Nascut a la ciutat de Trieste (aleshores part de l'[[Imperi Austrohongarès]]) en una família de classe mitjana d'origens italians i[[BohèmiabohemisBohèmia|bohemis]]. Un cop acabats els estudis bàsics, es traslladà a [[Florència]] per estudiar [[filologia]]. Finalment, es va llicenciar amb una tesi sobre el dramaturg noruec [[Henrik Ibsen]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.bl.uk/collection-items/ibsen|títol = Tesis sobre Ibsen a la British Library|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Allà va col·laborar a la revista literària ''La Voce'', editada per Giuseppe Prezzolini i Giovanni Papini. També va començar a escriure assaigs i articles sobre la situació cultural i literària de Trieste. De les seves amistats, formaven part el periodista i crític Giulo Caprin, l'escriptor [[Giani Stuparich]], la seva dona Elody Oblath i el seu germà Carlo Stuparich. Així com el crític literari Silvio Benco o els poetes [[Umberto Saba]], Virgilio Giotti i [[Biagio Marin]]. A l'esclat de la [[Primera Guerra Mundial]] es va allistar com a voluntari a l'exèrcit italià, on va aconseguir el grau de tinent al regiment dels ''Granaders de Sardenya''. Va morir a la batalla de la muntanya Podgora a prop de [[Gorizia]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.itinerarigrandeguerra.it/code/46002/Tomb-of-Scipio-Slataper|títol = Tomba de Scipio Slataper|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Pel seu sacrifici va ser guardonat amb la medalla de plata al valor militar.
A l'esclat de la [[Primera Guerra Mundial]] es va allistar com a voluntari a l'exèrcit italià, on va aconseguir el grau de tinent al regiment dels ''Granaders de Sardenya''. Va morir a la batalla de la muntanya Podgora a prop de [[Gorizia]]. Pel seu sacrifici va ser guardonat amb la medalla de plata al valor militar.
== Anàlisi de la seva obra ==
Després del suïcidi de la seva parella Anna Pulitzer, el [[1910]], Slataper es traslladà a [[Ocizla]], un poble situat a l'altiplà del [[Carso]]. Allà va escriure la seva obra més famosa: ''Il mio Carso'', considerada una de les obres mestres de la prosa italiana de finals de segle. Amb un to líric i amb influències de [[Nietzsche]], l'obra és vitalista, però també conté crítiques als italians que tenien prejudicis anti-eslaus. Va ser publicada a Florència el [[1912]] i traduïda al francès el 1921 per Benjamin Crémieux, cosa decisiva en la creixent fama durant la dècada de 1920 a [[Europa]].
Va ser publicada a Florència el [[1912]] i traduïda al francès el 1921 per Benjamin Crémieux, cosa decisiva en la creixent fama durant la dècada de 1920 a [[Europa]].
