Constanci II: diferència entre les revisions

'''Flavi Juli Constanci''', (en [[llatí]]: ''{{polytonic|Flavius Iulius Constantius}}'', [[7 d'agost]] del [[317]] – [[3 de novembre]] del [[361]]) fou un [[emperador romà]] ([[337]] - [[361]]) , anomenat '''Constanci II''' per distingir-lo del seu avi.{{efn|També és esmentat com ''Flavius Claudius Constantius'', ''Flavius Valerius Constantius'' i ''Constantinus Constantius''.}}A la mort del seu pare, [[Constantí el Gran]], se li va confiar el govern de les províncies d'orient, mentre la resta del territori havia de ser governat pels seus dos germans i dos cosins. A la mort dels seu germà menor no va heretar cap territori ja que se'ls va quedar el germà gran i a la mort d'aquest germà un usurpador anomenat Magnenti, va prendre el poder. Constanci II va aconseguir enderrocar-lo però llavors va haver d'enderrocar un altre anomenat Vetanió. Les seves derrotes amb els perses el van fer impopular i l'exèrcit li va demanar que abdiqués a favor del seu cosí [[Julià l'Apòstata|Julià]], cosa que no va arribar a fer perquè va morir d'una malaltia.

Era el tercer fill de [[Constantí el Gran]], i el segon que va tenir amb la seva esposa Fausta.{{sfn|Smith|1853|p=188}} Va néixer a [[Sirmium]] a Pannònia el 6 d'agost del 317 , durant el consolat d'Ividi Gal·licà i de Septimi Bas. Va ser educat amb cura com els seus germans Constantí i Constant, i fou més hàbil que ells en gimnàstica i exercicis militars però menys en fines arts.

Gairebé tot seguit va esclatar la guerra amb Pèrsia a la regió de Mesopotàmia i a la frontera Síria. Constanci es va trobar que Sapor II havia aplegat un gran exèrcit amb elefants inclosos.<ref>[[Jeroni d'Estridó]] ''Chronicon'', 338 , 17–18</ref> La guerra va durar alguns anys i fou desfavorable per als romans, que foren derrotats en diverses batalles, destacant la de [[Sinagra]] el [[343]], on Constanci portava personalment el comandament de les forces; els perses però van patir moltes baixes en el seu intent frustrat de conquerir [[Nisibis]] i altres fortaleses i a les muntanyes d'[[Armènia]], per la qual cosa el territori en general no va canviar de mans.<ref>[[Teodoret de Cir]] ''Historia Ecclesiastica'' I, 11–12</ref>

En qüestions religioses s'acostà a les posicions dels [[arianisme|arians]], això el contraposà al seu germà Constant, de creences més catòliques, el qual per resoldre el conflicte va convocar un [[concili de Sàrdica|concili a Sàrdica]] el [[343]],<ref>[[Sòcrates Escolàstic]] ''Historia Ecclesiastica'' II.20</ref>però fou un complet fracàs.{{sfn|Cameron|Garnsey|1998|p=8}} El [[346]] els dos germans van estar a punt d'arribar a les armes per aquesta qüestió. Finalment van arribar a un acord, segons el qual cada emperador donaria suport al clergat que volgués només dins dels propi territori i sense intervenir en el de l'altre.{{sfn|Canduci|2010|p=131}}Aquell mateix any Constanci va prohibir el culte en temples pagans sota pena de mort i confiscació dels béns.<ref>Còdex Teodosià ,XVI.10.4</ref> També va prohibir el culte als jueus en un edicte de l'any [[339]] (a diferència del seu germà Constant que els va tolerar)<ref>Còdex Teodosià ,XVI.9.2</ref> i va decretar que als antics cristians que s'haguessin passat al judaisme se'ls expropiessin els béns ([[352]]).<ref>Còdex Teodosià ,XVI.8.7</ref>Però si bé va haver molta legislació al respecte, es va tractar més aviat d'una declaració de principis i les lleis no es van aplicar estrictament ja que, fins i tot a les províncies d'orient que era on la comunitat de cristians era més nombrosa, no eren majoria.{{efn|Veyne estima que eren un 10% de la població en la dècada del 310.{{sfn|Veyne|2007|p=125}}}}De fet molts pagans eren benvinguts a la cort com: els sofistes [[Libani]], [[Temisti]] i l'historiador [[Ammià Marcel·lí]]. Anys més tard, el [[359]], Constanci II va convocar el [[concili de Rímini]], un senyal de que l'odi entre cristians, nascut de la controvèrsia sobre la naturalesa de la [[Santíssima Trinitat|Trinitat]], de vegades resultava més viva que les tensions latents entre cristians i gentils.{{sfn|Potter|2005|p=507}}