Longobards: diferència entre les revisions

Els '''longobards''' (''longobardi'', grec: Λαγγοβάρδοι, o Λογγοβάρδοι, i també Λαγγοβάρδαι i Λογγοβάρδαι) van ser un [[poble germànic]] originat en el poble dels [[sueus]], dels quèquals constituïen probablement una de les tribus, i que va habitar diverses zones d'[[península Itàlica|Itàlia]] com la [[Llombardia]] (regió entre els [[Alps]] i el riu [[Po]]), o el [[Benevent]] al sud. El seu nom vindria de les paraules germàniques que volien dir "'barba llarga"' (la majoria dels germànics anaven afaitats) o bé de les terres on vivien, les terres (Lange) "Borde" ('planes fèrtils al costat d'un riu'). Foren estats llombards el [[Regne de Llombardia]], el [[Ducat de Spoleto]], el [[Ducat i Principat de Benevent]], el [[Principat de Salern]] i el [[Principat de Càpua]]. El seu historiador [[Paulus Diaconus]] (segle VIII), que era longobard (el seu nom era ''Guarnefrid''), diu que eren originaris d'Escandinàvia, on tenien el nom de ''vinils'' i van canviar el seu nom després d'emigrar a Germània.

Entre els diferents pobles germànics que havien abandonat el seu antic territori per a viure en millors terres, cal esmentar els longobards, un poble guerrer originari d'[[Escandinàvia]].<ref>[[Pau Diaca]] ''Historia Longobardorum'',llibre 1 capítol I</ref> Comanats pels seus líders Ybor i Agió, es van instal·lar a l'Europa continental, a la zona del [[riu Elba]]. Habitaven a principis del [[segle I]] la regió a l'oest de l'Elba Inferiorinferior a l'esquerra del riu (al sud-oest de les terres del poble dels [[saxons]] que habitaven les terres de la dreta de l'[[riu Elba|l'Elba]] cap a [[Jutlàndia]]).{{sfn|Jarnut|2002|p=7-8}}<ref>[[Tàcit]], "''Germania''", XL</ref> Limitaven a l'oest amb els [[caucis]] menors, els [[fosis]] i els [[angrivaris]]; al nord amb l'Elba; a l'est amb els [[sèmnons]]; i al sud amb els [[queruscs]].

Després, van caure sota domini del rei marcomà [[Marabodus]],{{sfn|Jarnut|2002|p=8}} del quiqual després es van separar i juntament amb els sèmnons es van unir a la confederació dels queruscs contra els marcomans.{{sfn|Capo|1992|p=383-384}} A la mort d'[[Armini]], el poder dels queruscs va entrar en decadència. El rei Italus fou enderrocat i expulsat, però els longobards li van donar suport, el van restaurar, i van estendre els seus territoris cap al sud (Halle, Magdeburg i Leipzig). Però després, els longobards van desaparèixer de la història durant algun temps. [[Claudi Ptolemeu]] els torna a esmentar i els situa entre el Rin i el Weser i darrere d'aquest riu fins a l'Elba, és a dir, els territoris de l'antiga confederació dels queruscs, elcosa que suposaria un increment del seu poder. Però després tornen a desaparèixer dels relats històrics.<ref>[[Claudi Ptolemeu]], "Geografia", III</ref>

A mitjans del Seglesegle II d. C.dC van emigrar cap al [[Danubi]], creuant-loi el creuaren al costat de grups lugis (victofals i lacrings). Un petit incís de [[Pere Patrici el Mestre|Petrus Patricius]], historiador bizantí del segle VI, els situa a la meitat del segle III com a aliats dels obis ([[obii]]) a la frontera de [[Panònia]].<ref>[[Pere Patrici el Mestre]], ''Historiae'',6</ref>

Cap al [[370]], dirigits per Agelmund, van avançar fins a més enllà del [[Vístula]] i van arribar al nord dels [[Càrpats]], si bé van quedar sotmesos als [[huns]].<ref>[[Origo gentis Langobardorum]] XVII</ref> Independitzats a la mort d'[[Àtila]], es van establir en les terres entre el Vístula i l'[[Oder]] sota el seu cabdill [[Gedeoc]], (cap al [[488]]), i es van convertir al [[arrians|cristianisme d'Arrià]].{{sfn|Cardini|Montesano|2006|p=81}}

No tingueren grans enfrontaments amb els [[romans]] fins a l'època de les grans migracions germanes del [[segle V]].<ref>[[Cassi Dió]], "Història Romana", LXXII, 1</ref> A finals d'aquesta centúria, els longobards ocuparen el que avui és [[Àustria]], territori anteriorment ocupat pels [[rugis]]. El [[490]], van ser sotmesos pels [[hèruls]], però el [[510]] es van independitzar sota la direcció de Tat (Tatus) i van ocupar la riba esquerra del Danubi a la zona de [[Panònia]] i, on van sotmetre alsels quades, una tribu dels sueus, i des d'allà es van estendre a les planures hongareses a mitjans del segle VI, quan van comptar amb cabdills forts: [[Waccho]], [[Gualtari|Waltari]], i [[Alduí]], època en què es van estendre fins al Danubi i van ocupar les gran planes a la regió del riu Theiss, on es van enfrontar amb els gèpides.

[[Justinià I]] va deixar que s'establissin en aquesta província amb l'objectiu de tenir-los com a aliats i que servissin de barrera a [[Itàlia]] contra les invasions d'altres pobles bàrbars i els va donar terres i diners. Justinià els va ajudar en la guerra contra els [[gèpides]], als quequals [[Alduí]] va derrotar. Com a contrapartida, els longobards van lluitar contra els [[ostrogots]]. El rei [[Alboí]], successor d'Alduí, va acabar d'eliminar alsels gèpides mitjançant una aliança amb els àvars (avari). Segons el relat tradicional, l'aliança amb els avarsàvars comportava la cessió a aquestos dels territoris longobards, i foren invitats pel general Narsès, per motius de revenja, a establir-se a Itàlia. Però fou ben segur la pressió dels [[àvars]] el fet que els van empènyer a desplaçar-se cap a [[península Itàlica|Itàlia]], sota el comandament del seu rei Alboí, l'any [[568]], quan van fundar el '''[[Regne de Llombardia]]''' o '''[[Longobardia]]'''.

== El Regne dels Llombardsllombards ==

Els longobards van travessar els [[Alps]] quan [[Longinus]], que havia succeït a [[Narsés]] al govern d'Itàlia amb el títol d'[[exarca de Ravenna]], estava desprevingut. Van apoderar-se del [[Friül]] i [[Milà]]. Posteriorment, va caure la ciutat de [[Pavia]] (l'any 572), on els reis llombards van fixar la seva cort, eixamplaren els seus límits fins a la regió que actualment s'anomena [[Llombardia|''Llombardia'']] (i que agafà el seu nom d'aquest poble germànic) i la [[Toscana]], i van arribar a les portes de [[Roma]] i [[Ravenna]]. El regnat d'[[Alboí]] va durar poc més de tres anys, però fou suficient per a conquerir tot el nord d'[[Itàlia]]. A més, els longobards capitanejats per [[Zotto]], crearen dos ducats al sud d'Itàlia, els de [[ducat de Spoleto|Spoleto]] i [[ducat de Benevent|Benevent]], i que es mantingueren semi-independentssemiindependents respecte als longobards del nord, subsistinti subsistiren fins al [[segle XII]]. Al centre, els [[bizantins]] aconseguiren mantenir el control sobre l'[[exarcat de Ravenna]], que incloïa la ciutat de [[Roma]].

Durant la seva migració, els longobards estaven organitzats en [[fara|fares]], que en el moment d'establir-se a la península Itàlica es van transformar en 36 ducats. El rei llombard governava sobre tots ellsaquests i cada duc podia delegar funcions en uns administradors anomenats ''[[gastald]]s''.{{sfn|Jarnut|2002|p=44}} Inicialment [[paganisme|pagans]], els llombards havien adoptat el [[cristianisme]] [[arrianisme|arrià]] i això provocà molts conflictes amb els catòlics romans, veient-sei es veieren involucrats en la qüestió que s'anomena [[Qüestió dels Tres Capítols|''cisma dels tres capítols'']].{{sfn|Jarnut|2002|p=42}}

[[Alboí]] s'havia casat el [[566]] amb [[Rosamunda]], la filla del rei [[gèpid]] [[Cunimond]], que havia estat derrotat pels longobards. Aquesta matà el seu marit a [[Verona]] i posteriorment fugí a [[Ravenna]]. El seu successor [[Clef]] també fou assassinat al cap de només divuit mesos. Això provocà un període d'inestabilitat de deu anys, en onquè els diferents ducats es governaren independentment sense un rei per damunt. Finalment, davant del perill que suposaven els [[francs]], el fill de Clef, [[Autari]], fou escollit rei. Aquest aconseguí aturar una invasió del franc [[Khildebert II]], que actuà amb el vistiplau de l'emperador bizantí [[Maurici]].<ref>[[Pau Diaca]] ''Historia Longobardorum'',llibre 2 capítol XXXI</ref>

Autari s'havia casat amb [[Teodolinda]], filla del duc bavarès [[Garibald]] I. A la seva mort, el 590, el seu successor Agilulf es casà, també, amb Teodolinda. Aquesta era catòlica i aconseguí que el rei abjurés de l'arrianisme. Això provocà diverses lluites internes dins del regne entre partidaris d'unaun i altraaltre vessant del cristianisme. Els seus successors foren Adaloald i Arioald, que s'havia casat amb una filla de Teodolinda, anomenada [[Gundeberga|''Gundeberga'']].<ref>[[Pau Diaca]] ''Historia Longobardorum'',llibre 4 capítol XLI</ref>

L'arribada de [[Rotari]] al poder suposà l'ascens d'un dels reis llombards més enèrgics. Aquest augmentà els seus territoris amb la [[Ligúria]] (643) i els territoris que l'[[Imperi Bizantí|imperi]] encara tenia al [[Vèneto]]. A més, Rotari promulgà un edicte que duu el seu nom amb les lleis i costums del seu poble, escrit en [[llatí]].<ref>[[Pau Diaca]] ''Historia Longobardorum'',llibre 4 capítol XLIV</ref> El seu fill [[Rodoald]], que el succeí, fou assassinat per una facció catòlica. Amb la mort d'[[Aripert I]], el regne fou dividit entre els seus dos fills, Godepert i Pertarit, amb capitals a [[Pavia]] i [[Milà]], respectivament. Un nou rei, [[Grimoald I de Benevent|Grimoald]], fill del duc de [[Friül]] i [[Benevent]], expulsà Pertarit del poder. Aquest cercà l'ajut d'[[avars|àvars]] i [[francs]] i posteriorment dels [[bizantins]] per recuperar el poder, però no ho aconseguí. No fou fins a la mort de Grimoald i el seu fill el 671 que [[Pertarit]] tornà de l'exili per recuperar el tron. Respecte a la seva política, promogué la tolerància entre arrians i catòlics. Els arrians no ho acceptaren, però finalment foren derrotats pel fill del rei, Cunnipert, que era pro-catòlicprocatòlic.{{sfn|Jarnut|2002|p=61-62}}

Les baralles de religió es mantingueren i el regneRegne longobard no es recuperà fins l'arribada al poder de [[Liutprand]]. Aquest aconseguí un cert control sobre els ducats de [[ducat de Spoleto|Spoleto]] i [[ducat de Benevent|Benevent]], i, aprofitant les diferències que hi havia entre el [[Papapapa]] i l'[[Imperi Bizantí|emperador]] amb motiu de la lluita sobre la [[iconoclàstia]], s'apoderà d'àmplies zones de l'[[exarcat de Ravenna]] i del [[ducat de Roma]]. També ajudà alel franc [[Carles Martell]] a derrotar els [[àrabs]] a [[Poitiers]]. El seu successor [[Aistulf de Friül]] ocupà [[Ravenna]], acabanteliminà definitivament amb l'[[exarcat de Ravenna|exarcat]] i intentà exercir el poder sobre [[Roma]]. El [[Papapapa Gregori III]] va demanar ajut als [[francs]] de [[Pipí III]], que derrotà els longobards, els quals foren obligats a retornar [[Ravenna]], format-sei es formaren d'aquesta manera els [[Estats Pontificis]].<ref>L. M. Duchesne, ''The Beginnings of the Temporal Sovereignty of the Popes, A.D. 754–1073'' {{en}} </ref> El darrer rei longobard, [[Desideri d'Ístria]], no va córrer millor sort. Decidí de nou obrir hostilitats contra el Papapapa i entrà a [[Roma]] el [[772]]. Paral·lelament, donà suport a [[Carloman I]] en contra del seu germà [[Carlemany]]. Aquest entrà a la [[Llombardia]], ocupà [[Pavia]] i derrotà Desideri el [[774]]. Posteriorment, es féu coronar Reirei dels Longobardslongobards (es va fer dir ''rex Francorum et Langobardorum'') incorporanti incorporà el territori als seus dominis i acabanteliminà, així, amb el '''Regne Longobardlongobard''', el qual va reorganitzar seguint el model franc, substituint els ducs per comtes.{{sfn|Jarnut|2002|p=123-127}}

Després de la caiguda del regneRegne longobard del nord a mans de [[Carlemany]], els llombards només controlaren els territoris situats al sud dels [[Estats Pontificis]]. Els ducats del sud havien mantingut normalment un estatus semi-independentsemiindependent, sotmesos només nominalment al regneRegne longobard. L'any [[774]], el [[duc de Benevent]] Arechis II s'autoproclamà príncep.{{sfn|Rovagnati|2003|p=92-93}} Els [[imperi carolingi|carolingis]] enviaren diversos exèrcits per sotmetre els territoris, però aquests foren ''de facto'' independents. L'any [[839]], el duc Sicard fou assassinat per Radelchis, quique secessionàseparà el ducat. El germà de Sicard, Siconulf fou nomenat [[príncep de Salern]]. Després d'una guerra civil de deu anys, el principat longobard restà definitivament dividit.

Aquest fet inspirà a Landulf el vellVell a crear un nou principat, el [[principat de Càpua]] a finals de segle. Els [[prínceps de Càpua]] conqueriren temporalment Benevent entre el [[900]] i el [[982]]. Però el principat de Benevent, cada cop més disminuït, anà declinant en importància. Els longobards demanaren ajuda als [[normands]] en les seves disputes amb els [[bizantins]] sobre els territoris de [[Pulla]] i [[Calàbria]] i, amb el temps, els normands es convertiren en els governants del territori.

El principat de Salern visqué una època daurada sota els governs de Guaimar III i Guaimar IV, però sota Guisulf II el principat, el [[1078]] el principat, caigué a les mans del [[normand]] [[Robert Guiscard]], que s'havia casat amb la germana de Guisulf. El [[principat de Càpua]] caigué en mans del normand [[Ricard Drengot]] el [[1058]]. Els capuans es revoltaren contra els normands el [[1091]] expulsanti expulsaren el fill de Ricard, Ricard II, i nomenantnomenaren Lando IV, però set anys més tard, el [[1098]], els normands en recuperaren el control.<ref>{{ref-llibre|cognom=Brown|nom=R. Allen|títol="The Normans"|pàgines=102–103|lloc=Woodsbridge, Suffolk|editorial=Boydell & Brewer|any=1984|isbn=0-85115-359-3}}</ref>

D'aquesta manera, els '''longobards''' desaparegueren com a poble dominant a [[Itàlia]] en benefici dels [[francs]] al nord i dels [[normands]] al sud, després de cinc segles de presència a la península.

*[[Llombard]].

*[[Arquitectura longobarda]].

*[[Llista dels reis llombards]].