Isadora Duncan: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Mort: format EE |
|||
Línia 18:
És en aquesta època quan comença a consolidar-se l'estil únic d'Isadora. Es tracta d'una dansa molt allunyada dels patrons clàssics coneguts fins aleshores, que incorpora escenificacions i moviments que tenien més a veure amb una visió filosòfica de la vida lligada potser al [[expressionisme]] (línia de pensament artístic incipient en aquella època) i, per tant, a una recerca de l'essència de l'art que només pot procedir de l'interior.
Isadora era plenament conscient que el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i, en aquest sentit, es veia a ella mateixa com una revolucionària precursora en un context artístic de revisió generalitzada dels valors antics. Alhora que el seu estil s'anava consolidant, Isadora estudiava en profunditat la dansa i la literatura antigues a través dels museus, particularment el [[Louvre]] de [[París]], la ''[[National Gallery de Londres]]'' i el [[Museu Rodin]]. A més tenia alumnes que seguien el seu estil, entre aquestes hi havia a més d'altres la francesa [[Jeanne Ronsay]].<ref name="Enciclopèdia Espasa">[[Enciclopèdia Espasa]] ''Volum nº. 52, pàg. 273'' (ISBN 84 239-4552-9)</ref>
Els temes de les danses d'Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats amb la mort o el dolor, però s'oposava als assumptes de la dansa clàssica coneguda fins aleshores, que giraven entorn a herois i follets. Les seves escenificacions eren també revolucionaries i, fins i tot, minimalistes: només alguns teixits de color blau cel, en lloc dels ostentosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores, i una túnica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalços, front els vestits de tutú, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor del ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell sense recollir, mentre que allò habitual en aquella època era maquillar-se a consciència i recollir-se el cabell en un monyo o cua. És comprensible que l'estil d'Isadora xoqués, inicialment, al públic del moment, acostumat al llenguatge de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diverses índoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, i és notable en aquest sentit la polèmica que es va desencadenar durant una gira per Amèrica del Sud, el [[1916]].
| |||