Lletada de calç: diferència entre les revisions

La ''' lletada de calç ''' és una barreja de [[calç]], pols de marbre (marmolina) i aigua, molt similar al [[estuc]] però a diferència d'aquest, la consistència d'aplicació no és la d'un [[Morter (construcció)|morter]] o pasta sinó la d'una pintura, de manera que la proporció d'aigua és molt més gran i la de marmolina més petita. A part, s'hi poden afegir pols minerals (òxids i altres) per donar-li color.

Possiblement les últimes aplicacions d'aquest material tindrien lloc al {{segle |XIX}}, hi ha constància que la majoria d'edificis monumentals eren emblanquinats anualment. Aquesta pràctica es va veure en declivi des de llavors i és avui quan sembla que comença a ressorgir.

La '' [[calç viva]] '' és CaO ([[òxid de calci]]), i no s'usaes fa servir en aquest format perquè té excessiva avidesa per l'aigua, cosa que es comprova a l'afegir-hi aigua, ja que '' bull '' i crema la pell. La calç al contacte amb l'aigua reacciona aconseguint una temperatura de 90 °C de manera que cal cuidar el recipient on es fa: només s'ha de fer en recipients de metall o de cert tipus deplàstic termoresistent. Durant aquest procés i posteriorment, la calç es torna [[càustic|càustica]]a i pot provocar cremades químiques molt greus.

Quan s'ha pagat una quantitat de calç qualsevol, es pot emmagatzemar en una "bassa" o "podrider" durant anys, deixant que se segueixi ''apagant'' i madurant. El període mínim per poder ser usada és de sis mesos; com més anys passi en repòs, millor comportament tindrà després, [[Carbonatació|carbonatant-se]] de forma òptima en ser 'utilitzada en [[arrebossat]]s, [[estuc]]s o morters. Per descomptat, no totes les pedreres de calç ofereixen la mateixa qualitat de producte i com més gran percentatge de carbonat tingui una calç, millor qualitat tindrà la '' calç apagada '', sent les ideals les que s'apropen a la composició del [[marbre]].

Durant aquesta maduració, duri el que duri, segueix sent [[càustic|càustica]]a i qualsevol element orgànic que caigui a la "bassa" acabarà desapareixent '' devorat '' per la calç.

En l'antiguitat, quan es començava la construcció d'algun monument (catedrals, palaus, etc.), es preparaven les basses de calç, ja que era l'últim element que s'usavaes feia servir en grans quantitats i, ja que la construcció era molt lenta, en alguns casos durava més d'un segle, la calç anava madurant per quan fos necessària. Els antics ''calcinaires'' deien que la calç ideal era la que portava almenys trenta anys en repòs i la denominaven "noia" mentre que a la calç d'entre vint i trenta anys la denominaven "noi".

<references/>

{{ORDENA:Lletada De Calc}} <!--ORDENA generat per bot-->