ibn Abi Asrun i Kutb al-Din Inal en va fer una pelsper als [[hanafita|hanafites]].

El [[26 d'abril]] de [[1176]], [[Saladí]] va iniciar una ofensiva a Síria del nord contra Sayf al-Din d'Alep. Manbij estava en mans de Kutb al-Din Inal, enemic constant del sobirà aiubita, i en va iniciar el setge. Inal va accedir a rendir-se i entregardonar el seu tresor a canvi d'un salvaconductesalconduit. Saladí va acceptar per guanyar temps i evitar la lluita, i va autorizarautoritzar l'emir a anar a Mossul. L'[[11 de maig]] de [[1776]] entrava a Manbij, on va trobar un important botí. Saladí va cridar al seu nebot [[Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar|Taki al-Din Umar ibn Turan Shah]] i li va donar diversos feus a Síria, amb centre a [[Hamat]] ([[1178]]), però incloent-hi Manbij. El [[1181]], Taki al-Din Umar ([[Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar]]) estava a Manbij i volia barrar el pas cap a Alep a [[Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukaddam]], però fou derrotat i va haver de retirar-se a Hamat. El [[1183]], Saladí va nomenar governador de Manbij alel seu germà [[al-Adil I|al-Adil ibn Ayyub]] i, el [[1185]], hi va fer construir un minaret a la gran mesquita.

El [[1190]], Manbij pertanyia a [[Nasir al-Din ibn Taki al-Din Umar]], i fou escenari d'una concentració de tropes que es preparaven per combatre a [[Frederic Barba-roja]]. El [[1192]], al-Malik [[adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din]], tercer fill de Saladí, va intentar assegurar-se Alep en contra d'[[al-Adil I]] in Ayyub, i va buscar el suport d'al-Malik [[al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar]] d'Hamat, però aquest, que governava Manbij, es va negar a cedir-li Manbij, posició estratègica que controlava les rutes al nord-est i a la vall delde l'Eufrates superior i al [[Diyar Mudar]], L'abril/maig de [[1193]], al-Malik adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din i el seu germà al-Malik [[al-Àfdal ibn Salah-ad-Din]] van atacar Manbij i la ciutadella fou destruïda per no servir en endavant a un possible adversari. La ciutat sense defensa fou donada en feu, però el [[1195]] la ciutat tornava a estar en mans d'al Mansur d'Hamat i al-Malik adh-Dhàhir la va tornar a atacar venint des de [[Kinnasrin]], però va haver de tornar urgentment a [[Damasc]] i va abandonar les operacions. El [[1199]], al-Malik al-Mansur Muhammad d'Hamat va ocupar Barin a Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukkaddam, al quequal va compensar cedint-li Manbij i, al cap de poc, també li va donar (a petició d'al-Adil I) [[Famiya]] i [[Kafar Tab]]. Ibrahim va morir vers [[1200]] a Manbij i el va succeir el seu germà petit [[Shams al-Din Abd al-Malik]]. El [[1201]], al-Malik adh-Dhàhir d'Alep, que junt al seu germà al-Malik al-Àfdal de Damasc no reconeixien a al-Adil I, va enviar alel seu amiremir al-Mubariz Akdja a apoderar-se de Manbij i de Kalat Nadjm, cosa que va fer; Shams al-Din Abd al-Malik fou empresonat a la ciutadella d'Alep i, amb ell, va acabar la nissaga dels [[Banu l-Mukaddam]]. Manbij va dependre directament del principat d'Alep; però, poc després, adh-Dhàhir va reconèixer a al-Adil i aquest va concedir Manbij en feu a Imad al-Din ibn Sayf al-Din Ali Ahmad ibn Mashtub; el març del [[1202]], al-Malik adh-Dhàhir la va recuperar, i apareix ordenant algunes obres a la gran mesquita de la ciutat; en va desmantel·lardesmantellar la ciutadella. Adh-Dhàhir es va morir el [[1216]].

A la fi del segle XII, [[al-Harawi]] esmenta la tomba ja desapareguda d'al-Hakam ibn al-Muttalib ibn Abd Allah ibn al-Muttalib, un [[kuraixita]] notable del final de l'època dels [[omeies]] i que hauria mort a Síria. Al segle XIII, per aquesta i altres raons fou centre de pelegrinatge, sent-hoi també ho fou de la secta mig musulmana dels sabeus.

El juliol de [[1218]], l'avantguarda del sultàsoldà Izz al-Din [[Kaykaus I]] de [[soldanat seljúcida de Rüm|Rüm]] va envair la Síria del nord i es va acostar a Manbij, que li va obrir les portes; però, mancada de defenses, els seljúcides van haver d'abandonar la posició, que va caure en mans d'al-Malik al-Àfdal, ara emir de [[Samosata]], que hi va nomenar com a governador a un dels seus oficials de nom ''Sarim al-Din Manbidji'', que en va restaurar les muralles. Quan es va acostar al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil]] (successor del seu pare com a degà dels aiubites), Sarim va fer front a les seves tropes, però fou derrotat i va perdre Manbij.

El [[1228]], l'exèrcit de [[Djalal al-Din Manguberti]], el [[khwarizmshah]], va arribar a Manbij, que va ocupar, però se'n va retirar alen començar l'hivern. El [[1234]], [[al-Aziz ibn adh-Dhàhir|al-Malik al-Aziz Muhammad ibn adh-Dhàhir]] d'Alep va rebre ordeordre d'[[al-Kàmil ibn al-Àdil]] (d'Egipte) de reunir tropes a Manbij per atacar [[Tell Bashir]]; així, es van trobar a la plana de Manbij: al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil|al-Àixraf Musa ibn al-Àdil]] de [[Damasc]], Ala al-Din [[Kaykubad I]] de Rüm, al-Malik [[al-Mujàhid ibn al-Qàhir|al-Mughith ibn al-Qahir]] d'[[Homs]]; al-Malik [[al-Mudhàffar ibn Sulayman]] d'[[Hamat]], i al-Malik al-Nàssir Daud (al-Nasir Dawud ibn al-Muazzam) de [[Kerak (principat)|Kerak]], sota el comandament suprem d'al-Malik al-Muazzam Turan Shah, cosí del príncep d'Alep.

El [[1236]]/[[1237]], es van fer obres a la gran mesquita de Manbij. El [[1238]]/[[1239]], al-Malik al-Muazzam Turan Shah va ocupar amb el seu exèrcit Manbij per protegir alsels refugiats que fugien de [[Rakka]] i [[Balis]] davant les bandes de [[khwarizm|khwarizms]] ([[corasmis]]); el [[1240]], aquestos darrers van tornar a creuar l'[[Eufrates]], van derrotar a les tropes d'Alep i van atacar Manbij; el [[8 de novembre]] de [[1240]], la població es va fer forta darrere la muralla, però la ciutat fou pressapresa per assalt tres dies després i cremada. Els corasmis van massacrar alsels habitants; després, van tornar a passar l'Eufrates en direcció oposada. Al-Malik al-Mansur d'Homs va recuperar la ciutat. El novembre del [[1242]], al-Mansur d'Homs (1240-1246) i al-Malik [[al-Mudhàffar ibn Sulayman]] d'Hamat (1229-1244), que venien de [[Kalat Djabar]], es van aturar a Manbij abans d'anar cap a Alep. Sota els mamelucs (de fet, [[1250]]), el cadi local va tenir l'autoritat. El primer cadi del temps dels mamelucs fou Shams al-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Mahmud al-Isfahani (+[[1289]]), que va substituir a Awhad al-Din, cadi d'època aiubita.

Quan els mongols d'[[Hülegü]] van creuar l'Eufrates el [[1259]], van ocupar Balis el novembre d'aquell any i es van dirigir a Manbij, que van saquejar, atacanti atacaren després [[Tell Bashir]], i desprésmés tard es van retirar a la seva base d'[[al-Ruha]]. El tractat del sultasoldà [[Qalàwun]] amb [[Lleó I d'Armènia]] (o Levon I d'Armènia) el [[6 de juny]] de [[1281]], Manbij era esmentada com una de les viles egípcies. A finals del [[1299]], fou destruïda pels mongols; aquesta destrucció, tot i que no va acabar ambeliminar la ciutat, fou prou gran perquè alen temps d'[[Abu l-Fida]], princeppríncep d'Hamat de [[1310]] a [[1331]], la capital regional fos tralladadatraslladada a [[Antakya]], mentre Manbij esdevenia una petita ''niyaba'' dependent d'Alep, tot i conservant una importància estratègica a la regió de l'alt Eufrates sirià; el governador local era llavors un ''djundi'' o ''mukaddam'' investit pel ''tawki karim'', que la governava en ''ikta''.

El novembre de [[1321]], fou atacada per l'amiremir turcman [[Mintash]], que la va atacar i la va assetjar uns quants dies, i finalment la va ocupar i incendiar, massacranti amassacrà part de la població. Però l'amiremir d'al-Ruha es va enfrontar a Mintash, el va derrotar i el va fer presoner, senti fou enviat a Gulban (o Djulban), virrei d'Alep (finals del [[1321]]). El [[1349]], Manbij va patir una plaga de llangostallagosta i el [[1350]] fou la pesta negra la que la va afectar. Llavors, era governador l'historiador [[Umar ibn Muzaffar al-Maarri]] Zayn al-Din al-Wardi, continuador de la crònica d'[[Abu l-Fida]]. Al segle XIV, es van modificar les rutes i Manbij va deixar de ser una estació de les comunicacions postals (''barid'') del sultanat i, per tant, [[Ibn Battuta]] no hi va estar; la ruta del correu anava més al sud i passava l'Eufrates a Kalat Djabar.

El [[1401]], fou damnadadanyada per la invasió de [[Tamerlà]], però es va recuperar bebé perquè a meitat de segle XV pagava una quantitat considerable al tresor del sultàsoldà (40.000 dinars a l'any). El [[1516]], va passar sota l'autoritat dels otomans i l'organització de les províncies i les modificacions de les rutes van deixar a la ciutat forefora dels corrents comercials, senti fou, cada cop més, una vila poc important.

El primer relat modern que l'esmenta, el va fer H. Maundrell en el seu "''Viatge des de d'Alep a Jerusalem"'' (1699), amb el nom de ''Mumbij''.

Les seves ruïnes, les van descobrir Maundrell i Pococke a uns 25 km del pas de Kalat al-Enekhm. El [[1794]], l'esmenta el viatger Volney, que es limita a dir que no hi ha rastre de les antigues edificacions romanes. Al segle XIX, el viatger Chesney l'esmenta com un castell anomenat ''Kara Mambuche'' (o Kara Bambushe) o ''Büyük Munbadj'', i dóna compte detallat de les restes d'edificacions (quasi totes islàmiques) que hi existeixen. Altres viatgers coincideixen amb la fertilitat, la rica vegetació i l'aigua, en contrast amb la pobressa dels habitants. Les edificacions romanes es limitaven a fonaments i restes menors a l'inici del segle XX i encara part es va perdeperdre en el següent mig segle.

A l'inici del segle XX, era un ''kada'' del wilayat d'Alep. La població era en part [[kurd]]a i en part turca arabitzada, als quequals s'havien ajuntat després de la [[guerraGuerra russoturca (1877–1878)]] famílies txerquesses ([[circassians|circassianes]]) musulmanes traslladades al lloc des del [[Caucas]] i, des de llavors, es van anar trobar restes antigues a les ruïnes de la vella ciutat, que van acabar als basars d'[[Alep]] o [[Aintab]]. El [[1915]], durant l'ofensiva russa, els txerquessos de Manbij, per prudència i por, van emigrar més al sud, a [[Khanazir]], a uns 50 km al sud-sud-est d'Alep, on hi havia un altre grup circassià instal·lat.

Quan es va establir el mandat francesfrancès ([[1921]]) després de la [[I Guerra Mundial|I Guerra mundial]] i del període del regne de [[Faysal ibn Husayn]], Manbij formà part de la tercera regió del govern d'[[Halab]] (Alep). El [[1924]], va formar part del [[sandjak]] d'Alep i després fou una de les set ''mintaka'' del ''muhafazat'' ('governació') d'Alep. El [[1930]], Manbij, que ja tenia estació de la gendarmeria i tribunal de pau, va ser afegida al ''kada'' de [[Djabal Samaan]] dependent d'Alep. El [[1932]], tenia 2.000 habitants, dels quals 800 eren circassians i 100 armenis. El [[1945]], eren 4.653 habitants; el [[1960]], la població al cens era de 8.577 habitants, el [[1970]], de 14.635 (102.730 per tot el districte) i el [[1981]] de 30.844 habitants. L'electrificació, mercès a l'embassament de [[Tabka]] a l'Eufrates, que també ha afavorit l'agricultura, i la millora de les carreteres, ha permès aquesta progressió demogràfica; el desenvolupament continuat ha comportat un èxode rural cap a la ciutat, que ha fet doblar la població en 20 anys. El [[2010]] supera els 75.000 habitants.

* [http://www.sacred-texts.com/cla/luc/tsg/index.htm La deessadea Syria] (1913).

* F. R. Chesney, ''Euphrates Expedition'' (1850).

* W. F. Ainsworth, ''Personal Narrative of the Euphrates Expedition'' (1888).

* Eduard Sachau, ''Reise in Syrien, &c.'' (1883).

* D. G. Hogarth a ''Journal of Hellenic Studies'' (1909).