Aigua de mar: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: Rv. edic. de 2.139.207.201 (disc.) a vers. 14353420 de CarlesMartin (disc.) [er:6]
Línia 46:
La conductivitat varia sobretot amb la temperatura i la salinitat (a major salinitat, major conductivitat), i el mesurament permet, una vegada controlada la temperatura, conèixer la salinitat.
 
=== DensitatDansitat ===
La [[densitat]] de l'aigua de la mar és una de les seves propietats més importants. És determinada usant l'equació internacional d'estat de l'aigua de mar a pressió atmosfèrica, que és formulada per la [[UNESCO]]<ref>Unesco Technical Papers in Marine Science, 1981</ref> a partir dels treballs realitzats al llarg del [[segle XX]] per conèixer les relacions entre les variables [[termodinàmica|termodinàmiques]] de l'aigua de mar: [[densitat]], [[pressió]], salinitat i temperatura. La densitat típica de l'aigua de mar (aigua salada amb un 3,5% de sals dissoltes) sol ser d'1,02819 kg/L a -2°C, 1,02811 a 0°C, 1,02778 a 4°C, etc.
 
Línia 63:
En aigües oceàniques superficials ben barrejades, la composició típica de gasos dissolts inclou un 64% de [[nitrogen]] (N<sub>2</sub>), un 34% d'[[oxigen]] (O<sub>2</sub>) i un 1,8% de [[diòxid de carboni]] (CO<sub>2</sub>), molt per sobre aquest últim del 0,04% que hi ha en l'aire lliure. L'oxigen (O<sub>2</sub>) abunda sobretot en la superfície, on predomina la fotosíntesi sobre la respiració, i sol presentar el seu mínim cap als 400 m de profunditat, on els efectes de la difusió des de l'aire lliure i de la [[fotosíntesi]] ja no es perceben, però on encara és alta la densitat d'organismes consumidors, que l'esgoten. La temperatura, més baixa en les profunditats, afecta la solubilitat dels [[carbonat]]s.
 
== DescensDescèns crioscòpicmicroscopic LOL ==
El [[descens crioscòpic]] és la reducció del punt de fusió d'un dissolvent pur per la presència de soluts. És directament proporcional a la [[concentració]], la qual cosa fa que sigui més important per a soluts iònics, com els que predominen en l'aigua de mar, que per als no iònics. El fenomen té importants conseqüències en el cas de l'aigua de mar, perquè la resposta al refredament intens de l'aigua de l'oceà, com ocorre a l'hivern de les regions polars, és la separació d'una fase sòlida flotant d'aigua pura. És així com es forma la [[banquisa]] entorn de l'[[Antàrtida]] o a l'[[oceà Àrtic]], com un agregat compacte de gel pur d'aigua, amb [[salmorra]] omplint els intersticis i flotant sobre una massa d'aigua líquida llevat de 0°C (fins a un límit màxim de -1,9°C per a una salinitat del 3,5%).