Regne de Capadòcia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: Ptolomeu > Ptolemeu |
|||
Línia 5:
No fou fins al {{aC|322}} que els macedonis es van decidir a entrar al país. [[Perdicas d'Orèstia|Perdicas]] va enviar allí a [[Antígon el borni|Antígon]], sàtrapa de [[Regió de Frígia|Frígia]], i al sàtrapa de [[Frígia Hel·lespòntica]], en ajut d’[[Èumenes de Cardia]], a qui havia concedit el territori. Però [[Lleonat]], sàtrapa de [[Mísia (regió)|Mísia]], havia anat a Europa (on volia casar-se amb [[Cleòpatra de Macedònia (princesa)|Cleòpatra]], la germana d’[[Alexandre el gran]] i filla de la reina [[Olímpia d'Epir|Olímpia]], i llavors proclamar-se rei; Èumenes va advertir a Perdicas del complot i va rebre Capadòcia en premi per la seva confidència) i havia mort allí, i doncs de fet la satrapia estava vacant, ja que el seu lloctinent no tenia prou autoritat; d'altra banda Antígon no va fer cap cas de l'ordre rebuda. Tot i així Èumenes, amb una força reduïda, va derrotar a Ariarates I en una primera batalla, i va delmar l'exèrcit capadocià en el segon i decisiu encontre. Ariarates I fou fet presoner i crucificat. El seu fill [[Ariaramnes I|Ariaramnes]] va poder fugir cap [[Armènia]] amb el seu germà [[Olofernes (príncep)|Holofernes]], i un fill, el futur [[Ariarates II]] que no és clar si ho era d'Ariaramnes o d'Holofernes. Olímpia va oferir la mà de Cleòpatra a Perdicas, que havia negociat abans el seu enllaç amb [[Nicea (filla d'Antípater)|Nicea]], filla d’[[Antípater (regent de Macedònia)|Antípater]], i durant un temps Perdicas va dubtar. En mig de tot això Perdicas va decidir sotmetre al díscol Antígon de Frígia. Llavors es va formar una àmplia coalició contra Perdicas que només tenia el suport d'Èumenes. El rei de [[Regne de Bitínia|Bitínia]], [[Bas de Bitínia|Bias]] o Bas, va envair Capadòcia i en va apoderar d'algunes regions al nord de [[Paflagònia]]. Èumenes va atacar ({{aC|321}}) Armènia on estava [[Neoptòlem (diàdoc)|Neoptòlem]] que s'havia declarat per la coalició, i que davant aquest atac només es va poder reunir a les forces col·ligades amb uns pocs soldats. Les forces de Neoptòlem i de [[Cràter d'Orèstia|Cràter]] es van reunir i van quedar enfront d'Èumenes. Aquest disposava d'una força amb molts macedonis i els col·ligats van pensar que desertarien, però la millor força d'Èumenes eren els capadocis, i la [[deserció militar|deserció]] no es va produir. Èumenes va aconseguir una gran victòria i els dos caps col·ligats van morir però Perdicas, que lluitava a [[Egipte]], fou assassinat per uns conspiradors. Antípater va aconseguir a la reunió de [[Triparadisos]] ser nomenat regent de [[Regne de Macedònia|Macedònia]], la condemna a mort d'Èumenes i la destitució de Perdicas com a comandant en cap de l'exèrcit (substituït per Antígon però amb [[Cassandre]], fill d'Antípater, com a adjunt amb el títol d’[[Hiparc (càrrec)|hiparc]]); Capadòcia fou donada a [[Nicànor d'Estagira|Nicànor]] nominalment, però Èumenes s'hi va mantenir i tenia l'ajut d’[[Alcetes (general)|Alcetes]] (germà de Perdicas), [[Àtal (diàdoc)|Àtal]] (cunyat de Perdicas) i [[Dòcim de Macedònia|Dòcim]] sàtrapa de [[Babilim|Babel]] (satrapia donada al general [[Seleuc I Nicàtor|Seleuc]] que no l'havia pogut ocupar). El {{aC|320}} Antígon va atacar Capadòcia i es va lliurar la [[Orcínia|batalla de Orcínia]], guanyada per Antígon gràcies a la traïció d'un dels oficials d'Èumenes. Aquest va aconseguir castigar al traïdor, i va tornar al camp de batalla per rendir honors als morts (cosa que era molt important pels macedonis) i això li va fer guanyar molt de prestigi. Però per mantenir la lluita Èumenes va haver de recorre a l'expropiació de terres als senyors perses el que minava el seu suport local. A l'hivern, esgotats els recursos, Èumenes es va tancar a la inexpugnable [[Nora|fortalesa de Nora]], on fou assetjat per Antígon que li va oferir la pau, però Èumenes va exigir conservar Capadòcia a lo que Antígon es va negar i les negociacions es van trencar. Antígon va deixar algunes forces assetjant Nora i va anar a Babel contra Dòcim (amb el que estaven Alcetes i Àtal). Dòcim i els seus companys foren derrotats prop d’[[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]] i Dòcim i Àtal van caure presoners; Alcetes va intentar sollevar [[Termessos|Termeso]] contra Antígon, però va fracassar i es va suïcidar.
L'any següent els esdeveniments a Macedònia van cridar l'atenció d'Antígon i va fer la pau amb Èumenes reconeixent-li la satrapia de Capadòcia però com a tributari. Èumenes va fer el jurament davant els soldats però va canviar el nom d'Antígon pels d’[[Olímpia]], [[Filip III de Macedònia|Filip III]] i [[Alexandre IV de Macedònia|Alexandre IV]] al·legant que Antígon només era el seu representant, i els soldats ho varen acceptar i van marxar de Nora. Així Èumenes, que realment no havia jurat fidelitat a Antígon, va poder reclutar forces sense trencar cap promesa. El nou regent [[Polispercó]] i la reina mare Olímpia van demanar el seu suport com a cap d'operacions a Àsia i Èumenes va acceptar, i tot es va capgirar, ja que llavors Antígon va passar a ser un rebel. Polispercó va encapçalar el partit democràtic mentre Cassandre va tenir el suport dels oligarques. L'almirall [[Clit (sàtrapa)|Clit]], expulsat de la seva [[satrapia de Lídia]], es va aliar a Polispercó i va conservar el control de la flota amb la que va impedir que Antígon desembarques a Àsia. Èumenes va entrar a [[Regió de Síria|Síria]] i se’n va apoderar i va arribar fins a [[Fenícia]]. Èumenes havia creat una força molt ben organitzada anomenada els ''Argiraspides'' (els "escuts de plata"), formada sobretot per macedonis que li havien estat enviats als darrers temps. Però el {{aC|318}} Clitó fou derrotat i mort per Antígon a la batalla de l'Hel·lespont (naval) i Èumenes va quedar aïllat. Llavors va fer una aliança amb [[Mitridates II|Mitridates]] sàtrapa del Pont i va negociar amb els sàtrapes [[Pitó (sàtrapa de Mèdia)|Pitó]] (Pithon) de [[Atropatene|Media Atropatene]] i Seleuc de Babel, que no van voler unir-se a ell. Èumenes va planejar l'atac a Media però Pitó va rebre l'ajut del seu germà Èudemes de [[Imperi Part|Pàrtia]], que havia retornat de l'Índia (on havia matat al rei Poros) així que va atacar Babel. Seleuc va haver de fugir, i alguns sàtrapes es van passar al bàndol d'Èumenes. Van seguir uns mesos de lluita en general favorables a Èumenes, i finalment la decisiva batalla de la regió dels [[Gabiene|Gabenis]], on la defecció de [[Peucestes de Mieza|Peucestes]] de Persis quant estava a punt de guanyar, va provocar la seva derrota. El campament dels ''argiraspides'', on estaven les dones i fills dels combatents, fou ocupat i Antígon va exigir el lliurament d'Èumenes a canvi d'aquests ostatges. El gener del {{aC|317}} els ''argiraspides'' van entregar a Èumenes, que fou executat. El sàtrapa Pitó, que havia perdut la Media Atropatene davant Èumenes i no l'havia pogut recuperar, fou executat pel temor que inspiraven els seus canvis de bàndol, i el seu germà Èudemes de Partia va haver de fugir. A Seleuc no li va ser retornada la satrapia de Babel degut als desacords amb Antígon, i va haver de fugir a Egipte. Antígon es va assegurar la possessió de tot Àsia fins a l'Índia, confiant les satrapies als seus col·laboradors més fidels (solament una part de Fenícia i Palestina restaren en poder de [[Ptolemeu I Soter|
<!-- J'en suis là de ma lecture ! -->
Ariaramnes va morir en una data no coneguda probablement vers el {{aC|290}} i el seu suposat fill Ariarates II Nicàtor ("el victoriós") va pujar al tron. El {{aC|281}}, al conèixer la mort de [[Seleuc I Nicàtor]] a [[Lisimàquia de Tràcia|Lisimàquia]], va proclamar la independència i es va aliar amb Armènia. Però el fill de Seleuc, [[Antíoc I Soter]] ("el Salvador") va continuar l'obra del seu pare i fou reconegut a tots els seus dominis; el {{aC|280}} va enviar un exèrcit a Capadòcia i va ocupar el país. Ariarates II va fugir a Armènia on va rebre l'ajut del rei Adrat. Finalment el rei sirià va accedir a nomenar sàtrapa al fill, Ariaramnes II, que no va portar pas el títol reial (fou sàtrapa), però, mantenint la fidelitat als selèucides, va conservar el poder fins a la seva mort, ja vell, el {{aC|230}}, en què el va succeir el seu fill Ariarates III que ja estava associat al tron (inclòs s'havia encunyat moneda amb la seva cara).
| |||