Pintura: diferència entre les revisions

Les imatges que es poden contemplar en les parets de les tombes [[Antic Egipte|egípcies]], que es remunten a uns 5.000 anys, són escenes de la vida quotidiana i de caràcter mitològic. Presenten els trets característics de l'art egipci, amb figures de perfil, en les quals es tenia en compte la mida i, d'aquesta manera, es distingia el rang social del representat. Pel que fa a l'[[antiga Roma]], era normal decorar els murs de les cases i dels palaus principals; alguns dels exemples més ben conservats es troben a [[Pompeia]] i [[Herculà]]. En un altre context, dins l'anomenat ''[[art paleocristià|]]''art paleocristià'']], es decoraren les [[catacumbes]] amb escenes del [[Nou Testament]] i sovint amb la presència de [[Jesús]] com el «Bon pastor». Les figures eren representacions estàtiques amb uns grans ulls que semblaven mirar l'espectador; aquest estil va tenir continuïtat en l'escola bizantina de [[Constantinoble]].

A partir d'inicis del segle XX, la pintura es caracteritza per la diversitat de corrents estilístics: el [[fauvisme]] rebutja els colors tradicionals i s'acosta a colors violents, l'[[expressionisme]] pretén mostrar més els sentiments que la reproducció fidel de la realitat, i el [[cubisme]] –amb [[Georges Braque]] i [[Picasso]]– impulsa la descomposició de les imatges tridimensionals en punts de vista bidimensionals; la pintura [[art abstracte|abstracta]] en serà l'hereva del cubisme. Entre els anys 1940-1950, a [[Nova York]], es va desenvolupar l'anomenat ''expressionisme abstracte'', i el ''[[Pop art|''pop art]]'']] és un estil una mica posterior, amb [[Andy Warhol]] com el seu màxim exponent. Un altre estil a destacar és el [[minimalisme]], que es caracteritza per la reducció de la pintura a formes geomètriques. El segle XXI segueix sota les directrius d'un gran [[pluralisme]] i les obres es continuen realitzant dins una àmplia varietat d'estils i de principis [[estètica|estètics]].<ref name="GraXVI"/>

Els paisatges venecians de [[Giorgione]] i els seus deixebles presenten una aparença lírica i un tractament cromàtic molt bell; aquest tipus de pintura es va desenvolupar sobretot al llarg de tot el segle XVIII, dins un estil anomenat ''[[vedutisme|]]''vedutisme'']] i que presenta vistes generalment urbanes, en perspectiva, que de vegades assoleixen un estil [[cartogràfic]]. Es reprodueixen imatges panoràmiques de la ciutat i es descriuen amb minuciositat els canals, els monuments i els llocs més típics de Venècia, aïllats o amb la presència de la figura humana que, generalment, apareix representada amb una mida petita i formant part de grans grups de gent. Els pintors més destacats en foren [[Canaletto]], [[Bernardo Bellotto]], [[Luca Carlevarijs]] i [[Francesco Guardi]]. Els artistes de l'[[escola de Barbizon]] van ser els primers a pintar a l'aire lliure i fer un estudi sobre el paisatge a base de la llum i les seves variants; posteriorment, van influir especialment en la [[pintura impressionista]].<ref name="Sar1091"> [[#Sar84|Historia Universal del Arte-V.8 1984]]: pàg.1090-1091</ref>

* '''[[Tinta]]''', també anomenada ''[[tinta xinesa|]]''tinta xinesa'']], junt amb el [[grafit (art)|grafit]] són més aviat tècniques de [[dibuix]]. Generalment, la presentació és en estat líquid encara que també es troba en forma d'una barra molt sòlida que s'ha de moldre i diluir per al seu ús. S'usa sobre paper i els colors de tinta més emprats són el negre i el sépia, encara que actualment s'usen molts d'altres de diferents. La tinta s'aplica de diverses maneres, com, per exemple, amb ploma o plomí, estris més adequats per al [[dibuix]] o la [[cal·ligrafia]] que per a [[pintures]]. Les diferents puntes de plomí o [[tremp]] s'utilitzen amb una càrrega de tinta que serveix per a fer línies, ja sigui per dibuixar o per escriure. També s'aplica la tinta amb un pinzell, i s'utilitza bàsicament com en l'aquarel·la –s'anomena ''[[aiguada|]]''aiguada'']]–; la tècnica mil·lenària anomenada ''cal·ligrafia'', com en l'[[escriptura japonesa]], també es realitza en tinta i pinzell sobre paper. Una altra forma d'aplicar la tinta és amb un tiralínies (carregador de tinta) o ''[[rapidograph]]''.

* '''''[[Dripping|]]''Dripping'']]'''. És una pintura automàtica; segons els surrealistes, el resultat és una pintura casual, feta amb gotes i esquitxades de pintura. És la tècnica pictòrica característica de l'«action painting» ('pintura d'acció') desenvolupada a Nord-amèrica. L'artista realitza l'obra passejant per sobre de la superfície, fent servir grans brotxes o directament el mateix pot de pintura, tot deixant caure el degoteig del color, normalment [[esmalt]], i es formen els traços sobre el suport.

Una darrera consideració són les anomenades '''''tècniques mixtes'''''. De vegades, s'empren diverses tècniques en un mateix suport. El ''[[collage|]]''collage'']], per exemple, que és una tècnica artística no pictòrica que es converteix en una tècnica mixta quan es realitzen intervencions amb guaix, oli o tinta.<ref name="Fug370"> [[#Fug04|Fuga 2004]]: pàg.370</ref>

La fusta massissa, que es feia servir antigament, s'havia de cobrir amb tires encolades de tela de [[lli]] per a poder dissimular-ne les juntes. També, de vegades, es cobria completament amb la tela i així s'evitava l'aparició posterior d'esquerdes. Així ho explica Cennino en la seva obra ''Il Llibre dell'Art'', publicada el [[1390]].<ref name="Ped37"> [[#Ped88|Pedrola 1988]]: pàg.37</ref> També s'ha utilitzat el [[contraplacat]] i el [[conglomerat]], uns taulers prefabricats que ofereixen la característica de tenir les superfícies llises i sense unions. Existeix l'anomenat ''[[tàblex|]]''tàblex'']] que, a més de lleuger, té dues cares: una de llisa i una altra de rugosa. S'acostuma a utilitzar per la part rugosa, ja que la llisa necessita una preparació per tal que la pintura s'hi adhereixi correctament.<ref name="Ped38"> [[#Ped88|Pedrola 1988]]: pàg.38</ref>