Alejandro Pidal y Mon: diferència entre les revisions

Un mes després, el 18 de gener de 1884, Alejandro Pidal y Mon és nomenat [[ministeri de Foment d'Espanya|ministre de Foment]] en un gabinet presidit pel mateix Cánovas al que tan durament atacà en 1876. Romandrà gairebé dos anys en el ministeri, ocupant-se sobretot dels assumptes relacionats amb l'educació que depenien de Foment abans que es creés el [[Ministeri d'Educació d'Espanya|Ministeri d'Instrucció Pública]]. Publica un decret sobre oposicions a càtedres i reforma la [[Escola Normal Central de Madrid]], la Facultat de Dret i el [[Cos d'Arxivers-Bibliotecaris]]. S'enfronta a la rebel·lió dels estudiants de la [[Universitat de Madrid|Universitat Central]] provocada per l'assetjament al catedràtic institucionalista [[Morayta]] pel seu discurs d'inauguració del curs universitari 1884-1885. Durant el seu mandat es van declarar monument nacional les [[muralles d'Àvila]] i Tarragona, la [[col·legiata de Nuestra Señora de [[Covadonga]] i l'[[aqüeducte de Segòvia]]. Al març de 1884 es publica una Reial Ordre prohibint que en les obres públiques fetes per l'Administració es treballés en els dies festius. El 18 de juny crea la Comissió de Defensa contra la [[fil·loxera]], que estava arrasant els vinyers espanyols. En l'àmbit dels transports, el 14 d'agost de 1884 va quedar obert el trànsit ferroviari entre l'altiplà i Astúries a través del [[port de [[Pajares]]. La mort d'[[Alfons XII]] al novembre de 1885 donarà lloc a un nou Gabinet del que ja no en formarà part.

En 1897, quan mor assassinat [[Cánovas]], el nom de Pidal és considerat per liderar el [[Partit Conservador (Espanya)|Partit Conservador]], però la prefectura recau definitivament en [[Francisco Silvela]]. Després de la retirada d'aquest de la vida pública, en 1903, recolzarà [[Antoni Maura]], a qui Silvela designa com a successor. El 3 de gener de 1898 accepta la presidència del [[Cercle Conservador de Madrid]]. El 8 de maig de 1905 dóna lectura en la sessió commemorativa del [[Quixot]] presidida pel rei en l'Acadèmia Espanyola al discurs inconclòsinconclús de l'escriptor [[Juan Valera y Alcalá Galiano]], que acabava de morir.

En la legislatura de 1905-1906 va ser nomenat [[conseller d'Estat]] per al bienni 1906-1908. En 1906 s'enfronta a [[Marcelino Menéndez y Pelayo]] -que l'havia proposat com a acadèmic en 1902 i al discurs de recepció del qual en la de Ciències Morals i Polítiques havia contestat en 1894- per al càrrec de Director de l'Acadèmia, malgrat demanar-li diversos escriptors que retirés la seva candidatura. Enmig de fortes crítiques de la premsa, resulta escollitt primer de forma interina i després definitiva, provocant un distanciament cada vegada major amb l'historiador càntabre.

[[Fitxer:Notables del Partido Conservador 1913.png|290px|thumb|Pidal (i) amb altrrsaltres líders [[Partit Liberal Conservador|conservadors]] en 1913]]

En 1906, el 29 d'abril, pronuncia el discurs necrològic en honor del novel·lista [[José María de Pereda]], mort l'1 de març i al que considera model del realisme d'inspiració catòlica i del regionalisme moderat. El 15 de gener de 1912 pronuncia una conferència en la [[Associació de la Premsa de Madrid]] sobre "El retrato de Cervantes" sobre el suposat quadre de [[Miguel de Cervantes Saavedra]] pintat per l'artista [[Juan de Jáuregui]]. Participa al setembre, amb el seu germà Luis, en els actes commemoratius de les [[Corts de Cadis]].

Alejandro Pidal y Mon va morir el 19 d'octubre de 1913 a Madrid. La família no va voler traslladar el cadàver al Palau del Congrés, com es feia habitualment amb els seus presidents. Se li van tributar honors de capità general de l'Exèrcit i la comitiva fúnebre va partir del seu domicili del carrer Fernando el Santo a l'església de San José al [[carrerCarrer d'Alcalá]] i d'allí a la [[estació de Príncipe Pío]] per ser traslladat a [[Astúries]], on va rebre sepultura en [[Covadonga]]. El 25 va tenir lloc una sessió necrològica al Congrés dels Diputats amb intervencions dels diputats Maura, [[Vázquez de Mella]], Azcárate i Suárez Inclán.