Partit Tory: diferència entre les revisions

L'agitació conseqüents a la política i a l'actitud religiosa, marcadament catòlica, del monarca [[Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia |Carles II]] i del príncep Jacob, va conduir a l'aristocràcia governant a dividir-se en dos faccions en el Parlament anglès, entre les quals la Torytory. Aquesta denominació sorgeix del nom despectiu que l'altra facció, els [[Whigswhig]]s, els hi dirigien com a forma d'insult. L'origen del nom està en la paraula irlandesa ''thairide'' o ''tóraighe'' que significava bandoler (assaltador de camins, fugitiu, i/o proscrit). En realitat aquest nom s'havia utilitzat per primera vegada en vers als irlandesos catòlics que a mitjans del segle XVII van ser expulsats de les seus terres pels puritans anglesos durant la dictadura de [[Oliver Cromwell |Cromwell]], i el joc estava a fer el símil dels defensors d'un rei catòlic als dissidents irlandesos. Aquest grup estava compost per una actitud rígidament anglicana, però de respecte a l'autoritat del Rei i als drets hereditaris i divins de Jacob. A més, desitjaven conservar l{{'}}''el statu quo'' de l'església i de l'estat enfront dels dissidents.

La facció Torytory va aparèixer durant el debat de la Llei d'Exclusió, en oposició de la facció Whigwhig que foren els que la van presentar al Parlament per fer una afirmació del poder del Parlament i excloure al príncep Jacob de la successió pel seu catolicisme declarat. Es considera que l'agrupació Torytory va ser fundada per [[Thomas Osborne]], Comte de [[Danby]], [[Lord canceller]] de [[Carles II d'Anglaterra|Carles II]], degut a l'episodi es va estendre l'ús.

Els Torytory eren profundament anti-dissidents i sobretot anticatòlics, però pensant sempre en la possibilitat d'una cruenta guerra civil de record recent, estaven disposats a sotmetre's a un sobirà catòlic, i així evitar l'alteració de l'ordre successors. La lluita sostinguda contra els seus oponents polítics sobre la Llei d'Exclusió, que descartava la possibilitat que Jacob pugés al trono, va ser aprovada en la Cambra dels Comuns el 1680, però rebutjada en la dels Lords. Els rumors d'un intent de conspiració per part dels Whigswhigs, per instaurar en el tron al fill il·legítim de Carles, el [[Duc de Monmouth]], va produir una violenta reacció Torytory que permet a Carles governar sense el Parlament des de [[1681]] fins a la seua mort el [[1685]].

Quan el príncep va pujar al tron amb el nom de [[Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia|Jaume II]] (1685-88), la seua política va escandalitzar als mateixos partidaris Torytory, portant un govern encaminat a donar poder als catòlics i recuperar aquesta religió. D'altra banda, va intentar crear un exèrcit permanent amb oficiales catòlics. Els Torytory van suportar Jacob amb l'esperança de veure pujar al tron a alguna de les filles protestants, Maria o Anna, degut a la seua ja avançada edat. Tanmateix, la segona esposa del rei, una italiana catòlica, li va donar un hereu masculí amb més drets que les dues filles i per tant que perpetuaria una dinastia que molt probablement seria educada a la catòlica. Davant aquesta possibilitat, Torystorys i Whigswhigs van decidir convidar a Maria i al seu marit [[Guillem III d'Orange-Nassau]], a ocupar la corona, executant el pla el 1688 sense gran resistència i participant en un dels episodis més emblemàtics de la història anglesa conegut com la [[Gloriosa Revolució]].

La situació provocava un problema dinàstic. Els Torytory estaven d'acord amb els seus rivals en limitar els poders del Rei, però no respecte a la legitimitat d'un nou Monarca amb dubtosos drets hereditaris i divins. Un grup de Torystorys, anomenats jacobites, van proposar el retorn de Jacob II sota unes condicions determinades. Els moderats Torytory per la seus banda ([[Nothingham]], [[Sancroft]] i la "[[High Church]]") reconeixien de facto a Guillem, però no de iure (dret diví o hereditari), i es mostraven partidaris d'una regència del Monarca, en nom de Jacob II. Finalment, els més oberts i radicals, entre els quals Lord Danby, entenien que el Rei va abdicar i, per tant, era legítim la successió de la filla Maria i Guillem com a Rei consort. La qüestió religiosa, que en part va provocar aquesta Revolució, es va resoldre d'acord amb els criteris Torystorys. La Llei d'Indulgència de 1689 va permetre la lliure pràctica de totes les religions, excepte la catòlica, però es van limitar els drets civils dels que no fossin anglicans.

Durant el s. XVIII, la vida política anglesa giraria en torn als dos partits en els quals l'aristocràcia havia quedat dividida. Els Torytory defensaran els interessos d'una economia més estrictament agrària, seran religiosament anglicans i defensors del poder i la intervenció de l'Església d'Estat i seran respectuosos i partidaris de l'autoritat regia. No obstant això, les diferències amb els Whigwhig no eren molt profundes. Les seues disputes anaven més en el repartiment de càrrecs i sous que no pas a principis teòrics. Els Torystorys, a la pràctica representaven, en general, els interessos de l'alta noblesa terratinent, l'alta burgesia rural adaptada a la vida aristocràtica i coneguts com a "gentry", la classe mercantil més monopolística i privilegiada i a grups de l'administració pública.

En el regnat de [[Guillem III d'Anglaterra]], es va començar a aplicar el mecanisme de nomenament de governs de les faccions Whigwhig i Torytory de governs quan alguna d'aquestes dominaven el Parlament, i viceversa. L'oligarquia parlamentaria va anar guanyant poder, mentre el monarca perdia el domini sobre les seues prerrogatives en funcions executives i legislatives del govern britànic. En el regnat de la reina Anna ([[1702]]-14), que era anglicana i decididament partidària dels Torytory, es va tendir a fases de col·laboració dels dos partits per garantir l'estabilitat parlamentària, en un parlament compost majoritàriament d'extremistes. Els dos grans homes del govern, [[John Churchill, 1r Duc de Marlborough]] i [[Godolphin]], van buscar als Whigswhigs i la reina en el seu inici va mantenir unes bones relacions amb aquesta facció mentre hi tenia contactes personals.

Tanmateix, les diferències es van anar accentuant a mesura que s'arribava al final del seu regnat degut al trencament de les estretes relacions personals de personatges pròxims als Whigwhig amb Anna i, sobretot per la firma de la [[pau d'Utrecht]] ([[1713]]). La reina va tornar a escollir ministres Torytory en el seu govern i, a causa del fet que la Cambra dels Lords tenir una majoria Whigwhig, va utilitzar la prerrogativa reial per crear nous Lords i donar als Torytory 12 pars establint un precedent en la història constitucional anglesa, que donaria molt de joc polític. Tanmateix, la situació prepararia el terreny als Whigswhigs que, amb la mort d'Anna, tornarien al poder amb la [[dinastia Hannover]].

En ocupar el tron el primer monarca de la nova dinastia alemanya, los Torytory es van mostrar partidaris d'una segona restauració de la [[dinastia Estuard]] i el [[1715]], diversos líders de la facció van participar en un intent, ineficaç, del fill de Jacob II per ocupar el tron britànic amb el nom de Jacob III. Posteriorment, se’n va protagonitzar un altre el [[1745]], quan un grup de partidaris jacobites, va prendre part en un nou aixecament escocès organitzat pel nét de Jacob II, conegut com a «Príncep Carles». La reacció contrària provocada pels moviments va fomentar el poder de la facció Whigwhig que van governar sense una oposició real del partit Torytory i que va mantenir una hegemonia duran gairebé una meitat del segle, aprofitant el desinterès dels Hannover en la política interna del país per consagrar, a la pràctica el poder del país.

Els anys que van del 1714 fins a l'arribada al tron de [[Jordi III]] (1760) van ser difícils pels Torytory, ja que tenien la desconfiança dels Monarques i a més estaven completament dividits entre possibilistes i partidaris d'acceptar la nova realitat i els jacobites que mantenien una postura aferrissadament legitimista. D'altra banda, quan el [[1711]], degut a l'arribada al tron austríac de l'arxiduc Carles, en mig de la [[Guerra de Successió Espanyola|guerra de successió]], els Torystorys van liderar un canvi d'estratègia en la política internacional per arribar a un pacte amb els francesos el 1713, els Hannover ho van entendre com una traïció cap als interessos eminentment antifrancesos que la dinastia mantenia. Són els anys considerats la travessia del desert dels Torystorys.

Però el canvi arribaria amb Jordi III, el tercer dels Hannover però el primer rei típicament anglès i interessat en els assumptes de govern de Gran Bretanya per tal d'acabar amb la reconeguda hegemonia i corrupcions dels Whigwhig. Després de tants anys de govern Whigwhig, el que fou conegut en el seu inici com el "partit del país", havia esdevingut un partit bastant desprestigiat i el país ja s'estava esgotant d'ells. Va ser un canvi que el Rei, educat en una formació profundament anglicana i conservadora preferís recolzar-se en la facció Torytory que es mostraven més servils, o fins i tot amb partits com el nou "Amics del Rei". Amb ajudes populars, de l'església, de l'aristocràcia terratinent i mitjançant el suborn, va convertir el Parlament en una majoria de diputats proclius a l'autoritat d'un monarca que recuperés els seus deures governatius, sobretot gràcies a l'absència d'un fort Partit Torytory parlamentarista.

El predomini Torytory i dels "Amics del Rei" des de [[1770]] fins a [[1782]], amb el Primer Ministre Torytory [[Lord North]] va ser l'experiència reial més important per tal de recuperar la situació que s'havia fixat en els acords de la Revolució de [[1688]], i que el parlamentarisme (Whigwhig) com l'incapacita reial havien deixat perdre. Tot i aquesta sòlida experiència, els atacs que va tenir el monarca en vida, i els problemes econòmics de l'endeutament van portar a situacions molt complicades esclatant en enormes dissidències interiors per part de comerciants i els camperols irlandesos. D'altra banda, la política autoritària de Jordi III va dur a episodis d'enorme inestabilitat com el cas Wilkes o la Revolució Americana que van acabar desacreditant els mètodes reials i a la independència de les 13 colònies cansades de la intransigència (les colònies que volien mantenir els vincles amb la metròpoli foren conegudes com a Torystorys).

En [[desembre]] de [[1783]] va ser nomenat, amb l'oposició reial [[William Pitt]] el jove, un diputat Torytory. Conegut com a Pitt "el Jove" per diferenciar-lo del seu pare ([[Lord Chathman]]), va ingressar al parlament essent molt jove i va adoptar les mateixes postures colonials conciliadores i liberals que el seu pare tot i que no va heretar l'afiliació Whigwhig. William Pitt el jove va guanyar-se prestigi en els mitjans polítics i financers de la "ciutat" de brillant advocat, enriquit en els negocis. Molt aviat, també es va guanyar fama d'incorruptible i honest, assolint el suport d'importants grups socials, financers, arrendataris i de la burgesia comercial, creant una nova facció d'ideologia Torytory renovada, més liberal, flexible i tolerant. Amb l'estabilitat aconseguida pel nou grup i Pitt com a líder, Jordi III anà renunciant al poder personal i novament el Parlament recupera el protagonisme. Al principi el Rei no el va veure amb bons ulls la designació de Pitt; tanmateix va respondre amb força, busca la manera de deixar d'estar en minoria i demana i obté de Jordi III la dissolució del Parlament sense cap oposició reial. Era una prerrogativa reial molt important que des d'aleshores es trasllada en la pràctica al Primer Ministre, i anticipant l'estil de governar. Les eleccions es convoquen el març del 1784 i donen àmplia majoria on recolzar-se Pitt.

Durant el període va dedicar la principal atenció a la política financera i econòmica esforçant-se a millorar la condició jurídica dels catòlics anglesos i irlandesos per afavorir i donar garanties les estructures productives. Va portar el partit Torytory a un clientelisme important de gents enriquides pels negocis fomentant una nova aristocràcia Torytory del comerç. En matèria econòmica demostrà un gran pragmatisme buscant, sobretot, acabar amb el creixent deute públic causat per la guerra i fer descansar el sistema fiscal en impostos sobre els consums. No trobem gaires innovacions en aquest camp, recorrent sempre a les mesures tradicionals per estalviar com la reducció de càrrecs públics i supressió de [[prebenda|prebendes]], elevació de les tarifes duaneres, una progressiva substitució del metall pel paper moneda (per agilitar les transaccions) utilitzant el recurs freqüent al Fons d'Amortització. Amb aquestes mesures es va afavorir el creixent procés de concentració de la manufactura, de l'especialització agrícola i el desenvolupament del comerç interior i exterior.

També va intentar algunes reformes parlamentàries i electorals en la [[Cambra dels Comuns del Regne Unit |Cambra dels Comuns]], per adaptar les circumscripcions a les noves situacions i actualitzar la representativitat però no les va poder dur endavant. Malgrat tot, el rei li va concedir l'ús de la prerrogativa reial nomenant un considerable '''nombre de Pars''' a la [[Cambra dels Lords]] per atorgar-li majoria. També va proposar reformes com l'adopció del [[lliurecanvisme]] entre Gran Bretanya i Irlanda o l'abolició del comerç amb [[esclavisme|esclaus]] que foren rebutjades, però en realitat les seues temptatives de reformes van crear importants precedents en el futur. A més va reorganitzar el partit Torytory a la manera de professionalitzar la tasca política i seguint fins i tot algunes de les receptes de [[Edmund Burke]]. [[Pitt]] també va contribuir a que el propi partit Whigwhig es reforcés orgànicament, a la manera com ho havia fet Pitt, en torn a un dirigent indiscutible, [[Charles James Fox]]. No hi ha dubtes que el sistema parlamentari va avançar notablement amb Pitt.

La facció Torytory va dirigir, resistir i vèncer la guerra contra la França revolucionària a partir de l'expansionisme de l'època republicana que va posar en joc els interessos continentals de Gran Bretanya i, sobretot, enfront de Napoleó. Quan el poder, a partir de 1795 en endavant va caure a les mans de [[Napoleó Bonaparte|Bonaparte]] i França es va transformar en un imperi encara més potent, la lluita aferrissada i antirevolucionària va desembocar en un esclat patriòtic involucionista (en contra de qualsevol dissidència, llibertat o reforma). En aconseguir la victòria, el prestigi el va monopolitzar el govern britànic per mantenir un domini absolut i oligàrquic sobre el Parlament i preservar els costums i institucions resistint a les demandes reformadores. Els seus més destacats dirigents van d'aleshores van ser [[Castlereagh]], [[Wellington]] i el príncep regent, el futur [[Jordi IV]].

Serà a finals de la dècada dels 20’s que la seua política ultra conservadora i de caràcter reaccionari va causar el rebuig majoritari i la derrota de 1830 que va portar altre cop als Whigwhig al poder iniciant un programa de reformes que transformaria la vida política interior. En aquest desenvolupament de canvis, el 1830 comportar l'inici de la eixamplaciól'eixamplament de les bases i suport del sistema polític anglès i la inclusió en el qual de les classes mitjanes i productives que va ibligarobligà als dos partits a evolucionar.

El Partit Torytory va passar a denominar-se Partit Conservador i el Whigwhig Partit Liberal, tot i que el terme de Torytory es va seguir utilitzant fins a l'actualitat com a sinònim de conservador. Els Torystorys van partir la transformació fonamental sota la influència de [[Robert Peel]], un industrial que, deslligat de la tradicional mentalitat terratinent, esbossar la nova línia filosòfica dels conservadors, en vers la reforma social per mantenir els aspectes positius del tradicional sistema anglès.