|
[[Fitxer:Retaule de la Passió de l'església dels sant Just i Pastor.jpg|thumb|Retaule de la Passió de l'[[església dels sants Just i Pastor de Barcelona]], del pintor Pere Nunyes i l'ebenista [[Joan de Brussel·les]]]]
'''Pere Nunyes''' ([[Portugal]]-, [[segle XV|XV]] - [[Barcelona]], dm. [[1554]]) va ser un pintor portuguès arribat a Barcelona el 1513. En aquells moments, l’ambient artístic barceloní, i de tot el Principat català -en general- estava marcat per l’arribada de molts artistes forans castellans o estrangers; a falta d’artistes autòctons competents.
L’obra artística més sol·licitada del moment será l’art del retaule, i bona part dels esforços -per no dir tots gairebé- estaran destinats a la elaboració d’aquestes peces que reclamen la feina cooperativa de diferents gremis artístics: imaginaries, pintors, orfebres, fusters, dauradors, etc.
Barcelona amb el retaule major de la Catedral d’estil gòtic, enllestit feia poc temps, promourà la majoria d’encàrregs per a hospitals, parròquies, esglésies conventuals i centres monacals. Tots ells esdevindran els principals clients d’aquests artistes, i els retaules la creació artística més sol·licitada per decorar els seus recintes.
==Context artístic==
Escultors castellans com el burgalès Bartolomé Ordoñez i el basc Martí Diez de Liatzasolo; estrangers com Joan Petit Monet i Joan de Tours. Pintors castellans com Joan Cardona de València o l’andalús Juan de la Fuente, etc; estrangers com l’alemany Aine Bru, Joan de Borgunya de Strasburg, Nicolau de Credença i Jaume Nasaro de Nàpols, Pere Serafí de Grècia, o el seu compatriota Enrique Fernades, del qual mantindrà una calenta relació, són alguns dels personatges que volten per Barcelona en aquells moments, i amb qui Pere Nunyes buscarà establir-hi relació i cooperació, en unes vies de treball que li serveixen per controlar i dominar la competència artística de Barcelona i tenir bons fiadors. ▼
▲EscultorsNunyes fou un més entre els molts artistes forans castellans o estrangers que, a falta d’artistes autòctons competents, anaren a Catalunya. Escultors com el burgalès [[Bartolomé Ordoñez ]] i el basc [[Martí Diez de Liatzasolo ;]], estrangerso francesos com [[Joan Petit Monet ]] i [[Joan de Tours .]]; Pintors castellanspintors com [[Joan Cardona ]] de València o, l’andalús [[Juan de la Fuente ]], etc;o estrangersels com l’alemanyalemanys [[Aine Bru ]], [[Joan de Borgunya ]] ded'Estrasburg, Strasburg,els italians [[Nicolau de Credença ]] i [[Jaume Nasaro ]] de Nàpols , Pere Serafí de Grècia, o el seugrec compatriota[[Pere EnriqueSerafí]] Fernades,i delel qualportuguès mantindrà[[Enrique una calenta relacióFernandes]], són alguns dels personatges que volten per Barcelona en aquells moments, i amb qui Pere Nunyes buscarà establir-hi relació i cooperació , en unes vies de treball que li serveixen per controlar i dominar la competència artística de Barcelona i tenir bons fiadors.
Realment, la presència d’estrangers, d’aquesta mà d’obra importada, la mobilitat d’uns artistes en busca de noves oportunitats en que guanyar-se la vida, és consubstancial en l’art espanyol dels segles XV-XVI. I, potser, Pere Nunyes amb la forta competència i la plèiade de pintors que habitava en qualsevol zona de Portugal, explica la raó de l’arribada de Nunyes a Barcelona; un anar a l’estranger per trobar feina, en busca d’una terra d’oportunitats laborals.
Les arts catalanes dels segles XVI i XVII , -com també les d’arreuarreu d’Europa- manifesten uns processos de canvi explicables sobretot per la importació i la progressiva assimilació de models d’origen italià. AquestaEl difusióprocés d’assimilació del renaixement italià, per contra de ser unitària i homogènia, el seu procés d’assimilaciómodel es produeix de manera desigual i particular a cada territori. A Castella i al Principat catalàCatalunya, les formes gòtiques encara predominaven en el paisatge, no obstant, ambmalgrat la difusió sobretot de gravats , que comercialitzavendifonien per tot Europa iles proporcionavaobres unad'autors fontcom d’inspiració[[Rafael]] io models[[Miquel composituisÀngel]], propisproporcionant delllavors mónfonts romà,d’inspiració. d’autorsL’obra comartística Rafaelmés isol·licitada M.Àngel.del Sónmoment enserá elsl’art primersdel momentsretaule: delshospitals, s.XVIparròquies, quanesglésies esconventuals tendirài acentres incorporarmonacals aquestesesdevindran formesels italianitzades,principals ‘aclients ladels romana’artistes. ▼
No se sap res de la vida del pintor abans de l'arribada a Barcelona. La presència d’estrangers i la mobilitat dels artistes són consubstancials en l’art espanyol dels segles XV i XVI. Potser Nunyes fugia de la forta competència dels molts pintors que treballaven a Portugal i arribà a Barcelona en busca de més oportunitats laborals. Hi ha qui diu que Pere Nunyes podria ser el "criat portuguès" de Miquel Àngel que [[Francisco de Holanda]] cita en la seva biografia de l’artista italià. Segons aquesta teoria, hauria arribat a Barcelona després d'estar a Itàlia, però sembla improbable: l'obra conservada de Nunyes no demostra haver assimilat la cultura artística romana. Treballa amb esquemes tradicionals flamencs, dinamitzats pel repertori gràfic de les estampes d'obres italianes que donen a les pintures, com diu Camón Aznar, uns certs "aires rafaelescos" i "postures rafaelesques".<ref>Són evidents en el quadre del trasllat de les relíquies de Sant Marçal, del retaule de Sant Eloi.</ref>. Tanmateix, Nunyes és el primer pintor que incorpora el [[rafaelisme]] a Catalunya.
'''1.1 Context històric de les arts catalanes s.XVI-XVII:'''
▲Les arts catalanes dels segles XVI i XVII, -com també les d’arreu d’Europa- manifesten uns processos de canvi explicables sobretot per la importació i la progressiva assimilació de models d’origen italià. Aquesta difusió del renaixement italià, per contra de ser unitària i homogènia, el seu procés d’assimilació es produeix de manera desigual i particular a cada territori. A Castella i al Principat català les formes gòtiques encara predominaven en el paisatge, no obstant, amb la difusió sobretot de gravats, que comercialitzaven per tot Europa i proporcionava una font d’inspiració i models composituis propis del món romà, d’autors com Rafael i M.Àngel. Són en els primers moments dels s.XVI quan es tendirà a incorporar aquestes formes italianitzades, ‘a la romana’.
ÉsEra interessant però, apuntar com funcionava el sistema de treball entre artistes; les vies de treball, la protecció professional i d’amistat, que existien entre ells. Una de les més habitualshabitual en la Corona d’Aragó , i en particular a Barcelona, era la de formar societats entre pintors o escultors . Aquesta: era una via de treball emprada per a intentar fer-se amb el major númeronombre d’encàrrecs, nosense deixantdeixar forat pera la competència. Nunyes nomésNomés d’arribar a Barcelona , jaNunyes col· laboraràlabora amb [[Joan de Borgunya ]], l’artista més sol·licitat del panorama pictòric barceloní (amb obra interessant tambéllavors a Girona). Nunyes, fruit de la mortciutat. delQuan seuaquest companymor i mestre artístic Joan de Borgunya alen 1525, n'hereta tots els seus encàrrecs i treballs pendents . Ési podem dir,n'esdevé el continuador de la obra de l’alemany. D’entreEntre d’aquestesaquestes primeres feines que va heretar de l’alemanyheratades, s’hihi trobaha ella d’acabarfinalització eldel retaule de [[Santa Maria del Pi ]], avui desaparegut. ▼L'artista estudiat no és extern aquest fenomen del mercat de l’estampa i, agafarà i trobarà en les estampes, una bona font d’inspiració per les seves produccions.
També va col·laborar amb altres companys del gremi. En una data primerenca, buscà d'establir relacions amb el pintor napolità Nicolau de Credença, establert a Barcelona ja des del final del segle XV; més endavant ho farà amb [[Pere Serafí]]. Amb qui farà una veritable societat de pintors, durant més de deu anys, serà amb el seu compatriota Enrique Fernandes. En els retaules, també treballà amb els escultors Joan de Tours i Diez de Liatzasolo.
Dels qui diuen que Pere Nunyes podria ser el ‘criat portuguès’ de Miquel Àngel, que Francisco de Holanda cita en la seva biografia de l’artista, i per tant, arribat a Barcelona després de passar per Itàlia, nosaltres direm que és una mica forçat, per no dir poc probable. De la seva obra conservada els estudiossos diuen que no demostra haver assimilat la cultura artística romana, de la primera dècada del segle. És un pintor que treballa amb esquemes tradicionals flamencs, dinamitzats pel repertori gràfic de les estampes, que li donen a les pintures, tal com diu Camón Aznar, uns certs ‘aires reafaelescos’ i ‘postures rafaeslesques’, com el que podem observar en la seva obra del trasllat de les relíquies de Sant Marçal. Tanmateix, ell és considera el primer en incorporar el rafaelisme a Catalunya.
De la societat Nunyes–Fernandes sortiren els retaules major de Santa Maria del Pi (un dels conjunts més ambiciosos de l’època), el de Sant Genís de [[Vilassar de Dalt]] i el major de l’església de Sant Jaume de Barcelona (un dels treballs més ben pagats que van emprendre, però també desaparegut). Per la documentació conservada, pel gran nombre d’obres atribuïdes i el seu predomini en l’ambient artístic del moment, es pot dir que Nunyes era millor pintor que Fernandes, qui era més aviat un ajudant.<ref>Una carta de pagament del 1536 en diu: "mestre Anrich que l’ajuda".</ref>
Pere Nunyes, amb els seus socis, esdevé el gran dominador del panorama artístic barceloní de la primera meitat del segle XVI. La totalitat de la seva obra és religiosa; només en algunes obres incorpora algun tema històric, com el trasllat de les relíquies de Sant [[Sever de Barcelona|Sever]] des del [[Monestir de Sant Cugat del Vallès]] fins a la [[Catedral de Barcelona]].
A mesura que s’anava guanyant el respecte i prestigi dels clients, Nunyes aconsegueix bona part dels encàrrecs, tal com havia fet Joan de Borgunya a la seva època. Tots dos feien una pintura "a la romana" però encara de base flamenca.
La Barcelona d’aquella època malgrat tenir bona reputació, ja no era la d’abans. La escassa influència del Mediterrani en detriment de l’Atlàntic i la subordinació de la Corona Catalano-aragonesa al regne de Castella (amb el fallit intent d’unir la Corona catalano-aragonesa amb la Corona de Castella), expliquen aquesta decadència política, cultural, administrativa que els historiadors anomenen, la decadència dels segles XVI i XVII.
No obstant, la idea d’aquesta certa decadència, s’hauria de replantejar i redimensionar, perquè de cap manera no és generalitzable a tot el grup d’aspectes que envolta la societat catalana i la producció artística catalana no minva; doncs crida força l’atenció els considerables recursos dedicats a la producció d’obres. Però això, aquesta suposada decadència, que al seu torn podria contribuir a explicar alguns aspectes rellevants de les arts del període, no és extrapolable ni sinònim de decadència en les arts.
'''1.2 Societat portuguesa'''
▲És interessant però, apuntar com funcionava el sistema de treball entre artistes; les vies de treball, la protecció professional i d’amistat, que existien entre ells. Una de les més habituals en la Corona d’Aragó i en particular a Barcelona, era la de formar societats entre pintors o escultors. Aquesta era una via de treball emprada per intentar fer-se amb el major número d’encàrrecs, no deixant forat per la competència. Nunyes només d’arribar a Barcelona ja col·laborarà amb Joan de Borgunya, l’artista més sol·licitat del panorama pictòric barceloní (amb obra interessant també a Girona). Nunyes, fruit de la mort del seu company i mestre artístic Joan de Borgunya al 1525, hereta tots els seus encàrrecs i treballs pendents. És podem dir, el continuador de la obra de l’alemany. D’entre d’aquestes primeres feines que va heretar de l’alemany, s’hi troba el d’acabar el retaule de Santa Maria del Pi.
A més del contacte amb Borgunya, també desenvoluparà altres contactes i col·laboracions amb altres companys del seu gremi. Per exemple, a una data molt primerenca, busca establir ponts d’entesa amb el pintor napolità Nicolau de Credença establert a Barcelona ja des de finals s. XV i, més endavant, amb el grec Pere Serafí. Però amb qui fundarà una veritable societat de pintors, la més llarga fins al moment durant més de 10 anys, serà amb el seu compatriota Enrique Fernandes. També és interessant remarca la entesa de Nunyes (i la societat) amb els grans escultors del territori; Joan de Tours i Diez de Liatzasolo. Els dos seran els escultors amb qui es cultivarà l’amistat i protecció professional, sobretot perquè necessiten la feina d’aquests imaginaires, per elaborar mútuament l’art dels retaules; una tasca multi-gremial.
Del binomi Nunyes–Fernandes pensem sobretot, en 3 obres: Retaule major de Santa Maria del Pi (un dels conjunts més ambiciosos de l’època), Retaule de Sant Genís de Vilassar i Retaules major de l’església de Sant Jaume de Barcelona (un dels treballs més ben pagats que van emprendre els dos socis).
Si ens haguéssim d’aventurar quin dels socis era millor pintor, qui portava la veu cantant del binomi, diríem que avalat per la documentació actual rescata, pel gran número d’obres atribuïdes a la seva mà i el seu predomini en l’ambient artístic del moment, Pere Nunyes és millor pintor. Fernandes, segons una carta de pagament del 1536 si exposa que actuava d’ajudant (‘mestre Anrich que l’ajuda’).
'''1.3 Domini del mercat artístic'''
Que Pere Nunyes (i la seva societat) és el gran dominador del panorama artístic barceloní, de la primera meitat del segle XVI, resulta una cosa obvia mirant només el rastre d’obres que va deixar pel territori.
Permeteu-me només fer un incís en la iconografia de la seva obra. El complert de la seva producció com no podria ser de cap altra manera, tenint en compte el clients per qui treballava, i la forta religiositat, la totalitat de la seva obra és d’iconografia sacra. Les pintures de temàtica mitològica pagana o historicista, rarament conflueixen en les seves produccions conservades. Sols poques vegades la seva obra casarà temàtica religiosa i historicista. Una d’aquestes és el trasllat de les relíquies de Sant Sever des del Monestir de Sant Cugat fins a la Catedral de Barcelona. Per a L’hospital dels pobres sacerdots l’any 1541-42.
A mesura que s’anava guanyant el respecte i prestigi dels clients, Nunyes aconsegueix aclaparar bona part dels encàrrecs, tal com havia fet Joan de Borgunya a la seva època. Tanmateix, no s’esperava menys del continuador natural de l’alemany i la seva exitosa obra. Nunyes rep la tècnica per triomfar i imposar-se al territori heretades de l’alemany. Amb una pintura d’aires ‘a la romana’ però encara amb aquest món flamenc, tanmateix tant típic i de molta fortuna entre els pintors portuguesos.
==Llista d’obres de Pere Nunyes==
|1525 ca.
|''Retaule major de Santa Maria del Pi''
|Començat per [[Joan de Borgunya]], fet per Nunyes i Enrique Fernandes
|
:Desaparegut
|[[Santa Maria del Pi]]
|Desaparegut
:En col·laboració amb Enrique Fernandes
|Església de Sant Jaume
|
:[[Barcelona]]
|-
|
|
