Diferència entre revisions de la pàgina «Manbij»

288 bytes afegits ,  fa 4 anys
m
cap resum d'edició
m (Robot treu enllaç igual al text enllaçat)
m
 
==Història==
===Temps antics===
{{millorar estructura|data=abril de 2013}}
És probable que es tracti de la població coneguda en temps dels assiris sota el nom de '''''Napiggi''''' ('''''Nappigi''''') o '''''Nampigi'''''. Sota [[Salmanasar V]] (727-722 aC), s'anomenava '''''Lita Ashur'''''. El nom siríac sembla derivar de l'arrel assíria, ja que el nom '''Mabbog''' ('''Mabog''') o '''Manbog''' voldria dir 'aigua brollant' i derivaria de ''napaja'' ('brollar'). El nom apareix en diversos textos sota formes diferents com Manbaj, Manbij, Manbej, Mambij, Membij, Meenbij, Membîj, Munbej, Manbesja, Manbesjum, Menba, Manba, Manbegj i Bugúk Munbedj i potser alguna més.
 
===Grecs i romans===
 
Just abans d'[[Alexandre el Gran]], estava en mans d'un dinasta local de nom ''Abd Hadad'', adorador d'[[Hadad]], déu del clima, que hi va encunyar moneda. Durant temps, fou un lloc de culte d'[[Atargatis]] i d'Hadad, deïtats siríaques. En època hel·lenista, portava el nom de ''Hieròpolis'' (Ἱερόπολις, 'Ciutat del santuari') que li va donar [[Seleuc I Nicàtor]], després modificat a ''Hieràpolis'' (Ἱεράπολις, 'Ciutat sagrada') i tenia un paper militar, i els grecs la van dotar d'un doble recinte i un temple, que fou saquejat per [[Marc Licini Cras Dives I|Cras]] abans de marxar amb les seves legions contra els parts i morir assassinat el [[53 aC]]. La ''pax'' romana la va mantenir com a una població de pas, principalment comercial, però també base per a les guerres contra els parts. Al segle III, [[Septimi Sever]] la va convertir en un bastió contra els perses sassànides i una de les principals bases del limes de Calcis. Llavors, s'esmenta sovint com a '''''Bambyce''''' o ''Bambuke'', deformació de nom siríac.
 
===Romans i perses===
Fou la base de [[Julià l'Apòstata]] en la seva campanya contra [[Ctesifont]] el [[363]] i es va estar uns dies a la ciutat, a la casa del notable local Sopater, pupil de [[Iàmblic]]; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província [[Cirrèstica]] (''[[Cyrrhestica]]'') i, a mitjan segle IV, [[Constanci II]] la va elevar a capital de la província [[Eufratense]] (''Eufratensis''). Quan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de ''Bambyce'' o ''Manbyce'' (Mabog o Mabbog). El [[451]], era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del segle V hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita [[Filoxè de Mabbog]], que va traduir al siríac el [[Nou Testament]] i va morir exiliat a Tràcia el [[523]].
 
Fou la base de [[Julià l'Apòstata]] en la seva campanya contra [[Ctesifont]] el [[363]] i es va estar uns dies a la ciutat, a la casa del notable local Sopater, pupil de [[Iàmblic]]; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província [[Cirrèstica]] (''[[Cyrrhestica]]'') i, a mitjan segle IV, [[Constanci II]] la va elevar a capital de la província [[Eufratense]] (''Eufratensis''). Quan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de ''Bambyce'' o ''Manbyce'' (Mabog o Mabbog). El [[451]], era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del segle V hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita [[Filoxè de Mabbog]], que va traduir al siríac el [[Nou Testament]] i va morir exiliat a Tràcia el [[523]].
 
===Cristianisme i període bizantí===
 
Quan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de ''Bambyce'' o ''Manbyce'' (Mabog o Mabbog). El [[451]], era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del segle V hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita [[Filoxè de Mabbog]], que va traduir al siríac el [[Nou Testament]] i va morir exiliat a Tràcia el [[523]].
 
L'abril del [[531]] fou ocupada per [[Kobad I]] de Pèrsia, però [[Belisari]] va poder aturar la invasió i va infligir una derrota seriosa als perses a [[Cal·línic]], prop de la confluència del [[Balikh]] i l'[[Eufrates]]. El [[532]], Khusraw o [[Cosroes I]] ''Anushirwan'' (el Just) va proposar a [[Justinià I]] un tractat de pau perpetu, un monument commemoratiu del qual s'havia d'erigir a Manbij; però, el [[540]], Cosroes va atacar la ciutat quan estava governada pel general Buzes, lloctinent de [[Belisari]], i es va escapar de la dominació persa pagant un tribut al rei persa, i fou llavors abandonada. Es creu que fou durant aquesta ocupació quan fou edificat pels ''akasira'' [[sassànides]] un temple del foc. El nom persa fou '''''Manbik''''', del qual va derivar l'àrab Manbij. Els antics cultes van desaparèixer el [[540]], entre els quals el famós culte fàl·lic de la dea Síria (''Dea Syria''), descrit en l'obra de [[Llucià de Samosata|Lucià de Samòsata]], ''De Dea Syria''.
 
Conservava certa importància en tenir aigua abundant, cosa que permetia a les caravanes abastir-se, però en el curs del segle V i de part del segle VI els emperadors bizantins van tenir la ciutat principalment com a base militar. El [[612]], els perses van envair [[Síria]], i entraren a [[Jerusalem]] el [[5 de maig]] del [[614]]; van ocupar [[Alexandria]] (617-619) a [[Egipte]]. [[Heracli]] va poder restaurar la situació i va retornar a Bizanci pel tractat de pau del [[628]] i, el març del [[630]], l'emperador va anar a Manbij per rebre la verdadera creu de la qual els perses s'havien apoderat a Jerusalem el [[614]]. S'esmenta a la ciutat una església de Santa Maria i una de Sant Tomàs (encara al segle IX es conservava una bonica església de fusta).
 
===Domini àrab===
 
Vers el [[637]], va caure en mans dels àrabs quan fou atacada per Iyad ibn Ghanim, enviat com a avantguarda per [[Abu Ubayda ibn al-Djarrah]] i va capitular; el tractat fou ratificat per Abu Ubayda quan va arribar a la ciutat; l'entorn fou ocupat per tribus iemenites, especialment els [[Banu Taghlib]]. Els habitants van demanar al califa [[Úmar ibn al-Khattab|Umar]] poder fer el comerç dins del califat i va gaudir d'una considerable autonomia fins que [[Yazid I]] ibn Muàwiya (680–683) va crear el [[djund]] (província militar) de [[Kinnasrin]], i Manbij hi fou agregada.
 
El [[748]], fou devastada per un terratrèmol que va destruir diversos edificis, entre els quals l'església jacobita (que es van ensulsir durant l'ofici, amb els fidels dins). El [[786]], [[Harun al-Rashid]] va reorganitzar la frontera septentrional i va separar Manbij del ''djund'' de Kinnasrin, i esdevingué llavors capital del territori dels [[Awasim]], format per les fortaleses frontereres amb els bizantins a Síria i [[al-Jazira]]. El [[789]]/[[790]], va nomenar governador [[Abd al-Malik ibn Salih]] ibn Ali, un abbàssida que més tard fou governador de Síria i l'alta Mesopotàmia pel califa [[al-Amin]] (811-812). Abd al-Malik va construir diversos edificis a Manbij, però la ciutat estava destinada sobretot a servir de base a les expedicions anuals de l'estiu (''saifa''), que eren ràtzies de saqueig i no expedicions militars organitzades per una ocupació permanent. El territori depenent de Manbij anava d'[[Alep]] a [[Sadjur]] (a l'Eufrates). A la presó de la ciutat, va morir el [[838]] l'abbàssida [[al-Abbas ibn al-Mamun]], implicat en una conspiració fracassada contra el seu oncle [[al-Mútassim]].
 
===Dinasties musulmanes===
 
Síria fou ocupada per l'emir [[tulúnida]] d'Egipte [[Ahmad ibn Tulun]] amb l'excusa de fer la [[gihad]] ([[877]]/[[888]]) i, entre les places ocupades, hi havia Manbij. Dels tulúnides va passar als [[ikxídides]], que la van perdre davant l'[[hamdànida]] [[Sayf al-Dawla]]; el [[945]], es va signar la pau entre els egipcis i els hamdànides i Sayf al-Dawla va veure reconegut un ampli territori que anava dels Awasim amb [[Antakya]] i Manbij, amb Alep de capital. Sayf el Dawla va donar la part oriental dels Awasim al seu cosí [[Abu Firas]] (de 16 anys) el [[947]]. L'estiu de [[954]], Manbij fou la base d'una expedició contra les tribus nizarites del [[Diyar Mudar]] i del desert sirià. Sota la dinastia hamdànida, Manbij va adquirir prosperitat mercès als seus recursos agrícoles (abundants per l'existència d'aigua) i com a centre de caravanes de la zona de frontera de [[Mesopotàmia]] i Síria, i prou propera a [[Alep]] i a un pas de l'[[Eufrates]] anomenat ''Djisr Manbij'' o ''[[Kalat Nadjm]]''. A la segona meitat del segle, la regió fou sotmesa als saquejos de la tribu dels [[ukayl]] (Banu Uqayl), [[Banu Kalb]], [[Banu Kilab]] i [[Banu Numayr]]. [[Kalbites]] i [[kilabites]] es repartien la ciutat.
 
Els [[fatimites]] van ocupar la Síria del nord el [[1015]] i els [[mirdàsides]] ([[Salih ibn Mirdas]]) van esdevenir senyors d'Alep el [[1023]] i, la tardor del [[1024]], es va apoderar de Manbij. Per un acord entre [[Rashid al-Dawla Mahmud]], mirdàsida d'Alep, i el seu oncle [[Abu Duaba Atiyya]], senyor de [[Rakka]], Manbij va passar a aquest darrer el [[1063]] o [[1064]]. Al final de [[1068]], en el marc de l'ofensiva bizantina a [[Cilícia]] i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per [[Romà IV Diògenes]], que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre [[al-Ruha]] i [[Antakya]], establint guarnició a [[Artah]], a l'est d'Antioquia. Poc després, la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de Bizanci, [[Filaretos]]. Presoner l'emperador Romà IV en la [[Batalla de Manazkert]] l'agost de [[1071]], Romà va cedir Alep a [[Alp Arslan]] que, de fet, ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita, obra de Salih, fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a ''amirs'' turcs, que van restaurar la ciutadella, però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tutush I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla [[Muslim ibn Kuraysh]] dels Banu Ukayl de Mossul.
 
===Domini seljúcida===
 
El [[1085]], estava encara en mans de l'[[ukàylida]] Muslim ibn Kuraysh, que governava entre [[Mossul]] i l'[[Eufrates]] incloent-hi el [[Diyar Rabia]] i [[al-Jazira]]. El [[1086]], el sultà seljúcida [[Malik Shah I]] va transferir la ciutat a l'emir [[Ak Sunkur al-Hadjib|Abu Said Ak Sunkur Abd Allah Kasim al-Dawla al-Hadjib]], un dels seus oficials, que el [[1087]] fou nomenat governador d'[[Alep]], d'[[Hamat]] i de [[Ladhikiyya]]. A la mort de Malik Shah I, el [[1092]] la successió fou disputada i, el [[1094]], el seu germà Tadj al-Dawla [[Tutush I]] va derrotar Ak Sunkur, que fou executat, i va ocupar Mandbij.
 
El [[1126]], l'atabeg [[Ak Sunkur al-Bursuki]] de [[Mossul]], en camí a Síria, va passar per Manbij. L'abril del [[1127]], [[Imad al-Din Zengi I]] ([[Zanki]]), que havia esdevingut atabeg de Mossul i emir d'Alep, va atacar Manbij, que va ocupar poc després. El [[1131]], [[Joscelí I d'Edessa]] va assetjar [[Tell Aran]], entre Manbij i Alep; una ensulsida en les feines de sapa va causar greus ferides al comte, que fou traslladat a Edessa, on al llit de mort encara va dirigir la defensa de la fortalesa de [[Kaisun]], quan la seva sola presència va fer retrocedir els atacants, i morí en aquesta tasca.
 
===Zengites===
 
El [[1142]], la regió fou atacada per [[Joan II Comnè]], però no va ocupar la ciutat. El [[1144]], la ciutat va aportar un contingent de turcmans a l'exèrcit de [[Zengi]]. Quan aquest va morir el [[1146]], el seu fill [[Nur al-Din Mahmud]] va anar d'Alep a [[al-Ruha]] per assetjar-la i va passar per Manbij. L'emir de Manbij, Hassan, fidel aliat de Nur al-Din, va ocupar Edessa el [[1151]] i va posar fi al comtat. El [[1158]], l'emir-governador d'Alep, [[Madj al-Din Abu Bakr ibn al-Daya]], germà de llet de Nur al-Din, fou advertit per l'emir de Manbij d'una conspiració contra el seu senyor, i mercès a aquesta delació va poder ser avortada el febrer del [[1159]], en un moment en què Nur al-Din estava malalt. Hassan al-Manbidji es va morir el [[1167]] i, llavors, Nur al-Din va donar la ciutat i dependències en ''ikta'' (feu) al seu fill Ghazi ibn Hassan, però aquest es va revoltar i Nur al-Din va haver d'anar en persona a Manbij junt amb Madj al-Din Abu Bakr i Asad al-Din [[Shirkuh]], i va ocupar la ciutat després d'un setge en regla ([[1168]]), i la donà en ikta a [[Kutb al-Din Inal ibn Hassan]], germà del revoltat, que li havia restat lleial. Nur al-Din va fer reforçar les defenses de la ciutat i va fer construir un antemural de protecció (com havia fet a Alep); també hi va construir una madrassa [[xafiïta]] per a Ibn Abi Asrun i Kutb al-Din Inal en va fer una per als [[hanafita|hanafites]].
 
===Aiubites===
 
El [[26 d'abril]] de [[1176]], [[Saladí]] va iniciar una ofensiva a Síria del nord contra Sayf al-Din d'Alep. Manbij estava en mans de Kutb al-Din Inal, enemic constant del sobirà aiubita, i en va iniciar el setge. Inal va accedir a rendir-se i donar el seu tresor a canvi d'un salconduit. Saladí va acceptar per guanyar temps i evitar la lluita, i va autoritzar l'emir a anar a Mossul. L'[[11 de maig]] de [[1776]] entrava a Manbij, on va trobar un important botí. Saladí va cridar al seu nebot [[Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar|Taki al-Din Umar ibn Turan Shah]] i li va donar diversos feus a Síria, amb centre a [[Hamat]] ([[1178]]), però incloent-hi Manbij. El [[1181]], Taki al-Din Umar ([[Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar]]) estava a Manbij i volia barrar el pas cap a Alep a [[Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukaddam]], però fou derrotat i va haver de retirar-se a Hamat. El [[1183]], Saladí va nomenar governador de Manbij el seu germà [[al-Adil I|al-Adil ibn Ayyub]] i, el [[1185]], hi va fer construir un minaret a la gran mesquita.
 
El juliol de [[1218]], l'avantguarda del soldà Izz al-Din [[Kaykaus I]] de [[soldanat seljúcida de Rüm|Rüm]] va envair la Síria del nord i es va acostar a Manbij, que li va obrir les portes; però, mancada de defenses, els seljúcides van haver d'abandonar la posició, que va caure en mans d'al-Malik al-Àfdal, ara emir de [[Samosata]], que hi va nomenar com a governador un dels seus oficials de nom ''Sarim al-Din Manbidji'', que en va restaurar les muralles. Quan es va acostar al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil]] (successor del seu pare com a degà dels aiubites), Sarim va fer front a les seves tropes, però fou derrotat i va perdre Manbij.
 
===Khwarizmshahs i mamelucs===
 
El [[1228]], l'exèrcit de [[Djalal al-Din Manguberti]], el [[khwarizmshah]], va arribar a Manbij, que va ocupar, però se'n va retirar en començar l'hivern. El [[1234]], [[al-Aziz ibn adh-Dhàhir|al-Malik al-Aziz Muhammad ibn adh-Dhàhir]] d'Alep va rebre ordre d'[[al-Kàmil ibn al-Àdil]] (d'Egipte) de reunir tropes a Manbij per atacar [[Tell Bashir]]; així, es van trobar a la plana de Manbij: al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil|al-Àixraf Musa ibn al-Àdil]] de [[Damasc]], Ala al-Din [[Kaykubad I]] de Rüm, al-Malik [[al-Mujàhid ibn al-Qàhir|al-Mughith ibn al-Qahir]] d'[[Homs]]; al-Malik [[al-Mudhàffar ibn Sulayman]] d'[[Hamat]], i al-Malik al-Nàssir Daud (al-Nasir Dawud ibn al-Muazzam) de [[Kerak (principat)|Kerak]], sota el comandament suprem d'al-Malik al-Muazzam Turan Shah, cosí del príncep d'Alep.
 
El [[1236]]/[[1237]], es van fer obres a la gran mesquita de Manbij. El [[1238]]/[[1239]], al-Malik al-Muazzam Turan Shah va ocupar amb el seu exèrcit Manbij per protegir els refugiats que fugien de [[Rakka]] i [[Balis]] davant les bandes de [[khwarizm|khwarizms]] ([[corasmis]]); el [[1240]], aquestos darrers van tornar a creuar l'[[Eufrates]], van derrotar les tropes d'Alep i van atacar Manbij; el [[8 de novembre]] de [[1240]], la població es va fer forta darrere la muralla, però la ciutat fou presa per assalt tres dies després i cremada. Els corasmis van massacrar els habitants; després, van tornar a passar l'Eufrates en direcció oposada. Al-Malik al-Mansur d'Homs va recuperar la ciutat. El novembre del [[1242]], al-Mansur d'Homs (1240-1246) i al-Malik [[al-Mudhàffar ibn Sulayman]] d'Hamat (1229-1244), que venien de [[Kalat Djabar]], es van aturar a Manbij abans d'anar cap a Alep. Sota els mamelucs (de fet, [[1250]]), el cadi local va tenir l'autoritat. El primer cadi del temps dels mamelucs fou Shams al-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Mahmud al-Isfahani (+[[1289]]), que va substituir Awhad al-Din, cadi d'època aiubita.
 
===Destrucció pels mongols===
 
Quan els mongols d'[[Hülegü]] van creuar l'Eufrates el [[1259]], van ocupar Balis el novembre d'aquell any i es van dirigir a Manbij, que van saquejar, i atacaren després [[Tell Bashir]], i més tard es van retirar a la seva base d'[[al-Ruha]]. El tractat del soldà [[Qalàwun]] amb [[Lleó I d'Armènia]] (o Levon I d'Armènia) el [[6 de juny]] de [[1281]], Manbij era esmentada com una de les viles egípcies. A finals del [[1299]], fou destruïda pels mongols; aquesta destrucció, tot i que no va eliminar la ciutat, fou prou gran perquè en temps d'[[Abu l-Fida]], príncep d'Hamat de [[1310]] a [[1331]], la capital regional fos traslladada a [[Antakya]], mentre Manbij esdevenia una petita ''niyaba'' dependent d'Alep, tot i conservant una importància estratègica a la regió de l'alt Eufrates sirià; el governador local era llavors un ''djundi'' o ''mukaddam'' investit pel ''tawki karim'', que la governava en ''ikta''.
 
===Decadència===
 
El novembre de [[1321]], fou atacada per l'emir turcman [[Mintash]], que la va atacar i la va assetjar uns quants dies, i finalment la va ocupar i incendiar, i massacrà part de la població. Però l'emir d'al-Ruha es va enfrontar a Mintash, el va derrotar i el va fer presoner, i fou enviat a Gulban (o Djulban), virrei d'Alep (finals del [[1321]]). El [[1349]], Manbij va patir una plaga de llagosta i el [[1350]] fou la pesta negra la que la va afectar. Llavors, era governador l'historiador [[Umar ibn Muzaffar al-Maarri]] Zayn al-Din al-Wardi, continuador de la crònica d'[[Abu l-Fida]]. Al segle XIV, es van modificar les rutes i Manbij va deixar de ser una estació de les comunicacions postals (''barid'') del sultanat i, per tant, [[Ibn Battuta]] no hi va estar; la ruta del correu anava més al sud i passava l'Eufrates a Kalat Djabar.
 
El [[1401]], fou danyada per la invasió de [[Tamerlà]], però es va recuperar bé perquè a meitat de segle XV pagava una quantitat considerable al tresor del soldà (40.000 dinars a l'any). El [[1516]], va passar sota l'autoritat dels otomans i l'organització de les províncies i les modificacions de les rutes van deixar la ciutat fora dels corrents comercials, i fou, cada cop més, una vila poc important.
 
===Otomans===
 
El primer relat modern que l'esmenta, el va fer H. Maundrell en el seu ''Viatge des d'Alep a Jerusalem'' (1699), amb el nom de ''Mumbij''.
 
A l'inici del segle XX, era un ''kada'' del wilayat d'Alep. La població era en part [[kurd]]a i en part turca arabitzada, als quals s'havien ajuntat després de la [[Guerra russoturca (1877–1878)]] famílies txerquesses ([[circassians|circassianes]]) musulmanes traslladades al lloc des del [[Caucas]] i, des de llavors, es van anar trobar restes antigues a les ruïnes de la vella ciutat, que van acabar als basars d'[[Alep]] o [[Aintab]]. El [[1915]], durant l'ofensiva russa, els txerquessos de Manbij, per prudència i por, van emigrar més al sud, a [[Khanazir]], a uns 50 km al sud-sud-est d'Alep, on hi havia un altre grup circassià instal·lat.
 
===Època moderna===
 
Quan es va establir el mandat francès ([[1921]]) després de la [[I Guerra Mundial|I Guerra mundial]] i del període del regne de [[Faysal ibn Husayn]], Manbij formà part de la tercera regió del govern d'[[Halab]] (Alep). El [[1924]], va formar part del [[sandjak]] d'Alep i després fou una de les set ''mintaka'' del ''muhafazat'' ('governació') d'Alep. El [[1930]], Manbij, que ja tenia estació de la gendarmeria i tribunal de pau, va ser afegida al ''kada'' de [[Djabal Samaan]] dependent d'Alep. El [[1932]], tenia 2.000 habitants, dels quals 800 eren circassians i 100 armenis. El [[1945]], eren 4.653 habitants; el [[1960]], la població al cens era de 8.577 habitants, el [[1970]], de 14.635 (102.730 per tot el districte) i el [[1981]] de 30.844 habitants. L'electrificació, mercès a l'embassament de [[Tabka]] a l'Eufrates, que també ha afavorit l'agricultura, i la millora de les carreteres, ha permès aquesta progressió demogràfica; el desenvolupament continuat ha comportat un èxode rural cap a la ciutat, que ha fet doblar la població en 20 anys. El [[2010]] supera els 75.000 habitants.
116.408

modificacions