Abadia de Farfa: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m orde de Cluny| |
mCap resum de modificació |
||
Línia 7:
A finals del segle l'abadia fou atacada pels àrabs; l'abat Pietro I i la seva gent van resistir durant set anys. Finalment els monjos van decidir repartir-se el tresor i dividir-se en tres grups: un d'ells fou capturat i massacrat pels àrabs; un altra es va establir a Santa Vittoria de Materano, abadia que van fundar a [[Les Marques]]; i el tercer dirigit per Ratfred va arribar a Roma i s'hi va refugiar un temps, i passat el perill, el [[913]], van tornar a Farfa. Però ja l'abadia havia perdut la protecció imperial i va entrar en decadència; les famílies romanes dels Crescenti, els Ottaviani i els Stefaniani van usurpar moltes terres de l'abadia que, mancada del tresor i d'ingressos rellevants, va començar una rapida declinada. Els monjos s'enfrontaren entre ells, i en un moment donar al segle X, hi va arribar a haver tres abats enfrontats dins els límits de l'abadia.
Fou l'abat Ugo I ([[997]]-[[1038]]) qui va redreçar la situació i el [[999]] va introduir la reforma de [[orde de Cluny|Cluny]]. Amb Bernat I ([[1047]]-[[1089]]) va recuperar el seu caràcter de feu immediat imperial i es va declarar a favor d'[[Enric IV]] i contra el Papa. El perill d'aquesta situació va fer decidir als monjos a traslladar l'abadia a Monte Acuziano, però les construccions, de les que encara resten les ruïnes, mai es van acabar. La seva màxima grandesa com a feu imperial fou després de les donacions de [[1118]], en que l'emperador [[Enric V]] li reconeixia (per donació o perquè ja ho posseïa) establiments a Roma, i les terres de [[Viterbo]], [[Tarquínia]], [[Orte]], [[Narni]], [[Terni]], [[Spoleto]], [[Asisi]], [[Perugia]], [[Todi]], [[Pisa]], [[Siena]], [[Camerino]], [[Fermo]], [[Ascoli]], [[Senigallia]], [[Osimo]], [[Chieti]], [[Tivoli]],
Però el [[1122]] el [[concordat de Worms]] va posar l'abadia sota dependència del Papa. L'abat Arnuf va reconèixer aquesta sobirania el [[1125]]. Des llavors va entrar en una lenta però inexorable decadència econòmica i en una crisis monàstica.
| |||