Theodor Adorno: diferència entre les revisions

Adorno era fill únic d'una família burgesa acomodada de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una talentosa pianista) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al ''Kaiser Wilhelm Gymnasium'', on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué [[Sigfried Kracauer]], amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la ''Crítica de la raó pura'' de [[Kant]], experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.

 

 

 

El [[1933]], s'incorporà a l'[[Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de [[Frankfurt del Main|Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''Dialèctica de la il·lustració'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la [[raó]]. El [[1949]], tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[Racionalisme (filosofia) |racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma, ''Teoria estètica'' ([[1970]]).

== Obres ==

 

 

Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la ''Dialèctica negativa'', que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de [[dialèctica]] que tracta de sortir-se'n de l'esquema [[hegel]]ià clàssic, l'esquema de [[diàleg]] entre [[oposats]] en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt [[neutra]], sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la [[tesi]] i l'[[Antítesi (filosofia)|antítesi]], amb la qual cosa -molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre [[Walter Benjamin]]- s'apel·la a un cert nivell de [[Transcendència (filosofia)|transcendència]], que se situa al marge de la cadena [[lògica]] de la dialèctica tradicionalment considerada.