Estel hipergegant: diferència entre les revisions

Com la lluminositat dels estels s'incrementa enormement amb la massa, la lluminositat dels estels hipergegants està molt propera al [[límit d'Eddington]]. Això significa que el [[flux radioactiu]] que passa a través de la [[fotosfera]] d'una hipergegant podria fer prou fort com per a expulsar la fotosfera. Per sobre d'aquest límit, l'estel generaria tanta radiació que parts de les capes exteriors serien expulsades en esclats massius, intens [[vent solar]], que provocaria una pèrdua de massa significativa de l'estel.<ref>{{citar ref-publicació| url=http://adsabs.harvard.edu/abs/2008AIPC..990..250V| títol = Continuum driven winds from super-Eddington stars. A tale of two limits |autor= A. J. van Marle|coautors = S. P. Owocki; N. J. Shaviv| any=2008| publicació = AIP Conference Proceedings| volum = 990 | pàgines= 250–253| doi = 10.1063/1.2905555}}{{en}}</ref> Per tant, són molt pocs els estels que superen aquest límit. Aquesta teoria, això no obstant, és el resultat de models teòrics.

Un possible estel que hipotèticament podria produir aquest fenomen és [[Eta Carinae|η Carinae]], un dels estels més massius i lluminosos mai observats. Encara que amb una massa de 130 masses solars i una lluminositat 4 vegades superior a la del Sol, es pensa que η Carinae pot superar el límit d'Eddington ocasionalment.<ref>"D'aquesta manera, si la pèrdua de massa d'aquestes erupcions succeeix via vent estel·lar, seria un vent super-Eddington conduït per una força de radiació contínua (opacitat de dispersió de l'electró) i no línies (Owocki, Gayley & Shaviv 2004, hereafter OGS; Belyanin 1999; Quinn & Paczynski 1985)."{{Citar ref-publicació | nom = S. P. | cognom = Owocki | coautors = Allard Jan van Marle | títol = Luminous Blue Variables & Mass Loss near the Eddington Limit | llibre = Proceedings IAU Symposium No. 250, 2008| editorial = Bresolin| editor-first = Fabio| editor2-last = Crowther | editor2-first = Paul Joachim Puls| editor3-last = Puls | editor3-first = Joachim| pages pàgines= | publicació = International Astronomical Union | any = 2008 | location lloc= | arxiv = 0801.2519 | doi = 00.0000/X000000000000000X | id = | dataaccès = 2010-02-05}}{{en}}</ref> La darrera vegada que l'estel superà aquest límit, el [[1840]]-[[1860]], assolí una taxa de pèrdua de massa molt més gran que el que els models més estesos són incapaços d'explicar.<ref>{{cita publicació| url=http://adsabs.harvard.edu/abs/2004ApJ...616..525O| títol = A porosity-length formalism for photon-tiring limited mass losss from stars above the Eddington limit |autor= S. P. Owocki|coautori = K. G. Gayley; N. J. Shaviv| any=2004| publicació = Astrophysical Journal| volum = 616| pàgines= 525–541| doi = 10.1086/424910}} {{en}}</ref>

Una altra teoria per explicar els esclats massius de η Carinae és la idea d'un esclat hidrodinàmic situat en profunditat, que expulsi les capes més externes de l'estel; la idea és que, inclús a lluminositats per sota del [[límit d'Eddington]], l'estel no tindria prou [[convecció|calor de convecció]] en les capes interiors causant una inversió de densitat que potencialment podria portar un violent esclat. Això no obstant, aquesta teoria no ha estat molt desenvolupada i no és segur que realment pogués succeir.<ref>{{citar ref-publicació| bibcode=2006ApJ...645L..45S| títol = On the role of continuum driven eruptions in the evolution of very massive stars and population III stars |autor= N. Smith|coautors = S. P. Owocki| any=2006| publicació = Astrophysical Journal| volum = 645| issue exemplar= 1|pàgines = L45–L48| doi = 10.1086/506523|arxiv = astro-ph/0606174 }}{{en}}</ref>

El 1956, els astrònoms Feast i [[Thackeray]] usaren el terme supersupergegant (posteriorment canviat a hipergegant) per als estels amb una [[magnitud absoluta]] superior ''M''_V = −7. El 1971, Keenan suggerí que el terme s'usés només pels estels supergegants que mostressin almenys un component d'emissió en [[H-alfa|Hα]] ampli, que indica una atmosfera estel·lar estesa o un relativament gran índex de pèrdua de massa. El criteri de Keenan criterion és actualment el més usats pels científics.<ref>{{citar ref-publicació| bibcode=1998A&ARv...8..145D| títol = The yellow hypergiants |autor= C. de Jager| any=1998| publicació = Astronomy and Astrophysics Review| volum = 8| issue exemplar= 3| pàgines= 145–180| doi = 10.1007/s001590050009}}{{en}}</ref>