Charles Perrault: diferència entre les revisions

 

==Biografia==

 

Charles va començar a estudiar literatura al Collège de Beauvais, fins que decidí barallar-se amb els seus mestres i li fou permès encarregar-se ell mateix dels seus propis estudis i manera d'estudiar. Obtingué el seu títol de llicenciat en dret a Orleans el 1651, i fou quasi immediatament cridat de París on, així i tot, practicà per un breu període de temps. El 1654 el seu germà fou nomenat intendent en cap de les construccions reials i feu de Charles el seu secretari. Començà a guanyar reputació literària devers el 1660 amb alguns versos lleugers i poesies amoroses i dedicà la resta de la seva vida a la promoció de l'estudi de la literatura i les arts.

 

 

Perrault justificà la seva elecció de distintes maneres. Una fou l'ordenada organització dels assumptes financers de l'Acadèmia, l'altra la suggestió del costum del manteniment de les sessions públiques per la recepció de candidats. La mort de Colbert el 1683 posà un punt final a la carrera oficial de Perrault i es lliurà plenament a la literatura... i a la polèmica. Començà el 1686 amb una [[epopeia]] en sis cants: "[[Paulí de Nola|Saint Paulin]], bisbe de Nole", amb una epístola cristiana sobre la penitencia i una oda als nous conversos, en el rerefons de la qual es trobava la qüestió de si es podia fer art de la religió, cosa que ell contestava afirmativament. El 1687 publicà el poema "L'era de Lluís el Gran". Aquest poema tracta la famosa disputa entre els antics i els moderns, ja que en ell es compara el rei [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] amb l'emperador [[August]]. Perrault defensava els moderns, que pensaven que la literatura evolucionava com el progressos de les civilitzacions i que, per tant, la literatura antiga era inevitablement més tosca i bàrbara que la moderna. Autors tan moderns com [[Molière]] es consideren per sobre el clàssics grecs i romans. Perrault tenia idees i voluntat pròpia i publicà la ''Parallèle des anciens et des modernes'' (4 vols, 1688-97). La controvèrsia que seguí passà a Anglaterra i tornà a França en temps de [[Antoine Houdar de la Motte]] i [[François Fénelon|Fénelon]]. Autors com [[Nicolas Boileau-Despreaux|Boileau]] es posaren de l'altre costat però i tot i que es reconciliaren públicament el 1694 ell es mantingué ferm i escrigué el quart tom. Finalment el 1697 Perrault publicà "El homes il·lustres sorgits a França en aquest segle amb els seus retrats al natural". La seva postura fou una fita en la finalment exitosa revolta contra la tradició prevalent.