Glif maia: diferència entre les revisions

[[Fitxer:NaranjoStela10Maler.jpg|thumb|627x627px|Inscripció en glifosglifs maies de la localitat de [[Taronger]], referint-se al regnat de ''Itzamnaaj K'awil pana kmanana'', 784-810.]]

L'escriptura maia es compon d'un complex conjunt de glifosglifs que laboriosament es pintaven en ceràmica, murs, o [[Còdex|còdexs]]; es tallaven en fusta o pedra (en els quals destaquen els treballs en els deixants i interiors de certes piràmides); o es modelaven en [[Estuc|estuc.]] Els glifosglifs tallats i modelats també es pintaven, encara que amb freqüència la pintura es deteriorava fins a perdre's. L'escriptura maia era un sistema [[Logograma|logosilábico]] el significat del qual és discutit. Els símbols individuals ("glifosglifs") podien representar bé una paraula (normalment un [[morfema]]) o una [[síl·laba]]; francament, el mateix glifoglif confrecuencia podia usar-se de les dues formes. Per exemple, el glifoglif calendárico <small>MANIK’</small> s'usava així mateix per representar la síl·laba chi. (Per convenció s'escriuen les lectures logográficas en majúscules i les lectures fonètiques en cursiva (itàlica). És possible, però no està comprovat, que aquestes lectures conflictives s'originessin en ser adaptada aquesta escriptura a nous idiomes, com va succeir amb els caràcters Han per al japonès (kanji). Igualment va haver-hi ambigüitat en sentit contrari: glifosglifs diferents es podien llegir de la mateixa manera. Per exemple, mitja dotzena de glifosglifs sense relació aparent s'empraven per escriure el nom de [[Persona (gramàtica)|tercera persona]] ''o-'', d'ús molt comú.

[[Fitxer:maya_script_reading_direction.png|left|thumb|200x200px|Ordre de lectura dels glifosglifs maies. Posseeix analogia similar amb l'ordre d'escriptura de l'actualitat, com per exemple, en les columnes d'un [[Premsa|periòdic]].]]

Dins de cada bloc, els glifosglifs eren disposats d'a dalt cap avall i d'esquerra a dreta, aparentment gairebé com els blocs sil·làbics de l'escriptura coreana ''[[Hangul|Hangul.]]'' No obstant això, en el cas del maia, cada bloc tendia a correspondre's amb una frase nominal o verbal tal com ''<nowiki/>'el seu tocat verd'.'' A més, els glifosglifs de vegades eren abreujats o ''condensats'', on un element d'un glifoglif substituiria part d'un altre. El condensamiento apareix en altres escriptures: Per exemple, en els manuscrits espanyols medievals la paraula ''de'' de vegades s'escrivia Ð (una D amb el traç central d'una I). Un exemple en anglès és la "i comercial" (en anglès ampersand) o et (&) que és una lligadura de la paraula "et" en francès normando. De vegades, en lloc de la configuració usual dels blocs, s'escrivien els glifosglifs maies en línies o columnes senzilles, o en forma de 'L' o 'T'. Aquestes variacions apareixien més freqüentment quan s'adaptaven millor a l'àrea disponible per escriure.

Els glifosglifs maies eren bàsicament logográficos, és a dir, cada símbol representava un ens o concepte, com a "peix" o "jaguar". En general, els glifosglifs utilitzats com a elements fonètics van ser a l'origen logogramas corresponents a paraules que en llenguatge parlat eren monosíl·labs, monosíl·labs que o bé acabaven en una vocal, o bé en una consonant feble com i, w, h o una [[Oclusiva glotal sorda|oclusiva glotal]] (so semblat a el de la ''h'' en les interjeccions uh!, ah!, eh! del castellà).

Un exemple és l'evolució a glifoglif fonètic del logograma 'aleta de peix' (en maia: Kah). Aquest glifoglif, que pot aparèixer en dues representacions: podia ser el dibuix d'una aleta de peix, o també el d'un peix amb aletes prominents, es va convertir en la representació de la síl·laba "ca".

Aquests glifosglifs fonètics sil·làbics que van sorgir d'aquesta forma tenien dues funcions bàsiques: d'una banda, servien com a complements fonètics per desambiguar logogramas amb més d'un significat (això va ocórrer també en l'escriptura egípcia), i, per un altre, s'usaven per escriure elements gramaticals que mancaven de logograma, tals com a inflexions dels verbs (en analogia amb el japonès modern). Per exemple, ''la'' veu bálam, jaguar, podia escriure's com un només logograma (ho representarem com ''BALAM'' en el que segueix, per comoditat), o podia matisar-se afegint-li logogramas fonètics, segons context (ba—BALAM, o també BALAM-—dt., o ba—BALAM—dt., on ba i dt. són glifosglifs fonètics), o fins i tot podia escriure's de forma totalment fonètica, amb tres glifosglifs (ba—la—dt.)

Els glifosglifs fonètics representaven síl·labes simples obertes (formades per consonant+vocal o únicament vocal). No obstant això la fonotáctica maia és una mica més complicada. La majoria de paraules maies finalitzen en consonant, no en vocal, i també poden trobar-se seqüències de dues consonants enmig de la paraula, com en ''xolte’'' {{Plantilla:AFI|[ʃolteʔ]}} 'ceptre', que és CVCCVC. Quan aquestes consonants finals eren [[Consonant sonorant|sonantes]] (l, m, n) o [[Consonant glotal|glotales]] (h, ’) de vegades s'ometien en l'escriptura, però més freqüentment les consonants finals s'escrivien, la qual cosa significa que també apareixia una vocal extra. Aquesta era típicament una vocal "imitativa" que repetia la de la síl·laba anterior. Així, la paraula [kah] 'aleta de peix' s'escriuria ''ca-ha.'' No obstant això hi ha molts altres casos on s'usava una altra vocal final, i les seves regles ortogràfiques només s'han comprès parcialment. Heus aquí el que es comprèn actualment:

== Glifosglifs emblema ==

Un "glifoglif emblema" és un tipus de títol real. Està conformat per la paraula ajaw (un terme del maia clàssic per a "senyor", sense etimologia clara encara, però amb fonts colonials ben testificades) i un [[Toponímia|topònim]] que precedeix a la paraula ''ajaw'' i funciona com a adjectiu.<ref name="autogenerated4">Lacadena García-Gallo, A. y A. Ciudad Ruiz (1998). </ref> De vegades el títol està precedit per l'adjectiu ''k’uhul'' "sant" o "sagrat".

Per descomptat un glifoglif d'emblema no és del tot "un glifoglif", doncs es pot escriure amb qualsevol quantitat de signes sil·làbics i logográficos i estan testificades diverses ortografies alternatives per a les paraules ''k’uhul'' i ''ajaw'', que formen la part invariante del títol. El terme "glifoglif emblema" és simplement una reminiscència de l'època en què els [[Maianista|mayistas]] no podien interpretar satisfactòriament les inscripcions maies clàssiques i havien de conformar-se amb alguns apel·latius aïllant certs components estructurals recurrents en la narrativa escrita.

[[Fitxer:Tikalemblem.jpg|thumb|Glifoglif d'emblema de Tikal o "Mutal", Estela del Museu de Tikal.]]

Aquest títol va ser identificat en 1958 per Heinrich Berlin, qui va encunyar el terme "glifoglif emblema".<ref name="autogenerated2">Berlin, H. (1958). </ref> Berlin va notar que els "glifosglifs emblema" constaven d'un signe principal de major grandària que els altres dos signes la lectura actual dels quals és ''k’uhul ajaw.'' Berlin també va notar que mentre els elements petits romanien relativament constants, el signe principal canviava entre un lloc i un altre. Berlin va proposar que els signes principals identificaven a ciutats individuals, a les seves dinasties reinantes o als territoris controlats per elles. Seguidament, Marcus va argumentar que els glifosglifs d'emblema es referien a llocs arqueològics, disposats en una jerarquia de cinc nivells de distribució asimètrica.<ref name="autogenerated9">Marcus, J. (1976). </ref> La recerca de Marcus assumia que els glifosglifs d'emblema estaven distribuïts en un patró de importacia relativa del lloc depenent de l'amplitud de la seva distribució, vagament desglossada com segueix: Centres regionals primaris (capitals) (Tikal, Calakmul, i altres ciutats supremes) eren generalment les primeres de la seva regió a adoptar un glifoglif emblema. Els textos que es refereixen a altres centres regionals primaris apareixen en els textos d'aquestes "capitals", i existeixen dependències que utilitzen el glifoglif del centre primari. Els ''centres secundaris'' (Altun Ha, Luubantuun, Xunantunich, i altres ciutats intermèdies) tenien els seus propis glifosglifs però només eren esmentades rarament en els textos oposats al centre regional primari, mentre que repetidament esmenten el centre regional en els seus propis textos. Els ''centres terciaris'' (pobles) no tenien glifosglifs propis, però sí textos que esmenten els centres primaris i potser ocasionalment els centres secundaris. A aquests seguien els ''llogarets'' sense glifosglifs emblema ni textos que esmentin els centres majors, i els caserius amb mínima evidència de textos.<ref name="autogenerated8">Marcus, J. (1973) Territorial Organization of the Lowland Classic maia. </ref> Aquest model va estar irrefutado per més d'una dècada fins que Mathew i Juteson, van argumentar una vegada més que els glifosglifs emblema eren els títols de governants maies amb certa associació geogràfica.<ref>Véase Mathews (1991)</ref>

El debat sobre la naturalesa dels glifosglifs emblema va sofrir un nou gir amb la monografia de Stuart and Houston.<ref name="autogenerated6">Stuart, D. and S. D. Houston (1994). </ref> Els autors van demostrar convincentment que hi havia quantitats de topònims pròpiament dits, alguns reals, altres mitològics, esmentats en les inscripcions. Uns d'aquests topònims apareixien també en els "glifosglifs emblema", alguns van ser testificats en els "títols d'origen" (similars als gentilicis), però uns altres no estaven totalment inclosos en títols personals. A més, els autors van ressaltar els casos en els quals els "títols d'origen" i els "glifosglifs emblema" no se superposaven, recolzant-se en una recerca anterior d'Houston.<ref name="autogenerated5">Houston (1993; in particular, pp.97–101).</ref> Houston va notar que l'establiment i difusió de la dinastia originada en Tikal a la regió de Petexbatun va ser acompanyada per la proliferació de governants que usaven el "glifoglif emblema" de Tikal posant ascendència política i dinàstica sobre els centres de govern de l'època.<ref>Fuente: A.Tokovinine(2006)People from a place: re-interpreting Classic maia "Emblem Glyphs". </ref>

Des d'aquest punt, el progrés va continuar a pas exponencial, no solament en el desxiframent dels glifosglifs maies, sinó també cap a la construcció d'una comprensió nova de la civilització maia, basada en la Història. En 1988, Wolfgang Gockel va publicar una traducció de les inscripcions de Palenque basades en una interpretació morfémica, en lloc de sil·làbica, dels textos glíficos. La "vella escola" seguia rebutjant els resultats de la nova acadèmia per algun temps més. Un esdeveniment decisiu que va ajudar a canviar el vent a favor del nou enfocament va ocórrer en 1986, en una exhibició titulada "La Sang dels Reis: Una nova interpretació de l'art maia (The Blood of Kings: A New Interpretation of maia Art)". Aquesta va ser organitzada per InterCultura i el [[Museu d'art Kimbell|Museu d'Art Kimbell]] i guarida per Schele i la historiadora d'art de Yale Mary Miller. Aquesta exhibició i el catàleg per als assistents - amb publicitat internacional - van revelar a una vasta audiència el nou món que s'havia obert recentment gràcies a l'avanç en el desxiframent de les inscripcions maies. Ara no només es podia llegir i entendre una història real de l'Amèrica antiga, sinó que la llum que cobria les restes materials dels maies els mostra com a individus reals i recognoscibles. Van quedar revelats com a persones amb una història com la de totes les altres societats humanes, omple de guerres, lluites dinàstiques, aliances polítiques canviants, sistemes religiosos i artístics complexos, expressions de propietat i sobirania personal, i així successivament. A més, la nova interpretació, com ho va demostrar l'exhibició, donava sentit a moltes obres d'art que el seu significat havia estat fosc, i mostrava com la cultura material dels maies representava un sistema cultural i una cosmovisió completament integrats. Enrere quedava l'antic punt de vista de Thompson dels maies com a astrònoms pacífics sense conflictes o altres atributs característics de la major part de les societats humanes.

El progrés en el desxiframent continua a pas ràpid actualment, i els acadèmics accepten en general que ara més del 90 per cent dels textos maies es poden llegir amb precisió raonable. Cap a 2004, com a mínim es coneixia un glifoglif fonètic per a cadascuna de les síl·labes marcades com es mostra en següent taula:

* [http://www.mesoweb.com/resources/handbook/WH2004.pdf Llista parcial de glifosglifs i blocs de glifosglifs]