Marcelino Menéndez Pelayo: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 30:
'''Marcelino Menéndez y Pelayo''' ([[Santander]], [[3 de novembre]] de [[1856]] - [[19 de maig]] de [[1912]]<ref>[http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1912/05/21/pagina-11/33360231/pdf.html?search=marcelino Fallecimiento de Marcelino Menéndez y Pelayo] Hemeroteca de La Vanguardia. Edición del martes, 21 mayo 1912, página 11 (en español)</ref>) fou un [[polígraf]] i [[erudit]] espanyol, consagrat fonamentalment a la [[Història de les idees]], la crítica i història de la literatura hispanoamericana i la [[Filologia hispànica]] en general, encara que també va conrear la [[poesia]], la [[traducció lingüística|traducció]] i la [[Filosofia]]. Va mostrar un respecte i proximitat a la llengua catalana insòlit en els intel·lectuals espanyols.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elmati.cat/article/1881/la-llengua-catalana-i-menendez-y-pelayo-un-discurs-sorpresa|títol = La llengua catalana i Menéndez y Pelayo. Un discurs-sorpresa|consulta = 11/7/2015|llengua = Català|editor = El Matí Digital|data = |nom = Yves|cognom = Sauvingac}}</ref>
Marcelino Menéndez Pelayo va néixer el [[3 de novembre]] de [[1856]] en el municipi [[Cantàbria|càntabre]] de [[Santander (Espanya)|Santander]]; fill de [[Marcelino Menéndez Pintado]], [[
▲=== Estudis, evolució, docència ===
▲Marcelino Menéndez Pelayo va néixer el [[3 de novembre]] de [[1856]] en el municipi [[Cantàbria|càntabre]] de [[Santander (Espanya)|Santander]]; fill de [[Marcelino Menéndez Pintado]], [[Catedràtic d'Ensenyament Secundari|catedràtic]] de [[Matemàtiques]] en l'Institut de Santander i alcalde de la ciutat durant el [[bienni progressista]], i de María Jesús Pelayo y España;<ref>Madariaga de la Campa, B., p. 29</ref>tuvo tres hermanos: [[Enrique Menéndez Pelayo|Enrique]], Jesusa y Agustín.<ref>Anes y Álvarez de Castrillón, G., p. 88</ref>
Va estudiar el batxillerat en l'Institut Cantàbric de la seva ciutat natal, on va destacar per la seva bona memòria. Posteriorment, va completar la seva formació en la [[Universitat de Barcelona]] (1871–1873) amb [[Manuel Milà i Fontanals]], en la de [[Universitat de Madrid|Madrid]] (1873), on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic [[Nicolás Salmerón]], que va fer repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, l'hauria d'enemistar a mort amb el [[krausisme]] postkantià i els hegelians en general, i a [[Valladolid]] (1874), on va intimar amb el qual seria el seu gran amic, el conservador [[Gumersindo Laverde]], que el va apartar del seu [[liberalisme]] inicial i el va orientar cap al partit més conservador, el dels anomenats [[neocatòlic]]s. Va fer un viatge d'estudis a biblioteques de Portugal, Itàlia, França, Bèlgica i Holanda (1876–1877) i va exercir de [[catedràtic d'universitat|catedràtic]] de la Universitat de Madrid (1878) després de passar per un tribunal en el qual estava un altre gran culte i crític, [[Juan Valera y Alcalá Galiano]], acudint a la [[tertúlia]] nocturna, a la seva casa.
==
Va ser escollit membre de la [[Reial Acadèmia Espanyola]] (1880), diputat a Corts (1884–1892), proposat pel [[Premi Nobel]] en 1905, membre de la [[Reial Acadèmia de la Història]] en 1882, amb el discurs ''La historia considerada como obra poética''. En aquesta institució va ser bibliotecari des de 1892 i director des de 1910. Va entrar en la [[Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques]] en 1889 i en la [[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran]] en 1892. Finalment, entre 1898 i fins a la seva mort en 1912, va ser director de la [[Biblioteca Nacional d'Espanya]], succeint en el càrrec a [[Manuel Tamayo y Baus]].
==
Abans de morir va tornar al seu inicial liberalisme, però ancorat en punts de vista sòlidament cristians, i va corregir molts dels seus primitius judicis desfavorables sobre [[Gaspar Núñez de Arce]] o [[Benito Pérez Galdós]], que va acabar per ser el seu amic i al que va recolzar en el seu accés a la [[Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua]].
==
Va morir a la seva ciutat natal, al municipi de la qual va llegar la seva rica biblioteca particular de quaranta mil volums. El seu paisà el [[Cardenal (catolicisme)|cardenal]] [[Ángel Herrera Oria]], qui es considerava en certa mesura el seu deixeble, va resumir la seva labor de forma lapidaria: «''Va consagrar la seva vida a la seva pàtria. Va voler posar a la seva pàtria al servei de Déu''».
| |||