Pere Abelard: diferència entre les revisions

'''Pere Abelard''', (en [[francès]],: '''Pierre Abélard''', en [[llatí]]: '''Petrus Abelardus''', ([[Ar Palez]], [[Bretanya]], [[1079]] - [[Abadia de Cluny]], Châlons sur Saone, [[Borgonya]], [[1142]]) fou un [[filòsof]] i [[escolàstic]] [[bretó]]. Fou un personatge fonamental de l'[[edat mitjana|l'edat mitjana]], i se l'ha arribat a considerar un dels precurssorsprecursors de la [[Reforma protestant]], pel seu comentari a l'obra de [[Pau de Tars|Santsant Pau]]. La seva història d'amor amb [[Heloïsa]] ha esdevingut llegendària.

Ferm seguidor de les noves tendències [[Racionalisme (filosofia)|racionalistes]], va contribuir a establir la [[lògica]] com a ciència autònoma i aplicar-la als problemes i debats filosòfics.<ref name="romànicobert"/> Abelard també es va atrevir a proposar un [[mètode crític]] per interpretar la [[Bíblia]]; un mètode que es podria resumir així: «AMitjançant través delel dubte, arribem a inquirir; inquirint, arribem a la veritat».<ref name="romànicobert">{{ref-web|url=http://www.romanicobert.cat/web/guest/mon_segles_ciencia?globalArticleId=13044|consulta=6 gener 2014|títol=Filosofar a l'Edat Mitjana|editor=Romànic Obert}}</ref><ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 1|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref>

[[Fitxer:Christophe Civeton - Das Grabmal von Abaelard und Heloise.jpg|thumb|150px|Tomba d'Abelard a Père-Lachaise, ParisParís]]

Pere Abelard pertanyia a una família benestant, i estudià dialèctica i retòrica amb [[Guillem de Champeaux]] i teologia amb [[Anselm de Laon]]. També fou professor seu el [[problema dels universals|nominalista]] [[Roscelin de Compiègne]]. De molt jove, fundà diverses escoles i adquirí una gran fama com a teòleg i filòsof. Instal·lat a [[París]], mentre ensenyava a la catedral de [[Notre Dame|Nôtre Dame]], s'enamorà d'Heloïsa i fugí amb ella; però fou castrat per ordre de l'oncle de la seva amant, Fulbert, canonge de la seu de París. Aleshores, es va fer religiós i continuà ensenyant [[filosofia]] i [[teologia|teologia,]], de monestir en monestir, fins a la seva mort. D'aquesta època, daten les cèlebres cartes d'amor amb Heloïsa, que han tingut fortuna literària i han estat molt traduïdes.

Amb ''Sic et non'' (1122), inaugurà un mètode característic de l'escolàstica: la contraposició d'autoritats prèvia a la reflexió pròpia. Tendia a veure en el cristianisme una veritat que enclou totes les altres. Fou molt combatut per [[Bernat de Claravall]], i algunes de les seves tesis foren condemnades alsen els concilis de Soissons (1121) i de Sens (1140).

Va publicar una '''lògica''' especialment rellevant, molt allunyada de l'estil de ''manual'', i amb molts punts que es poden considerar [[modernitat|moderns]]. Tot i que no va tenir un gran ressò en el moment, fou molt revalorat a partir de la [[Revolució Francesa]], quan l'[[Protestantisme|Església Protestantprotestant]], que el considera un revolucionari, va guanyar més importància.

La seva dialèctica és entesa com a ''mestra de discernir'', com a art de saber raonar, separar, distingir. La seva funció és la de vehicle per entrar en el camí de [[Déu]]. Aquesta afirmació ha estat interpretada en un sentit doble pels hermenèutics moderns: de cara a l'[[clergat|Església]], la importància atorgada a [[Déu]] evitava el risc d'acusació d'antidogmatisme, però alhora aquest fet suposava una provocació a les creences establertes, donat queperquè indicava el camí prevalent de la [[raó]], menysvalorant el sentit de la vida dedicada a les pregàries.

Així, interpreta Crist com a paraula divina, ''lógoslogos'', saviesa, i proposa una justificació dialèctica de l'Evangeli, que no va tenir èxit fins a l'arribada del [[calvinisme]].

Dóna un paper important al '''llenguatge''', que concep com a intermedi entre la realitat i el pensament. De fet, el llenguatge es pot entendre com la forma en què s'ordena la realitat des del pensament. Per això, un coneixement correcte del llenguatge és necessari per a poder arribar a conèixer allò real i allò intel·lectual.

Pel que fa al tema dels ''' [[Problema dels universals|universals]]''', defensa una proposta conceptualista, propera al nominalisme. Aquesta postura s'explicita en la seva doctrina de la significació; en l'estudi del discurs ordenat, cal ascendir en el significat de mots, proposicions i raonaments. Critica el nominalisme extrem de [[Roscelin de Compiègne|Roscelin]] al respecte, però alhora es mostra extremadament crític amb la postura realista.

Per a ell, els individus d'una mateixa espècie participen d'unaen un mateix estat, que és al que tendeix qualsevol universal. L'estat, però, s'ha d'entendre com allò en què convenen diversos singulars entre si, no com a ''Ideaidea'' [[Plató|platònica]]. Observant, percebem un estatus, però no el creem. Aquesta concepció s'emmarca harmònicament en una concepció més individualista, que persegueix desmarcar-se també del concepte de ''Formaforma'' [[Aristòtil|aristotèlica]].

=== [[Ètica]] i [[Moralmoral]] ===

Va distingir entre '''ètica''', com a moral pagana, i '''divinitas''', o simplement ''moral'', com a moral teològica. Entenia l'ètica com a tractat de les accions humanes, més basada en la intenció que no en el pecat. Creu que cal una entesa entre l'ètica (no fer allò que ofèn l'homeésser humà) i la religió (no fer allò que ofèn a Déu). En el context de l'època, el sorgiment de noves relacions i noves xarxes econòmiques implicaven que la moral exclusivament teologal ja no funcionava per a un món que havia deixat de ser exclusivament rural. En adaptar la moral a una visió no tan religiosa de la realitat, mostra unes primeres manifestacions de [[secularització]]; en cap moment nega la religió, però afirma que no és suficient. Aquest fet ha propiciat que s'hagin fet lectures molt capcioses de Pere Abelard, tan des del [[cristianisme]], del [[luteranisme]] o fins i tot del [[paganisme]].

* [[Virtut]] i Vici vici: A Pere Abelard, li interessa l'aspecte pràctic de la '''virtut''': en destaca la [[caritat]] com a virtut principal, de la quequal la resta en depenendepèn. A diferència del [[calvinisme]], però, defensa que la resta de virtuts també són necessàries. El ''vici'', l'entén com a inclinació de l'ànima vers el pecat, però no s'identifica directament amb el pecat, ja que les tendències no són pecaminoses en si mateixes. Remarca que no tots els hàbits ni tots els costums humans han de dur l'homela persona a merèixer un càstig; encara que algunes accions no siguin virtuoses, no per això han de ser condemnables. Per exemple, seguint les virtuts dianoètiques d'[[Aristòtil]], ununa homepersona sense memòria és un homeindividu sense una virtut, però no per això incorre en el pecat. Aquesta reflexió s'emmarca en la intenció general d'aplicar una mentalitat jurídica a l'ètica: intentar buscar què és condemnable i què no.

* Voluntat: Lala voluntat és desig, i la mala voluntat és mal desig. Tant la intenció com el consentiment i la consciència determinen què és el Bébé i el Malmal. El coneixement d'un mateix s'ha de prendre com a primera regla de conducta, ja que les regles que han de regir la conducta humana han de procedir de la mateixa naturanaturalesa humana. D'aquesta manera, Pere Abelard fa una crítica al [[Plató|platonisme]], i proposa un retorn a l'ideal [[Sòcrates|socràtic]].

* Moral i Pecatpecat: Lala moral és d{{'}}'''intencions''', i els homeshumans han de jutjar i castigar les '''accions'''. Davant de Déu, la moral de la persona es basa més en les intencions que en les accions, ja que Déu castiga per les intencions. El pecat és un menyspreu i ofensa a Déu; pecador és qui no obeeix la voluntat divina. Només es pot donar el pecat en la relació entre homel'ésser humà i Déu, ja que només Déu és qui coneix la intenció amb què s'han realitzat les accions.

En el debat entre Raóraó i Fefe, Pere Abelard manté una postura racionalista: ''intelligo ut credam'' ('entendre per creure'). Matisà la postura afirmant que les accions bones ho són en el moment en què se sap perquèper què ho són, però això només se sap quan es té coneixement de què agrada a Déu, i l'homeésser humà només pot saber-ho a partir de la Revelaciórevelació.

[[Fitxer:Edmund Blair Leighton - Abaelard Und Seine Schülerin Heloisa.jpg|thumb|200px|Abelard i Heloïsa, pintats per Edmund Blair Leighton.]]

Tot i que Abelard és conegut principalment com a filòsof, i per la seva tràgica aventura amorosa amb Heloïsa, tanmateix també va ser un [[poeta]] i [[compositor]] rellevant. Abelard va compondre algunes cèlebres cançons d'amor per a Heloïsa que malauradament es van perdre o que no s'han identificat en el repertori anònim existent. Heloïsa va lloar aquestes cançons en una carta: "El gran encant i la dolçor en el llenguatge i en la música, i el suau atractiu de la melodia complaiencomplaïen fins i tot alsels deslletratsilletrats".<ref name="grove music">Lorenz Weinrich. "Peter Abelard", [http://www.grovemusic.com ''Grove Music Online''], ed. L. Macy (accés per subscripció)</ref>

Més tard, Abelard va compondre un llibre d'[[himne]]s per a la comunitat religiosa a què es va incorporar Heloïsa. Aquest himnari, escrit després de [[1130]], diferia dels existents a l'època, com el de [[Bernat de Claravall]], ja que Abelard utilitzava material completament nou i homogeni. Estaven agrupats per la mètrica, amb la qual cosa, comparativament parlant, es podien utilitzar poques melodies. Només una melodia d'aquest himnari ha sobreviscut: ''O quanta qualia''.<ref name="grove music"/>

* [http://www.ontology.co/abelard.htm Logic, Semantics and Ontology in the Work of Abelard].

* [http://www.ontology.co/abelard-two.htm Theories of the Copula in the Logical Works of Abelard].

* [http://plato.stanford.edu/entries/abelard/ Peter Abelard] from the [[Stanford Encyclopedia of Philosophy]].