Diminutiu: diferència entre les revisions

El diminutiu també es pot usar per demostrar afecte o proximitat, per això és més freqüent en la parla entre pares i fills o les parelles. Segons el context pot tenir un valor apreciatiu o [[despectiu]]. De vegades la paraula amb súfix obté una significació diferent de l'[[lexema|arrel]]. El seu corrolari és l'[[augmentatiu]]. De vegades una paraula que a l'inici o en llatí era un diminitiu han perdut aquesta valor hi han passat al català com a [[Mot primitiu|mots primitius]]: [[fesol]], [[perola]], [[flabiol]].<ref>{{Ref-llibre|cognom = Martí i Mestre|nom = Joaquim|títol = Gramàtica històrica catalana|data = 2006|editorial = Universitat de València|lloc = València|pàgines = 259|isbn = 9788437064123|cognom2 = Jiménez|nom2 = Jesús|volum = Volum 31 de '' Biblioteca Lingüística Catalana''}}</ref>

Moltes llengües o [[dialecte]]s tenen els seus propis sufixos; així en alemany ''-chen'', i més rarament ''-lein'' són el sufixos alemany, ''-ico'' és el sufix del castellà d'Aragó i ''-ito'' el del castellà salmantí, ''-tje'', ''-je'' o ''-pje'' al neerlandès.