Diputació de Barcelona: diferència entre les revisions

Però per bé que les diputacions provincials neixen a Espanya amb les Corts de Cadis (1812), la Diputació de Barcelona no s'institueix fins a la reorganització territorial de 1822, que va dividir Catalunya en quatre províncies.

 

L'any següent, el retorn de l'absolutisme va comportar una nova supressió de les diputacions provincials fins al 1836, any en què es restableixen definitivament, un cop consolidat el marc polític liberal.

 

Les diferents lleis provincials els atorgaren un paper d'instància intermèdia entre els municipis i el govern central. Durant molts anys, la Diputació va dedicar la meitat del seu pressupost a la construcció de carreteres, amb l'objectiu d'acostar les comarques interiors a la costa i traçar una xarxa viària compatible amb la ferroviària, que tot just es començava a construir. 

 

El gran salt polític es va produir durant el sexenni democràtic, entre 1868 i 1874, en què la Diputació va tenir un paper destacadíssim com a instància de poder i de representació popular, sobretot quan el 1871 s'implantà el sufragi universal masculí, que va donar pas a la victòria dels republicans federals.

 

Amb la proclamació de la I República, el febrer de 1873, la Diputació de Barcelona es va convertir en la institució catalana més fidel al nou règim, sota les presidències d'Anselm Clavé i d'Ildefons Cerdà, i va impulsar la Junta de Salvació de Catalunya a fi de fer front a l'ofensiva militar carlina.

 

Amb la Restauració borbònica, el 1874, les classes conservadores van tornar a controlar el poder polític local i a convertir la Diputació de Barcelona en un ens bàsicament administratiu.

 

Amb tot, la crisi del model centralista d'Estat va impulsar diverses iniciatives econòmiques, jurídiques i polítiques davant les quals la Diputació va mantenir una actitud moderada de reivindicació i negociació amb els governs espanyols.

 

La crisi colonial de 1898 va posar de manifest la incapacitat dels partits dinàstics per connectar amb l'opinió pública, la burgesia, els intel·lectuals i professionals, fins al punt que es produí un tomb polític substancial que, el 1907, féu possible que Enric Prat de la Riba fos elegit president de la Diputació.

 

Fins al cop d'estat de 1923, Catalunya va viure una etapa apassionant, culturalment fructífera i socialment convulsa, on s'experimentà un primer autogovern mitjançant la Mancomunitat de Catalunya: la unió de les quatre diputacions provincials per dur a terme un projecte de modernització en tots els camps, en gran part reeixit però estroncat per la Dictadura de Primo de Rivera.

 

La proclamació de la II República i la creació de la Generalitat, l'abril de 1931, va implicar la desaparició de les quatre diputacions.

 

Les diputacions, en general, van convertir-se en simples comparses en el marc d'una administració pública espanyola autoritària i centralista.

 

Durant la transició democràtica, el retorn de l'exili de Josep Tarradellas va convertir la Diputació en el principal suport administratiu i econòmic per a la Generalitat provisional.