Ingmar Bergman: diferència entre les revisions

El 1953, estroncada l'aspiració a ser adjunt del ''Dramatic Teatern'' a Estocolm, va acceptar l'oferta del ''Stadsteater '', el Teatre Municipal de [[Malmö]], que el va contractar com a director artístic i en el qual va romandre durant vuit anys, produint tretze obres. Executa diverses escenificacions, algunes pouant del repertori clàssic ([[Peer Gynt (suites)|Peer Gynt]], ''elEl Misantropmisantrop ''), l'[[opereta]] [[La vídua alegre]] així com dues de les seves pròpies peces: ''Pintura sobre fusta'' i ''Homicidi a Bajärna''. Continua també les seves adaptacions radiofòniques d'obres de [[Strindberg]] i les ''[[Bodas de sangre]]'' de [[Federico García Lorca]] (1952).

El mateix any 1953 Bergman posa en escena ''[[Sis personatges aen la recercacerca d'autor]]'' de [[Luigi Pirandello]] i ''[[El Castellcastell]]'' de [[Kafka]] amb l'adaptació de Max Brod, mentre que al cinema va produir una pel·lícula molt trista ambientada en el món del circ anomenada ''[[Gycklarnas afton]]''. El 1954 posa en escena en el teatre de Malmö un ballet amb el nom ''Jocs crepusculars'', mentre que al cinema passa del drama a la comèdia amb ''[[En lektion i kärlek]]''.

Durant aquest temps es va perfeccionar la cooperació ja establerta amb alguns actors que es convertirà en presència estable en les seves pel·lícules: a més de l'esmentada Harriet Andersson, [[Gunnel Lindblom]], [[Max von Sydow]] [[Erland Josephson]], [[Ingrid Thulin]] i [[Bibi Andersson.]].

Ingmar Bergman no espera l'acabament de la postproducció de ''Crits i murmuris'', el tractament del color en laboratori s'eternitza, per atacar un nou projecte ambiciós: ''[[Secrets d'un matrimoni]]'',<ref name=Llanterna302> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 302.</ref> una sèrie de televisió de sis episodis de 50 minuts que explica a porta tancada la llarga i segura erosió d'una parella encarnada per [[Liv Ullmann]] i [[Erland Josephson]]. L'obra té un important èxit. Tres milions de telespectadors segueixen els últims episodis,<ref name=Mandelbaum> [[#Mandelbaum|Mandelbaum]], pàg. 66-67.</ref> més del terç de la població sueca de l'època. És un fenomen de masses, el fulletó troba ecos inesperats a l'opinió pública, la premsa ho segueix a través d'enquestes, la inquietud de les parelles modernes. El creador de la sèrie [[Dallas]] pretendrà fins i tot haver-se'n inspirat. Ingmar Bergman, en farà un nou muntatge de dues hores i mitja pel cinema. Realitza llavors dues posades en escena per a la televisió: una adaptació d'[[El Misantropmisantrop]] (''Misantropen'' [[1974]]) de [[Molière]] i una altra de [[La flauta màgica]] (''Trollflöjten'' [[1975]]) de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], on finalment va poder fer realitat el somni de vint-i-cinc anys abans. De fet, en aquell moment era a Malmö i volia dirigir ''La flauta màgica'' però no es va atrevir, per por de no tenir els actors adequats i la maduresa necessària. Ara, gràcies a la relació amb la televisió, podia parlar de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], que juntament amb [[Frederic Chopin|Chopin]] i [[Richard Wagner|Wagner]], era un dels seus [[compositor]]s més estimats i present, amb la seva música, en moltes de les seves pel·lícules. La pel·lícula va ser elogiada pels crítics de cinema i més encara pels amants de la música. El cinèfil G. Legrand va escriure a ''Positif''<ref> ''Positif'', fascicle 1. 1977, p. 108 </ref> ''més intel·ligent, més àgil, el ritme de la il·lustració de la música no està estretament lligat a la música, i al contrari la dobla, deixant-la més explícita, sense substituir-la''.

** ''[[Misantropen]] (El misàntropmisantrop)''