Marilyn Horne: diferència entre les revisions

{{MT|data=febrer de 2013}}

[[Fitxer:Marilyn Horne and Henry Lewis.jpg|thumb|Marilyn Horne y Henry Lewis.]]

 

==Biografia==

 

En la tardor de 1956 es trasllada a Europa, primer a [[Viena]], on va estudiar durant un any, després a la ciutat alemanya de Gelsenkirchen, un centre industrial del Ruhr, on es va unir a la companyia de l'òpera local. Va ampliar el seu repertori, especialment en el registre de soprano: "Wozzeck" Mimi, Minnie, Tatiana, Amelia a "Simon Boccanegra", Marie a "Carmen" i "La filla del regiment". A Itàlia és Jocasta a "[[Èdip Rei]]" de la RAI i és Gerhild a "[[Die Walküre]]" al San Carlo de Nàpols. El 21 de febrer de 1961, una actuació en concert de la Societat Americana d'Opera marca el seu debut en la reunió de Nova York amb [[Joan Sutherland]]. Així va començar una col·laboració contínua amb ella i el seu marit, el director Richard Bonynge, molt exitosa, portant lart del bel cant, en el registre de la veu de soprano, a un molt alt nivell. D'aquesta manera, els anys seixanta van estar marcats per una sèrie d'estrenes amb el nom de Rossini: Arsace (1964, Carnegie Hall), Isabel (1968, Roma, RAI), Rosina (1968 Maggio Musicale Fiorentino), i Arsace (1969, Londres), Drury Lane, amb Joan Sutherland i Richard Bonynge) a l'històric neoclàssic a [[La Scala]] l'abril de 1969, dirigits per Thomas Schippers.

En aquest punt en la seva carrera ja en el seu haver i un segell dedicat, així com nombrosos recitals, va participar en la creació de la gravació extraordinària de "Norma" i "Semiramide", al costat de Joan Sutherland. El 1969, un impacte, dirigida per Georg Solti, "Orfeo ed Euridice" de Gluck. El març de 1970 el debut Metropolitana com Adalgisa a "Norma", però, al costat de Joan Sutherland i Carlo Bergonzi. En el mateix any canta "Els Troians" i "El prophète" RAI i Roma, al costat de Renata Scotto, Luciano Pavarotti i Ghiaurov Nicolai, Requiem de Verdi, dirigida per Claudio Abbado. L'exploració d'un directori, de moment totalment obsolet continua amb dues fites: el 1974, "Tancredi" (presa en el 77 a l'Òpera de Roma) el 1978 i "Orlando Furiós" de Vivaldi, que va tenir lloc al Teatre Filharmònica de Verona. A aquests, afegeix noves funcions en el repertori tradicional: a Nova York Eboli, Amneris a Nova York i Salzburg. L'estiu de 1979 va tornar a Arsace a "Semiramide" a Aix de Provença, en una cèlebre exposició de Pier Luigi Pizzi, que marca el debut en el paper principal de Montserrat Caballé, i la revelació de Samuel Ramey. Els anys vuitanta van veure el naixement d'una relació especial amb el teatre La Fenice de Venècia, després de debutar amb "Tancredi" no és tan bona com Isabel, Orlando i Rinaldo en l'obra homònima de Haendel i nombrosos concerts. En el Rossini Opera Festival de Pesaro i dóna dos estrenes, Cassandra a "Hermione" i Fallières a "Blanc Fallières", i un concert a l'aire lliure i triomfant d'un Stabat Mater de Rossini sota la direcció de Giuseppe Sinopoli. El 1984, va protagonitzar un esdeveniment històric: el "Rinaldo", que es veu de nou en el paper protagonista de la primera òpera de Händel es posa en escena al Metropolitan. A Nova York, Teatre tanca la seva activitat de manera gradual cant d'òpera a "Semiramide", "Els fantasmes de Versalles" de Corigliano, "Falstaff" i "Pelléas et Mélisande". Abans de la retirada definitiva continua les seves activitats en els concerts. La seva última aparició en italià, a Roma, que data de gener de 1998.

 

{{referències}}

{{Autoritat}}

[[Categoria:Mezzosopranos que han actuat al Liceu]]

[[Categoria:Mezzosopranos estatunidenques]]