Giambattista Vico: diferència entre les revisions

Malgrat tot el seu origen humil (era fill d'un llibreter), va estudiar la carrera de [[dret]] i fou professor de [[retòrica]] durant més de quaranta anys.

Contribuí de formamanera notable a la seva formació el paper de preceptor proper del marqués Rocca, en el castell de Vatolla in Cilento, paper que desenrotllà des de 1689 fins a 1695 i que li donà accés a la imponent biblioteca del seu ostehoste en la quequal es trobaven obres de [[Agustí d'Hipona|Santsant Agustí]], [[Ficino]], [[Pico della Mirandola]], incloent a-hi [[Giovanni Botero]] i [[Jean Bodin]], teòrics del dret natural, i [[Tàcit]].

De la seva activitat com a docent, provenen les ''Sis Oracionsoracions inaugurals'', escrites per a l'obertura dels anys acadèmics que succeïren des de 1699 fins a 1707.

En la seva ''AutobiogafiaAutobiografia'', publicada enel 1725, Vico esmenta com a font inspiradora de la seva ''Scienza nuova'', la metafísica sorgida de les idees platòniques, el realisme de l'historiador Tàcit, el mètode inductiu de Francis Bacon, el jurista Hugo Grocio, pel que fa a les relacions entre [[filosofia]] i [[filologia]].

El seu propòsit manifest és posar en relació el món ideal amb el real, posant en línia la filosofia -que s'ocupa de la veritat- amb la filogiafilologia -que s'ocupa de la certesa com a mètode històric i documental-, en el que concerneix a la investigació de la gènesi ideal del món civil.

# Determinats períodes històrics tenen característiques semblants entre si, encara que en varien els detalls.

# Estableix un ordre en els cicles històrics: Forçaforça bruta/força heroïcaheroica/justícia/originalitat enlluernant/reflexió destructiva/opulència, abandonament i malbaratament.

Les seves tesis sobre la diferent evolució dels períodes històrics influí més endavant en les obres de [[Montesquieu]], [[Auguste Comte]] i [[Karl Marx]], així com les seves tesis en l'obra ''Scienza nuova'' sobre les diferents visions morals de les societats alen el [[pluralisme]] d'[[Isaiah Berlin]].

* ''Principis de la Filosofiafilosofia de la Històriahistòria''.

* ''Principi d'una scienza nuova intorno alla natura delle nazioni'' ([[1744]]) ("''Principis de ciència nova al voltant de la naturalesa de les nacions''").

El punt de partença de la filosofia de Vico és la qüestió de la veritat, que per a [[René Descartes|Descartes]] era oferta a l'homeésser humà dins de l'àmbit d'aquelles idees clares i distintes que li resultaven "evidents".

Vico s'ha d'oposar amb fermesa a aquesta concepció [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] que, aen la seva formamanera de veure, es desentén de la creativitat, que constitueix la facultat més pròpiament humana. Així, segons la seva cèlebre afirmació, "''Verum et factum reciprocantur seu convertuntur''": això és, el veritable i el fet sees converteixen l'un en l'altre i coincideixen.

Per això, a més a més, solament [[Déu]] coneix la totalitat del [[món]], en tant que el crea contínuament; a l'homeésser humà només li està reservat el lloc més humil de [[demiürg]] de la història i artífex del seu propi destí, senti són la [[història]] i la seva [[vida]] els únics objectes possibles del seu [[coneixement]] en tant que són productes seus. De la mateixa formamanera, l'altre camp en què pot assolir la veritat, és el de la [[matemàtica]], de la qual, en cert sentit, també és productor.

Tota la seva doctrina, tots els seus punts de vista al voltant del [[coneixement]] i de la [[història]], són elaborats en oposició al [[René Descartes|cartesianisme]] -com quedà dit-, i a la concepció del seu temps, que feia de la [[física]] la ciència paradigmàtica. El seu enfocament segons el qual l'homeésser humà pot conèixer, en propietat, el que és producte del seu fer, el du a sostenir que la [[Naturalesa|natura]], obra divina, pot ser pensada, però no "entesa". Només [[Déu]], que ho ha fet tot, pot tenir una ''comprensió total de tot''.

Les coses que l'homeésser humà fa són la [[matemàtica]] i la història, i ambdues són l'orbe en el quequal el coneixement humà pot moure's, en propietat. La història -posició molt allunyada a la seva època històrica- és el veritable àmbit humà.

Hi ha una història ideal disposada per la [[providència]], al voltant de la qual es mouen les històries particulars. El camí és llavors diví, i segueix la repetició de tres edats successives. '''L'edat divina''', que és teocràtica i sacerdotal. '''L'edat heroïcaheroica''', guanyada per l'arbitrarietat i la violència. '''L'edat humana''', raonable i moderada.

Cadascuna d'aquestes edats, també considerades com de la infantesa, la joventut i la maduresa, posseeixencontenen una unitat d'estil i una coherent correspondència en totes les formes de les seves manifestacions, des de les estructures de [[govern]] fins als modes d'expressió.

El fet que una història particular recorri les tres etapes, finalitzant en l'edat humana, no significa que es tanqui, como avui s'anomena, com "Lala fi de la història". O com el l'[[apocalipsi]] de [[Agustí d'Hipona|Santsant Agustí]]. La vida humana vol perdurar i persegueix un continu renaixement dels pobles.

Aquesta actitud doctrinal del filòsof és prou sorprenent en un període en què el pensament cartesià no era un pensament més entre d'altres. El pensar de Vico és un pensament que només molt després fou reconegut. L'enfocament de la ciència física no pot arribar al fons d'allò real. I en aquest reconeixement de la importància d'allò històric, Vico s'anticipa a l'esperit del [[romanticisme]].

Però si bé hi ha temàtiques una mica afins entre la seva doctrina i les de [[Hegel]], [[Karl Marx|Marx]], [[Comte]], [[Oswald Spengler]], Vico se'n diferencia en el fet que no hi ha un tancament o clausura final de la història. En Hegel, la història finalitza amb el desenvolupament absolut de la Idea, en la seva culminació en l'estat prussià, o, dit grollerament, en ell mateix. En Marx, en la instal·lació del [[comunisme]], després de la [[dictadura del proletariat]] que instaura el [[socialisme]]. En Comte, amb la maduresa de la humanitat, fins l'arribada a l'estadi positiu. En Spengler, en la decadència final d'[[Occident]].