Fissió nuclear: diferència entre les revisions

La fissió nuclear en cadena no és habitual a la naturalesa, fins al 1972 es va descobrir aquest fenomen a uns dipòsits de [[mineral]] a [[Oklo]] ([[Gabon]]), tot i que havia estat postulat per Paul Kuroda el [[1956]].<ref>[http://nuclearplanet.com/Kuroda%201956.pdf ''On the physical stability of uranium minerals''] Paul K. Kuroda. Journal of Chemical Physics, vol. 25, pàg. 781–782.(1956)</ref> El físic francès [[Francis Perrin]] va descobrir a la regió d'Oklo setze llocs on fa uns dos milions d'anys s'hauria produït una fissió nuclear autosostinguda a gran escala. Aquest procés s'hauria basat en l'urani natural i la reacció hauria estat moderada per l'[[aigua]] corrent, això va ser possible perquè llavors l'urani natural era més ric que ara en l'isòtop físsil U-235, al voltant del 3%, que avui dia, que conté només un 0,7 % i cal que sigui [[Urani enriquit|enriquit]] (fins al 3%) per tal de poder ser utilitzat als reactors nuclears que utilitzen ''aigua lleugera''.

Un repartiment simètric (A=118 per l'urani-235) de les masses dels productes de fissió (0,1 % de les fissions) o una fissió en tres fragments (fissió ternària, 0,005 % de les fissions) són molt rares.