Existencialisme: diferència entre les revisions

L{{'}}'''existencialisme''' és un moviment [[filosofia|filosòfic]] que situa l'[[existència|existència humana]] en el centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Entre les tesis fonamentals del pensament existencialista, trobem la supremacia de l'existència sobre l'essència humana, la consideració de l'ésser en el drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de la persona en el món, o la consideració de la persona com a responsable del seu ésser, per damunt de creences [[Determinisme|deterministes]]. L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, el [[sentit de la vida]], atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat...

 

== Origen del pensament: Kierkegaard ==

Al filòsof danès [[Søren Kierkegaard]] ([[1813]]-[[1855]]), se'l pot considerar ''el pare de l'existencialisme''. Kierkegaard reflexionà sobre la subjectivitat de la veritat i la realitat, atès que per al seu pensament, l'ésser humà només pot entendre's des de l'interior, en termes de la seua experiència i realitat viscuda, i no des de l'exterior, en termes biològics, psicològics o d'altres teories de la natura humana. L'existencialisme emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment a la tradició [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] i al [[positivisme]], és a dir, argumenta en contra de la definició de l'ésser com a primàriament racional, que es relaciona amb la realitat com amb un objecte de coneixement o l'acció del qual pot o ha d'ésser regulada per principis racionals, definits en termes de la seua conducta. Més en general, refusa tota la concepció occidental de l'ésser com l'objecte central de totes les coses existents. Kierkegaard tendeix a veure l'ésser humà com un subjecte dins un univers indiferent, objectiu, de vegades ambigu i absurd, el significat del qual no li és donat per ordre natural, però tampoc pot crear-se per mitjà d'accions o interpretacions humanes.