Guillaume Apollinaire: diferència entre les revisions

| peu = Apollinaire (lefta l'esquerra) withamb André Rouveyre, [[1914]].

Fill natural d'un noble italià i d'una polonesa, cursà estudis incomplets a causa de la vida atzarosa i viatgera de la seva mare, amb la qual, el [[1899]], s'instal·là a [[París]]. El [[1903]], fundà la revista "''[[Le Festin d'Esope]]"'', onen què publicà les primeres proses de ''L'enchanteur pourrissant (1909)''. El [[1904]] conegué [[Picasso]] i [[Max Jacob]]; pels seus amors amb [[Marie Laurencin]] s'integrà alen el món artístic. El [[1909]], rebé l'encàrrec de dirigir dues col·leccions de texts satírics i llibertins —ocupació que mantingué fins a la fi de la seva vida—, onen què reedità el [[marquès de Sade]], en aquells moments completament oblidat. Publicà ''Hérésiarque et Cie'' (1910) i ''Le bestiaire'' (1911), però fins a l'aparició d'''Alcools'' (1913) no començà a ser considerat com un dels grans poetes francesos de tots els temps. Trencà amb [[Marie Laurencin]] poc abans de publicar ''Méditations esthétiques'' (1913), el primer llibre dedicat als pintors cubistes. Es declarà [[futurisme|futurista]] i, a partir del [[1914]], escrivíescrigué nombrosos [[cal·ligrama|cal·ligrames]]. En esclatar la [[Primera Guerra Mundial|Primera Guerra mundial]], demanà autorització per a incorporar-se al front. El [[1916]], un tros de metralla el ferí al cap i hagué de ser trepanat, episodi que es reflectí en la nombrosa iconografia ja clàssica d'un Apollinaire amb el cap embenat. Mobilitzat encara, però ja reincorporat a la vida parisenca, estrenà ''Les mamelles de Tirésias'' (1917) i publicà ''Calligrammes'' (1918), en què recollí la major part dels poemes escrits al front. El 1918, es casà amb [[Jacqueline Kolb]] i morí el 9 de novembre del mateix any, víctima de la gran [[epidèmia de grip de 1918|epidèmia de grip del 1918]].

Molt de temps després de la seva mort, foren publicades, entre altres obres inèdites, ''Ombre de mon amour'' (1947) i ''Le guetteur mélancolique'' (1952). L'obra d'Apollinaire no és comprensible sense explicar el profund lligam que la uneix amb l'esperit i els grans trasbalsos històrics del seu temps: es trobà al centre de la crisi política i estètica de començament de segle. La seva poesia és, alhora, el reflex d'un món que s'acaba i del començament d'una nova etapa. A cavall d'aquests dos mons, Apollinaire trencà amb les formes poètiques clàssiques, tot conservant, però, el sentit de la musicalitat dels simbolistes i el llenguatge viu i desimbolt de la tradició popular i de [[François Villon]]. Lírica i imaginativa, elegíaca i barroca, l'obra d'Apollinaire assenyala, més que no pas cap altra del seu temps, les contradiccions i les tensions del canvi històric.

[[Fitxer:Père-Lachaise - Division 86 - tombe Apollinaire 01.jpg|thumb|esquerra|250px|Imatge de la tomba de Guillaume Apollinaire al [[cementiri del Père-Lachaise]] a París.]]

Apollinaire ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània: se'n troben nombroses reminiscències en la poesia catalana, especialment formals (cal·ligrames de [[Joan Salvat-Papasseit]] i de [[Josep Maria Junoy]] i més remotament de [[Joan Brossa]]), i temàtiques (''Bestiari'', de [[Pere Quart]]). Com [[Charles Baudelaire|Baudelaire]], Apollinaire es dedicà sovint a comentar l'art del seu temps i influí poderosament sobre els artistes. Començà publicant articles sobre art el 1902 aen "''L'Européen''", i un estudi sobre el museu germànic de [[Nuremberg]]. Vinculat encara a idees més o menys tradicionals, el fet de viure molt de prop l'aparició del fauvisme i del cubisme i la seva amistat amb els promotors, en feren el primer i el més brillant exegeta d'aquests corrents. D'altra banda, influí molt en l'interès per l'art dels negres i pel del [[Henri Rousseau|Duaner Rousseau]]. Fou un dels descobridors de Picasso, sobre el qual escrivíescrigué aen "''La Plume''" (1905). Arribà a sistematitzar-se alen el llibre ''Les Peintres cubistes'' (1903) i comprengué el pas d'un art d'imitació a un art de concepció. Fou un dels primers avantguardistes a detectar el valor extraordinari de l'arquitectura d'[[Antoni Gaudí]] (1914). Fou amic de [[Giorgio de Chirico|De Chirico]], i s'interessà pel naixent surrealisme, del qual inventà el nom (1917).