Història de la tipografia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Commonscat}} que enllaça amb commons:category:History of printing |
peticiò de referències |
||
Línia 41:
Fins al segle XVIII continuen utilitzant-se les tipografies antigues adaptades a la impremta. No és fins a principis del segle XVIII que el monarca francès Lluís XIV (l'autoanomenat rei Sol) demana la creació de l'anomenada Romana Reial, que serà el primer caràcter modern. S'inicia un període on les institucions i la noblesa faran el mecenatge per aconseguir unes edicions i composicions curoses i modernes.
[[Pierre Simon Fournier]] introdueix el 1764 el sistema de punts amb el seu Manual Tipogràfic,{{CC|data=desembre de 2015}} permeten disposar d'una unitat per mesurar les fonts. [[Anglaterra]] o els [[Estats Units]] no adapten aquest sistema de mesura però basen el seu en aquest. Pel que fa a aquests països anglosaxons, [[William Caslon]], el propietari d'una fundició tipogràfica a [[Londres]] crea el 1720 la primera tipografia genuïnament anglesa, encara classificada com a Romana antiga. [[John Baskerville]] du més enllà les tipografies i millora els processos, les tintes, les eines i els suports (
L'italià [[Gianbattista Bodoni]], al presentar la seva versió d'una romana moderna, s'erigeix com a "paladí del bon gust" i busca una lletra clara, neta i pura. Les seves lletres barregen classicisme, simetria i sobrietat, cercant la bellesa. Una bellesa que s'assenta en quatre virtuts fonamentals: Regularitat, neteja, bon gust i gràcia. Regularitat en el fet que totes les lletres han d'estar regides per una espècie de norma que generi conformitat sense ambigüitat, varietat sense dissonància. Neteja seguint atentament els processos de fondre les lletres i controlant el procés d'impressió. Bon gust al combinar estils i formes variades, i una gràcia que es trobarà en la desimboltura del traç, que ha de semblar espontani sense ser-ho.
| |||