Herbert Marcuse: diferència entre les revisions

 

== Vida ==

 

Va emigrar d'[[Alemanya]] aquest mateix any, i va anar primer a [[Suïssa]] i després als [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], on va obtenir la [[ciutadà|ciutadania]] el [[1940]]. Durant la [[Segona Guerra Mundial]] va treballar per a l'[[Office of Strategic Services|Oficina de Serveis Estratègics dels Estats Units]] (''US Office of Strategic Services''), precursora de la [[CIA]], analitzant informes d'estratègia sobre Alemanya ([[1942]], [[1945]], [[1951]]). El [[1952]] va iniciar una carrera [[magisteri]]al com a teòric polític, primer a la [[Universitat de Columbia]] i a [[Universitat de Harvard|Harvard]], després a la [[Universitat de Brandeis]] des de [[1958]] fins al [[1965]], on va ser professor de filosofia i política, i finalment (ja [[Jubilació|jubilat]]), a la Universitat de Califòrnia, [[San Diego]].

A pesar d'identificar en l'home una forma de submissió molt més desenvolupada i difícil de penetrar, Marcuse remarca els valors de l'[[Avantguardisme|avantguarda]] en l'art quan parla de [[Bertolt Brecht]] o diu per exemple: "La lluita per trobar aquest mitjà, o més ben dit la lluita contra la seva absorció en la unidimensionalitat predominant, es mostra en els esforços de l'avantguarda per crear un distanciament que faria la veritat artística comunicable altra vegada".<ref name=unidim>{{ref-llibre|cognom=Marcuse |nom=Herbert |títol=L'home unidimensional |llengua=català |editorial=Edicions 62 |lloc=Barcelona |data=1962}}</ref>Aquest distanciament que pretén realitzar Marcuse està marcat per la intencionalitat d'allunyar al ser humà del domini que està imposat en tota la societat. I pretén reorientar el rumb de la cultura cap a l'art, cap a l'estètic. Marcuse mostra una anàlisi molt profunda i dura quant als processos de canvi, tot i reconéixer "la possibilitat d'alternatives" i els diferents camins i sobretot la tasca de la [[filosofia]] en aquest aspecte. Una nota al peu molt curiosa del seu llibre ''l'home unidimensional'' diu: "Encara existeix el llegendari heroi revolucionari que pot derrotar fins i tot a la televisió i a la premsa: el seu món és el dels [[Tercer Món|països subdesenvolupats]]".<ref name=unidim></ref>Però la pretensió de fer possible el distanciament a través de l'art per a evitar la dominació, mostra clarament un problema que impedeix utilitzar-lo com mitjà d'evasió. Segons Marcuse, l'art és capaç de treure'ns de la vida diària, ens fa veure la realitat d'altra forma perquè ens col·loca en altra posició. No obstant això, l'art està distanciat, però no separat de la realitat perquè està mercantilizat, per tant, no es pot utilitzar com mitjà d'evasió perquè està sota el control de la classe dominant, com la resta dels àmbits de la societat. En diferents passatges s'evidencia el seu [[idealisme]] que després es traduïx a la seva militància política. Aquesta contradicció és reconeguda per Marcuse, qui va viure en una eterna disputa teòrica sobre l'interrogant fonamental de si la societat tenia la possibilitat o no de canviar des de dins i per tant de transcendir l{{'}}''statu quo''. Està clara l'existència d'[[esperança]] en el seu pensament, encara que l'anàlisi de la realitat i els esdeveniments es contraposin a aquest tema. Per a il·lustrar aquesta contradicció, en les seves conclusions sobre el "home unidimensional" Marcuse cita al final una frase de [[Walter Benjamin]] que diu el següent: "Només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança".<ref name=unidim></ref>

 

 

En l'era present, diu Marcuse, s'han invalidat les fronteres entre la [[psicologia]] d'una banda i la [[Filosofia social|filosofia socia]]<nowiki/>l i [[Filosofia política|política]] per l'altra, gràcies a la condició actual de l'home. Per això en ''Eros i civilització'' fa ús de categories psicològiques, ja que abans els processos psíquics, antigament autònoms i identificables ara estan sent absorbits per la funció de l'individu en l'estat, per la seva existència pública. Pel mateix els problemes psicològics es transformen en problemes polítics: el desordre privat reflecteix més directament que abans el desordre de la totalitat, i la curació del desordre personal depèn més directament que abans de la curació del desordre general. La psicologia pot ser elaborada i practicada llavors com una disciplina especial tan sols en tant la [[Psique (ment)|psique]] pugui mantenir-se a si mateixa contra el poder públic, en tant la vida sigui realment desitjada i construïda per si mateixa, i afirma Marcuse, que si l'individu no té ni l'habilitat ni la possibilitat de ser per a si mateix, els termes de la psicologia arriben a ser els termes de les forces socials que defineixen la psique.