Buenaventura Durruti: diferència entre les revisions

El [[1917]], la [[Unió General de Treballadors]] (UGT) va organitzar una vaga en la qual Durruti va participar activament. El govern va cridar l'exèrcit per reprimir-la i hi van morir 17 treballadors, 500 persones en resultaren ferides i 2.000 empresonades sense judici. A causa d'açò, Durruti va haver d'exiliar-se a [[França|França.]].

A l'exili, fins al 1920, va treballar de mecànic a [[París]], però va ser convençut per anar a la [[Barcelona]], on s'afilià a la [[Confederació Nacional del Treball]]. El [[1922]] formà juntament amb [[Joan García Oliver]] i [[Francisco Ascaso]] el grup [[Los Solidarios]], al qual se li imputà, un any més tard, l'assassinat del cardenal [[Juan Soldevila y Romero]], produït com a represàlia de l'assassinat de [[El noi del sucre|Salvador Seguí]], el "Noi del Sucre". Va fugir ai va recorrer l'[[Argentina]], l'[[Uruguai]], [[Mèxic]] i d'altres països llatinoamericans i [[Europa|europeus]]. El juny del [[1926]], amb Ascaso i [[Gregorio Jover Cortés]], intentaren, sense èxit, assassinar [[Alfons XIII]] i foren empresonats a França durant 6 mesos.

El [[1931]] tornà a [[EspanyaBarcelona]] i es va integrar a la [[Federació Anarquista Ibèrica|Federación Anarquista Ibérica]] de la CNT-FAI —bel·ligerant amb la [[Segona República espanyola|II República]]— i que participà en les insurreccions de [[1932]] i [[1933]].

En esclatar la [[Guerra civil espanyola|Guerra Civil]] el [[1936]] va ser un dels principals protagonistes dels [[Guerra Civil espanyola#Transformacions revolucionàries a la rereguarda republicana. La revolució anarquista del 19 de juliol a Barcelona|successos revolucionaris]] de juliol, formant part del grup ''"Nosotros"'' (successors de ''"Los Solidarios"'') en la direcció de la defensa de la ciutat de Barcelona, en la qual va morir el seu company de tota la vida [[Francisco Ascaso]] per un tret procedent del bàndol nacionalfacciós.

El 20 de juliol, ja derrotat l'alçament a Barcelona i sent la CNT qui controlava la situació, sobretot després d'apoderar-se de les armes de la caserna de [[Sant Andreu de Palomar]], els seus principals dirigents van tenir una `rimera entrevista amb el president de la Generalitat catalana, [[Lluís Companys]]. En una segona entrevistatrobada l'endemà, després del ple de Federacions locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenarintegrar unel [[Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya]], sent acceptat per les altres organitzacions. Aquest comitè (format per llibertaris, republicans nacionalistes i marxistes) es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia.

Cansat Durruti de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes (de ladel qual era cap del departamentDepartament de transportsTransports) va decidir passar al front amb el bàndol republicàfron, començant per alliberar dels nacionals [[Saragossa]] dels franquistes, i que era, després de Barcelona, un altre gran nucli urbà anarquista. Es va formar llavors la famosa [[Columna Durruti]], que va prendre rumb a Saragossa amb escàs subministrament d'armes i artilleria,<ref>{{Ref-llibre |cognom=Abad de Santillan |nom=Diego |títol=Historia y vigencia de la construccion de un proyecto libertario |url=http://books.google.cat/books?id=KlPR22zF_NAC&pg=PA84&dq=columna+durruti+artilleria&hl=ca&ei=SRjqTbXlJI7GswbC95noCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC0Q6AEwAA#v=onepage&q&f=false |llengua=castellà |editorial=Anthropos Editorial |data= |pàgines=p.84 |isbn= }}</ref> pel que va haver de limitar-se a prendre els pobles per on passava. En ells els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el [[comunisme llibertari]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Rincon Serrano |nom=Alfonso |títol=Flores de guerra |url=http://books.google.cat/books?id=mkE-hM0rpWgC&dq=aragon+durruti+comunismo+libertario&source=gbs_navlinks_s |llengua=castellà |editorial=Ecobook |data=2010 |pàgines=p.205 |isbn=8496877396 }}</ref> El novembre d'aquell any va marxar a [[Madrid]] amb la seva columna a contenir l'ofensiva de les tropes revoltades ([[batalla de Madrid]]).

Quan es trobava ena les proximitats de l'Hospitalla Ciutata ClínicUniversitària de Madrid (ocupat pels revoltats) va ser ferit mortalment per un tret la procedència del qual no està gens clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que el va ferirmatar. MentreLa algunesoficial, difosa l'endemà, assegurava que un tret provinent d'un hotel ocupat pels feixistes a la plaça de la Moncloa –situada a prop d'un quilòmetre de distància– hauria impactat contra Durruti al pit. D'atres versions, però, com les de [[Joan Garcia Oliver]] <ref>{{Ref-llibre|cognom = García Oliver|nom = Jaime|títol = El Eco de los Pasos|url = |edició = |llengua = |data = |editorial = |lloc = |pàgines = |isbn = }}</ref>, [[Jaume Miravitlles i Navarra|Jaume Miravitlles]]<ref>{{Ref-llibre|cognom = Miravitlles|nom = Jaume|títol = Episodis de la guerra civil espanyola|url = |edició = |llengua = |data = |editorial = |lloc = |pàgines = |isbn = }}</ref> o del seu xófer [[Climent Cuyás]]<ref>{{Ref-publicació|cognom = |nom = |article = Así murió Durruti|publicació = diari "El País"|url = http://elpais.com/diario/1993/07/11/espana/742341609_850215.html|data = 11 de juliol de 1993|pàgines = }}</ref>, afirmen que es va ser disparadadisparar accidentalment al baixar del cotxe per la seva pròpia arma, anomenada ''"naranjero"'' (versió espanyola del sub-fusell [[MP28|Schmeisser MP28 II]], al qual li mancava de mecanisme de seguretat i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra), unesAquest altresfet apuntenhauria queestat vaocultat poderal ser assassinatpúblic per agentstal [[stalinisme|estalinistes]]de no deteriorar la imatge heroica del líder. [[JoanGarcia GarcíaOliver, Oliver]]tanmateix, company de Durruti des dels temps de "Los Solidarios" i que va ser la persona que va acompanyar Durruti al front de Madrid viu i que el va acompanyar de tornada a Barcelona mort, explica al seu llibre autobiogràfic ''El eco de los pasos'' que aquesta història mai vano volerse creure'sla aquestava històriaacabar de creure, perquè Durruti mai en la seva vida va usar un ''naranjero'', utilitzava una pistola, i que tampoc apareix mai amb aquesta arma a les fotografies, tot recordant que Durruti es feia acompanyar permanentment per un fotògraf i un metge. Segons [[Abel Paz]], anarquista i biògraf de Durruti, la bala li va entrar per darrere, amb la qual cosa, per molt perillosos que fossin els ''naranjeros'', era difícil, diu, sostenir la teoria de l'accident.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Paz |nom=Abel |títol=Durruti: Durruti en la revolución española |url=http://books.google.cat/books?id=MOi1AAAAIAAJ&q=abel+paz+durruti+accidente&dq=abel+paz+durruti+accidente&hl=ca&ei=uxzqTeyUIcnItAbggs3nCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC4Q6AEwAA |llengua=castellà |editorial=Laia |data=1986 |pàgines= |isbn=8476680414 }}</ref>, D'àltres conjectures apunten que va poder ser assassinat per agents [[stalinisme|estalinistes]] o bé pels propis [[anarquistes]] rivals.

Buenaventura Durruti és una de les grans referències de l'[[anarquia|anarquisme]] espanyolinternacional. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudiun dels treballs més significatiusignificatius l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme [[Abel Paz]] ''Durruti en la revolución española'' ([[Madrid]], Fundación Anselmo Lorenzo, 1996), amb un estudi de [[J.L. Gutiérrez Molina]]. ÉsSe'n unapublicaren biografiales escritaprimeres peredicions [[Abelen Paz]]català dei laen que es publicà la primera edicióespanyol el [[1978]] amb el títol de ''Durruti: el proletariado en armas'' (en català ''Durruti: el proletariat en armes'') encara que anteriorment ja havien estat publicades diverses traduccions, la primera d'elles al [[francès]] l'any [[1972]]. El llibre es divideix en quatre parts, el rebel (1896-1931), el militant (1931-1936), el revolucionari (19 de juliol a 20 de novembre de 1936) i un epíleg sobre les morts de Durruti.

L'any [[1999]], Paco Poch - Mallerich Films va coproduir amb una productoraempresa cinematogràfica francesa un film anomenat ''Buenaventura Durruti, anarquista'', que seguia els assajos de la companyia teatral [[Els Joglars]] sobre els últims dies de la figura de Durruti.