Glacera: diferència entre les revisions

[[Fitxer:glacera.jpg|thumb|Una glacera alpina. SSe n'aprecia la zona d'acumulació, la llengua i la zona de fusió.]]

Aquesta acumulació contínua fa que, en arribar la massa de neu compactada a un gruix determinat –molt variable depenent dels llocs–, es produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat, a favor de la gravetat. Només si es fa palès aquest desplaçament, la massa gelada rep el nom de ''glacera''.

Les glaceres actuals són formades totes –segons consideracions científiques– fa uns dos o tres milions d'anys, a la [[glaciació quaternària]], al període anomenat [[Plistocè|''Plistocè'']]. Aquest període va registrar unes vint oscil·lacions climàtiques importants i la durada de cadascuna d'aquestes podria haver estat d'uns cent mil anys.

Més modernament, dels segles XV al XIX, es va fer notar –sobretot a l'[[hemisferi]] Nord–nord– un període glacial breu però intens, amb un mínim de temperatures entre els anys 1650 i 1700. Tant és així, que el clima de zones [[boreal]]s ja colonitzades ([[Groenlàndia]], [[Islàndia]]) va empitjorar molt notablement, i fins i tot va deixar alguns indrets com a inhabitables. Aquesta petita glaciació es coneix amb el nom de ''[[Petita Edat del Gel|petita edat del gel]]''.

Hi ha teories que impliquen també els moviments de les plaques tectòniques i les diferències en la intensitat de la radiació solar ([[Mínimmínim de Maunder]] durant la Petitapetita Edatedat del Gelgel, per exemple), així com les variacions que pugui haver tingut l'òrbita terrestre i el desplaçament de l'eix de rotació de la Terra en la formació de les glaceres o en l'alternança dels períodes glacials.

La mida de les glaceres depèn fonamentalment del lloc on es formen: són molt més grans a les zones polars que a les temperades o càlides. Fora dels cercles [[Àrtic]] i [[Antàrtic]], les glaceres només es formen en muntanyes elevades, allí on la temperatura és tan baixa que no permet la fusió de la neu.

A la Terra, les glaceres més importants són a la [[glacera continental de l'Antàrtida]], [[la glacera continental grenlandesa]] i la [[glacera continental d'Alaska]], i només ellesaquestes reben el nom de ''glaceres continentals''.

D'altra mena són les de les planes elevades, que es formen per acumulació de neu en superfícies planes o bé en superfícies muntanyoses, però en què l'orografia original resta completament colgada per la neu. En aquesta situació, es troben determinades glaceres de grans illes de l'oceà Àrtic i de les regions més australs d'Amèrica. Es diuen ''glaceres de casquet''.

Les que es formen a les muntanyes reben el nom de ''glaceres alpines'' i són de mides molt més petites. Les més importants són a la serralada de l'[[Himàlaia]] i a Alaska. En aquest darrer territori, es troba la glacera dita ''Malaspina'', que té origen alpí i, com que no es fon en arribar a la base de la muntanya, ha cobert completament la plana litoral en una superfície de 4.800 quilòmetres quadrats.

Les glaceres de marees (''Tidewater glaciers'') són glaceres que acaben al mar,; inclouen moltes de les que flueixen des de Groenlàndia, Antàrtida, Baffin i Ellesmere, sud-est d'Alaska i nord i sud de Patagònia. Quan arriben al mar, formen icebergs que cauen de sobte amb gran soroll. La Glaceraglacera Humboldt del nord-oest de Groenlàndia és la més gran, a l'hemisferi nord, d'aquest tipus,; el seu front fa 110 km d'amplada.

El gel o la neu comprimida de les glaceres es desplaça sobre si mateixa –unes capes sobre les altres– i sobre el sòl que hoels suporta. Això és degut, en primer lloc, a la gravetat, amb què el gel es comporta com un altre fluid. És degut també al pes de les successives capes de neu que s'acumulen a les parts més elevades.

La velocitat de desplaçament no és uniforme aen tota una glacera; així, les parts centrals es desplacen més de pressa que les que freguen contra el terra o contra les parets laterals.

Tampoc és la mateixa velocitat aen totes les glaceres: la glacera Byrd, a l'Antàrtida, es desplaça fins a 800 metres cada any. Altres glaceres avancen molt pocs metres a l'any.

Les glaceres alpines de zones temperades ([[Alps]], [[Andes]], [[Pirineus]]) tenen una velocitat de desplaçament notable (de 60 a 200 metres l'any), però insuficient actualment per a cobrir la zona de fusió; és a dir, la part inferior de la gelera es fon més de pressa que no pas s'acumula la neu a la part superior. La repetició any rere any d'aquest fenomen està donant lloc a la disminució de la mida de les glaceres i, en molts casos, ha comportat ja la seva desaparició.

* [[Georadar]].

* [[Crioconita]].

* [[Cascada de gel]].