Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions

| forma_de_govern = Autocràciaautocràcia, amb èpoques de vassallate

| idioma = Grecgrec

| esdeveniment_inici =

| any_fi = 1358

| esdeveniment1 = 1205-Miquel I s'estableix a l'Epir i es declara independent

| esdeveniment2 = 1222-Teodor conquereix Tessàlia

| esdeveniment3 = 1224-Miquel II és reconegut dèspota de l'Epir

| esdeveniment4 = 1242-Pacte de repartiment del territori:Manel-Joan

| títol_líder = Dèspota

| líder1 = [[Lleonard III Tocco]]

| any_líder1 = 1448-1479

Durant la [[Quarta Croada|quarta croada]], el [[1204]] els croats van [[Setge de Constantinoble (1204)|conquerir Constantinoble]] i després de guanyar la [[batalla de Pemaneo]] (desembre del [[1204]]) van entrar a [[Bitínia (regió)|Bitínia]]. L'emperador [[Constantí XI Làscaris]] va morir en la lluita el gener del [[1205]] i el seu germà [[Teodor I Làscaris]] fou proclamat emperador a [[Nicea de Bitínia|Nicea]], però el [[patriarca de Constantinoble]] Camatero, que havia fugit a [[Tràcia]], no va voler anar a Nicea per coronar-lo. Els búlgars van envair Tràcia el febrer del [[1205]] acompanyats de contingents [[cumans]] i al mateix temps Teodor va patir una greu derrota enfront dels croats (ara anomenats llatins) a la [[batalla d'AdrametiumAdramítium]] el març del [[1205]] i els llatins van ocupar gairebé tota la Tràcia i la Bitínia, que van erigir respectivament en ducats per al comte de [[Comtat de Saint Pol|Saint Pol]] ([[Ducat de Demòtica]]) i per al comte Lluís de [[Comtat de Blois|Blois]] ([[Ducat de Bitínia]]).

Els grecs de Tràcia es van revoltar i [[Demòtica]] i [[Adrianòpolis]] es van entregar als búlgars. [[Plòvdiv|Filipòpolis]], que era capçalera d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador bizantí de Nicòpolis, [[Miquel I Àngel-Comnè]] es va proclamar [[Dèspota (títol nobiliari)|dèspota]]independent i va estendre els seus dominis establint la capital a [[Arta (Grècia)|Arta]].{{sfn|Loenertz|1973|p=364}}{{sfn|Varzos|1984|p=673}} La desfeta dels llatins encapçalats per l'emperador [[Balduí I de Flandès]] a Adrianòpolis ([[14 d'abril]] del [[1205]]), enfront dels búlgars, va suposar un respir per Miquel. Lluís de Blois va morir, Balduí fou fet presoner, i [[GodofredGodofreu I de Villehardouin]] i el dux venecià [[EnricEnrico Dandolo]] (de 97 anys d'edat) varen aconseguir retirar-se a Constantinoble salvant una part de l'exèrcit, però FilipopolisFilipòpolis fou ocupada pels búlgars i va haver-se d'evacuar Bitínia (maig del [[1205]]) que així va poder ser ocupada per Teodor Làscaris (menys [[Pegai]] a la costa sud del [[Mar de Màrmara]]), deixant només als llatins Constantinoble i rodalia, i [[Redesto]] i [[Selimbria]].

La regència llatina va passar a Enric [[Comtat d'Hainaut|comte d'Hainaut]], germà de Balduí, que en fou confirmat el mes de juny. El [[Despotat de Sinope|dèspota de Sinope[[Sinop]], [[David Comnè]], es va aliar amb Enric contra Teodor Làscaris, però fou derrotat a [[Nicomèdia]]. Llavors el pes de la lluita va passar a la part occidental on [[Bonifaci I de Montferrat]], [[regne de Tessalònica|rei de Tessalònica]], va haver de lluitar contra el [[despotat de Grècia|dèspota de Grècia]] Lleó Sguros, al quequi va guanyar a les [[Termòpiles]] i es va assegurar el domini de [[Tessàlia]]. Altres senyors llatins van avançar més cap al sud: [[Guillem de Champlitte]] i Godofred de Villehardouin van entrar a [[Beòcia]] i van ocupar [[Tebes (Grècia)|Tebes]] sense lluita (els grecs es van refugiar a la fortalesa i hi van restar fins al [[1209]]); després van seguir fins a [[Atenes]] (a l'[[Perifèria d'Àtica|Àtica]]) i a l'illa d'[[Eubea]] o [[Negroponte]].

El [[Peloponès]] es va sotmetre al dèspotaa Miquel dI de l'Epir, i Tebes i Atenes foren constituïdes en baronia depenent del rei de Tessalònica, concedida a [[Otó I de la Roche]], i Negroponte fou donada a [[Jaume d'Avesnes]]. Godofred[[Godofreu I de Villehardouin]] i Guillem de Champlitte van envair llavors el Peloponès ([[Acaia]], anomenada pels llatins [[Morea]]) i, van ocupar [[Èlide]] i [[Arcàdia]], desfent aaixí les forces enviades pel dèspota Miquel a la [[batalla de Kondura]]. Guillem fou proclamat príncep d'Acaia, amb poder feudal sobre Atenes i Tebes però feudatari del rei de Tessalònica, i Godofred es va proclamar príncep de [[Koroni|Koron]] i [[Kalamata]]. A [[Argos (Argòlida)|Argos]], [[Nàuplia]] i [[Corint]] va restar independent per un temps LleoLleó Sguros, anomenat tirà d'Argos i Nàuplia.

El [[1206]] va ser de calma, amb Miquel I intentant refer les seves forces, i a la primavera del [[1207]] va atacar als llatins però fou derrotat altre cop a la [[batalla de Lacos]]. Aquesta desfeta i els fets que es desenvolupaven a la regió (amb l'enfortiment delde Emperadorl'emperador, que va assegurar la submissió del regne de Tessalònica queel qual no respectava la sobirania imperial) va fer que el [[1209]], en el parlament de Ravenica, a la vall del riu Esperquios, Miquel I es reconeixesreconegués vassall de l'Imperi llatíLlatí: una filla de Miquel es va casar amb Eustaqui, germà delde l'emperador, segellant així l'aliança. Al mateix parlament Godofred de Villehardouin príncep de Morea (Acaia) i Otó de la Roche, senyor d'Atenes i Tebes (Beòcia) van quedar establerts com a feudataris immediats de l'imperi.

El [[1210]] la debilitat de Miquel I el va obligar a signar un tractat amb la [[República de Venècia]] (mes de juny) pel qual va reconèixer la sobirania feudal de la república.{{sfn|Loenertz|1973|p=375}}{{sfn|Varzos|1984|p=681-682}} Per contrarestar aquests fets va intentar estendre's per Tessàlia al desembre, però l'exèrcit imperial l'hi ho va impedir. El [[1211]] va haver d'enviar un contingent per lluitar al costat delde l'emperador contra el príncep búlgar de [[Prosec]].{{sfn|Loenertz|1973|p=392}}{{sfn|Varzos|1984|p=683–684}}

L'estiu del [[1212]] Miquel I va ocupar [[Larissa (Tessàlia)|Larissa]] a Tessàlia i l'any següent va trencar amb Venècia i va atacar [[Durazzo]], que pertanyia a la república, sense poder ocupar la ciutat però si alguns territoris de les rodalies. El [[1215]] va ocupar als venecians l'illa de [[Illa de Corfú|Corfú]]. Miquel fou assassinat segurament per instigació dels venecians i el va succeir el seu germà [[Teodor I Àngel-Comnè Ducas]], que va seguir la mateixa política, atacant i ocupant Durazzo ([[1215]]) i incorporant les regions entre el [[riu Drin]] i la [[mar Adriàtica]].

[[Fitxer:Epir1205-1230.png|thumb|300px|right|El [[Despotat]] dde l'Epir des de la seva fundació el 1205 al zenit del seu poder el 1230]]

El [[1217]] l'emperador Llatíllatí [[Pere II de Courtenay]] va atacar Durazzo, però en fou rebutjat i va caure en un parany a la costa albanesa essent fet presoner. El [[1218]] Teodor va iniciar una campanya de quatre anys contra el regne de Tessalònica, que es va desenvolupar sobretot a Tessàlia ([[1218]]-[[1222]]) i que va comportar l'ocupació de gran part del regne, des [[Platamònia]] al sud, fins a [[Serres]] i [[Drama]] al nord-est. SalònicaTessalònica fou assetjada, i [[Guiu de [[Pallavicini]] va assumir la direcció de la ciutat com a regent del jove Demetri que va marxar a demanar ajuda al Papa i als senyors italians. L'emperador va enviar alguns soldats l'any següent ([[1223]]) però l'atac de [[Joan III Vatatzés]] de Nicea va obligar a retirar aquestes tropes. Teodor va ocupar llavors Adrianòpolis i part de Tràcia.

El [[1224]] va arribar a SalònicaTessalònica [[Guillem IVVI de MontferratoMontferrat]] per defensar la corona del seu germà Demetri,{{sfn|Varzos|1984|p=604–605}} però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la quequè va morir el mateix Guillem IV i a darrers de l'any la ciutat va capitular. Teodor va entrar a [[SalònicaTessalònica]] i es va proclamar emperador (deixant així el títol de dèspota) mentre els seus soldats ja s'acostaven a Constantinoble.{{sfn|Varzos|1984|p=583–584}} Les operacions no varen continuar i Teodor es va dedicar a consolidar el seu poder. El [[1227]] el nou rei de [[Sèrbia]], Radoslav (Esteve II Radoslav), que acabava de succeir al seu pare Esteve I, es va declarar vassall dde l'Epir. El [[1230]] la [[República de Ragusa]] va reconèixer la sobirania de Teodor.

L'any [[1230]], a la cimera del seu poder, Teodor va atacar territori búlgar però va patir una greu desfeta a la [[batalla de ClocònicaKlokotnitsa]], a la vora superior del [[riu Maritza]] Superior, i fou fet presoner;{{sfn|Fine|1994|p=124}} inicialment fou tractat amb honors, però quan es va descobrir que ell i el seu fill Joan preparaven un complot contra el tsar [[Ivan AsenII Assèn de Bulgària]], va esserser cegat.{{sfn|Varzos|1984|p=613}} Els territoris conquerits per Teodor als llatins es van sotmetre al tsar búlgar (menys una part de Tessàlia), i els búlgars van entrar amb poca resistència a [[Albània]] i Durazzo. [[Manel I Àngel-Comnè|Manel]], germà de Teodor, casat amb una filla d'Ivan AsenAssèn, va agafar i conservar el poder a l'Epir, [[Etòlia]], [[Acarnània]] i part de Tessàlia, perquè es va reconèixer vassall del tsar de Bulgària.{{sfn|Fine|1994|p=126}}{{sfn|Varzos|1984|p=616–617, 639–642}} Ragusa va rebutjar la sobirania dde l'Epir el 1232. Sèrbia ho va fer el 1233 (Esteve II es va tornar boig i fou deposadeposat per la noblesa, que va col·locar al tron al seu germà Esteve III Vladislav), i es va aliar a [[Bulgària]].

El [[1237]] el cec Teodor fou alliberat junt amb el seu fill [[Joan I Àngel-Comnè|Joan]]. Va tornar a la resta dels seus dominis i, ràpidament la noblesa es va posar del seu costat i va deposar a Manel, que va fugir a Nicea. Teodor, restablert, va abdicar en el seu fill Joan I, i una filla es va casar amb el tsar búlgar Ivan AsenII Assèn garantint així la neutralitat d'aquest.{{sfn|Fine|1994|p=133}} Amb tots aquest disturbis, [[Miquel II Àngel-Comnè]], fill del dèspota Miquel I, es va proclamar [[dèspota]] a l'Epir, [[Etòlia]], [[Acarnània]] i [[Corfú (ciutat)|Corfú]], deixant a Joan només alguns territoris principalment a Tessàlia i Macedònia.{{sfn|Varzos|1984|p=620–621}} Llavors ([[1239]]) l'exiliat Manel va retornar amb soldats que li vahavia deixardeixat l'emperador de Nicea i va desembarcar a prop de SalònicaTessalònica. Però Manel i Teodor el Cec van arribar a un acord i es va establir un govern conjunt entre Joan I i Manel.

[[Fitxer:Epiro1230-1251.png|thumb|300px|right|Mapa del despotatDespotat d'Epir del 1230 al 1251]]

[[Imperi de Nicea|Nicea]] va encaixar malament aquest acord. El [[1241]], alen morir Manel, Nicea va enviar tropes a SalònicaTessalònica i en les lluites fou fet presoner el pare de Joan I, Teodor el cecCec. La costa de Tessàlia i Macedònia fou ocupada pels soldats de Nicea, fins a les portes de SalònicaTessalònica, mentre l'interior de Tessàlia era ocupat pel dèspota [[Miquel II Àngel-Comnè Ducas|Miquel II de l'Epir]], i els venecians aprofitaven per apoderar-se de [[Volo]] i [[Almiro]], ciutats costaneres. Les operacions no van continuar però l'imperiImperi de Tessalònica era cada dia més minvat mentre el despotatDespotat dde l'Epir tornava a agafar embranzida. El [[1244]] va morir Joan I i el va succeir el seugermàseu germà [[Demetri Àngel-Comnè]].{{sfn|Varzos|1984|p=626}}{{sfn|Fine|1994|p=157}} El 1246 l'exèrcit de Nicea va ocupar SalònicaTessalònica i va deposar a Demetri. Llavors, el [[1247]] Miquel II va ocupar Albània fins a Durazzo i la costa de [[Macedònia (regió)|Macedònia]] que estaven en poder dels búlgars des del [[1230]].

Així, el [[1248]] Nicea va buscar l'aliança amb Miquel II. [[Joan III Ducas VatatzesVatatzés|Joan III Vatatzés]] li va proposar l'enllaç de NiceforNicèfor (fill de Miquel II) amb la seva néta, proposta que va tenir el suport de Teodora PetralifinaPetralifaina, muller de Miquel, i l'enllaç es va concertar el [[1249]] (no es va celebrar fins al [[1256]]). Teodor el cec, que havia estat alliberat i ara era senyor de [[Vodena]], es va oposar a aquesta aliança i va aconseguir convèncer a Miquel II de capgirar les seves aliances i ocupar els territoris dominats per Nicea a la costa de Macedònia i Tessàlia. Miquel II va envair aquestosaquests territoris i va ocupar la costa de Macedònia el [[1251]]. El [[1252]] Nicea va passar a l'ofensiva i va recuperar les seves possessions, amb la fortalesa de [[Castòria]] i varen arribar fins a Albània. Miquel II va demanar la pau i va signar el [[Tractat de LarissaLàrissa]] pel qual renunciava, a favor de l'Imperi de Nicea ,als territoris grecs occidentals que havia pres a Bulgària, i a [[Prilep]] i [[Croia]] (Kroja o Kruje) a Albània, i a canvi se li reconeixia el títol de dèspota dde l'Epir, però com a vassall delde Emperadorl'emperador de Nicea. Teodor el cec de Vodena fou fet presoner altra vegada i empresonat a Nicea on va morir.{{sfn|Varzos|1984|p=631–635}}{{sfn|Fine|1994|p=157–158}}

Després d'una campanya de Nicea contra els búlgars ([[1255]]-[[1256]]) Miquel II, impressionat, va finalment enviar al seu fill NiceforNicèfor per casar amb Maria, filla de [[Teodor II LascarisLàscaris]] de Nicea, acompanyada de Teodora, la dona de Miquel, acomplint l'acord de [[1249]]. La boda es va fer a SalònicaPegae el [[1256]] i, Teodor II va exigir com a dot els territoris serbis de Miquel II i la ciutat de Durazzo, i Miquel no va poder negar-s'hi al tenir a la seva dona i fillfilla en mans de l'emperador. Una vegada varen retornar, Miquel II va envair Macedònia i va iniciar-se una guerra de tres anys ([[1257]]-[[1259]]) en la que Miquel va tenir el suport de Manfred regent de [[Sicília]] i de [[Guillem II d'Acaia|Guillem de Morea]] i [[Oreos]] (a l'illa d'Eubea) que l'any [[1258]] es va casar amb Anna ComnenoComnè Ducas, filla de Miquel II, aportant com a dot el territori del sud de Tessàlia que ja era possessió de Guillem però sobre el que l'Epir tenia drets; l'any següent ([[1259]]) una altra filla de Miquel II, Elena Àngela, es va casar amb Manfred de Sicília i li va aportar com a dot Albània ([[Janina]], [[Durazzo]], [[Berat]] i [[Vlorë|Valona]]) i Corfú.{{sfn|Geanakoplos|1953|p=104-105}} En aquest any [[1259]] es va lliurar la batalla definitiva: les forces de Miquel II i els seus aliats (i contingents de Sèrbia) es van enfrontar a un exèrcit de Nicea enviat per l'emperador [[Miquel VIII Paleòleg]] sota el comandament de sa germà [[Joan Paleòleg (magnus domesticus)|Joan Paleòleg]]; inicialment el serbis varen ocupar [[Skopje]] i [[Kosovo]] però a [[Pelagònia]] els exèrcits epirota i nicè varen xocar i Joan Paleòleg va triomfar decisivament. Guillem d'Acaia i Oreos fou fet presoner; el rei serbi Esteve III Uroš es va retirar i va buscar aliats per fer front al perill (tractat amb [[Hongria]] pel qual el seu fill Dragutí es va casar amb la néta del rei hongarès).

[[Fitxer:Epir1252-1315.png|thumb|300px|right|Mapa del despotatDespotat dde l'Epir del 1252 al 1315]]

Van passar uns anys tranquils, i el [[1263]] ihi va haver una curta guerra amb l'emperador (ara—que altraamb vegadala aconquesta de Constantinoble) havia canviat el títol d{{'}}''emperador de Nicea'' pel d{{'}}''emperador bizantí''— per territoris fronterers al nord de [[Grècia]]. El [[1266]] va morir [[Manfred de Sicília]] al camp''[[Batalla de Benevent|Camp de les roses]]'' ([[26 de febrer]]) i Miquel II va aprofitar per recuperar les possessions albaneses que li havia entregat el [[1259]], però no va poder recuperar Corfú que ja havia reconegut a [[Carles d'Anjou]]. El [[1268]] Carles va entrar a Durazzo. Miquel II va morir el [[1271]] i va repartir els seus dominis: al seu fill gran Nicefor[[Nicèfor AndrònicI Àngel|Nicèfor]] li va deixar el l'Epir i Albània; ala segonl'altre, [[Joan I de Tessàlia|Joan]], la part sud de Tessàlia. El [[1272]] Nicefor AndrònicNicèfor va renunciar a la major part d'Albània en favor de Carles d'Anjou, rei de Sicília, per evitar la guerra i li va retornar els territoris ocupats pel seu pare ([[1272]]/[[1273]]).

El [[1274]] [[Miquel VIII Paleòleg|Miquel VIII]], l'emperador bizantí, amenaçat per Carles d'Anjou (comte d'Anjou i Provença i rei de Nàpols) que aspirava a reinstaurar l'Imperi Llatí, va atacar Albània. Dirigia la flota bizantina el pirata Licari, que s'havia posat al servei delde l'emperador, i que també va ocupar algunes illes de la [[mar Egea]]. Carles d'Anjou era una amenaça també per Nicefor[[Nicèfor AndrònicI Àngel|Nicèfor]], i el [[1279]] es va declarar vassall delde l'angeví. El [[1281]] els bizantins van atacar a Carles a les seves possessions albaneses, concretament a [[Berat]], i van obtenir una victòria parcial, però a l'estiu Carles va reunir contingents de França, enviats del Papa, Sèrbia, Bulgària, Acaia, Tessàlia, Epir, Atenes i Venècia i va restaurar el control sobre Albània,. iAixò amb la mort de Miquel Paleòleg i la pèrdua territorial de Carles que va suposar les ''[[vespres sicilianes]]'', totfets ocorreguts el [[1282]], van posar fi a les lluites. ElNicèfor, [[1290]]per vafer morirfront ela la dèspotapressió de Tessàlial'emperador ibiantí que cobejava el seus dominis, va casar les seves filles amb cavallers als quals va fer concessions territorials: [[Lòcrida]] Joan, senseI successióOrsini]]{{sfn|Nicol|2001|p=40, 43}} i els[[Felip seusI territorisde vanTàrent]] passari a laaquest líniadarrer delel Epirva representadanomenar persuccessor. Nicefor Andrònic.Tanmateix Aquestquan va morir el [[1296]], ila elseva vídua va succeirassumir el seutron fillen Tomàs,nom sotadel regènciaseu defill samenor cosinad'edat Anna[[Tomàs I Àngel|Tomàs]].{{sfn|Nicol|1996|p=32}}

L'any [[1300]], Joan Orsini, fill del comte de [[Cefalònia]], va construir una fortalesa a l'illa de [[Leukas]] o [[Santa Maura]], que depenia dde l'Epir però reclamaven els Orsini com a dot. Tomàs dde l'Epir es va casar el [[1304]] amb una néta delde l'emperador Andrònic II de Bizanci, enfortint el partir pro-bizantíepirota favorable als bizantins, mentre el partit angeví, representat per Tamara (germana de Tomàs) perdia pistonada (Tamara estava, casada amb Felip de Tàrent,) senyorperdia d'Acaia i príncep de [[Tàrent]]seguidors i el 1306 els llatins foren expulsats del despotat.{{sfn|Nicol|2001|p=75}}

El [[1310]] es van produir combats amb la [[Companyia Catalana d'Orient]] que acabava de sortir de Tessàlia i havia entrat al servei del duc Gualteri d'Atenes. Tomàs va morir (assassinat) sensepel successióseu masculina.nebot Anna[[Nicolau ÀngelaI vaOrsini]], heretarque eles despotatva iapoderar endel estartítol.{{sfn|Nicol|1996|p=32}}{{sfn|Treadgold|1997|p=754}}. casada amb Joan Orsini de CefalòniaNicolau es va iniciarcasar amb la dinastiavídua [[Orsini]].del Elseu filloncle de Joan, Nicolau,i es va casariniciar ambuna lanova vidua de Tomasdinastia. El juliol del [[1315]] [[Ferran de Mallorca]] va desembarcar a Acaia (juliol) i, va ocupar algunes ciutats i va obtenir el suport d'alguns barons, i; en la confusió el germà del dèspota dde l'Epir, [[Joan II Orsini]], també va envair la regió, va matar Nicolau i algun dels barons li va jurar lleialtat.{{sfn|Fine|1994|p=247}}{{sfn|Treadgold|1997|p=762}} Lluís de Borgonya va desembarcar a Acaia i va derrotar a Ferran de Mallorca a [[Manolada]] o Espero ([[5 de juliol]] dedel [[1316]]) i els barons es van passar al seu bàndol però va morir assassinat el setembre.

[[Fitxer:Epir1315-1358.png|thumb|300px|right|Mapa del despotatDespotat dde l'Epir del 1315 al 1358]]

[[Joan III Orsini]] va morir el [[13171335]] i el va succeircórrer el seu fill Nicolaurumor que val'havia ocuparenverinat ella poder.seva Laesposa, donaque deera Nicolau,partidària Annadel Paleòlegbizantins.{{sfn|Fine|1994|p=252-253}}{{sfn|Treadgold|1997|p=763}} elEl va enverinarsucceir el [[1323]], amb l'esperança de sotmetre l'Epir i Cefalònia a l'[[Imperi Bizantí]], governat pel seu parefill [[AndrònicNicèfor II PaleòlegÀngel-Comnè|Nicèfor]], però el príncep d'Acaia Joan de Gravina (conegut com a Joan d'Anjou)que va ocupargovernar Cefalòniasota i la va declarar un feuregència de Acaia, instal·lant al tron com a vassall a Nicèfor I, fill d'Anna i Nicolau; a la part continental Joan II Orsini, germà de Nicolau, fou reconegut pels senyors. Joan II va seguir la mateixa sort que Nicolau, i també fou assassinat el [[1335]] per la seva mullar grega Anna. El fill menor d'edat Nicefor II fou proclamat i Anna va exercir la regènciamare i va establir una estreta aliança amb l'imperiImperi Bizantí. El 1336 Anna va entregar el poder a Bizanci. El jove Nicèfor II fou tret del país i portat a Nàpols pel partit antibizantí i quant el [[1337]] les tropes enviades per l'emperador anaven a prendre possessió, NiceforNicèfor II, que havia obtingut l'ajut de CatalinaCaterina de Valois-Courtenay (que reclamava l'imperiels idrets Acaiasuccessoris de Carles d'Anjou) i li havia donat una flota, es va presentar amb les naus i va lliurar batalla;{{sfn|Nicol|2001|p=112-113}}{{sfn|Fine|1994|p=254}} fou derrotat, però les tribus albaneses no varen acceptar la presència dels bizantins, i es van revoltar; van ocupar [[Timoron]] (Timorindje) i van assetjar algunes fortaleses bizantines. Els bizantins, molt millor armats i amb l'ajut de tropes deixades per l'emir d'[[Aidin]], van passar a l'ofensiva, van derrotar el revoltats, (que es van refugiar a les muntanyes), i van reconquerir Timoron; els més beneficiats foren els serbis, que van ocupar algunes regions albaneses. Joan Àngel-Comnè fou establert com a governador o dèspota vassall de Bizanci. El [[1340]] Nicèfor II es va tornar a presentar amb les restes de la seva flota i els vaixells obtinguts a [[Nàpols]], però fou derrotat pel dèspota bizantí delde l'Epir, Joan Àngel-Comnè, amb l'ajut de tropes enviades pel governador de SalònicaTessalònica i nord de Tessàlia Teodor Sinadenos. Nicefor II, en veure que tot estava perdut, es va sotmetre a l'emperador, va renunciar als seus drets i es va casar amb la princesa Maria, filla del influent Joan Catacuzè (que era cosí de Joan Àngel-Comnè) establint-se a Constantinoble. En els anys següents l'Epir va passar a mans del rei de Sèrbia [[Esteve Dushan]]. El [[1355]] a la mort d'Esteve Dushan, les tribus albaneses sotmeses van quedar de fet lliures, especialment els [[Balsha]] (al nord) i els [[Thopia]] al sud. Nicefor II va tornar a l'Epir i fou reconegut dèspota al sud d'Albània fins a l'[[Acarnània]]. El [[1358]] va morir en els combats contra els serbis per l'extensió dels seus dominis ([[batalla d'Arta]]) i el cap albanesalbanès [[Carles Thopia]] es va fer amo de la regió,. acabantEl aixídespotat elva despotat,passar quetot passàseguit a mansformar par de la[[Sèrbia]] que, va crear el [[CasaDespotat de NemanjićSèrbia]] per al seu govern, un estat de curta durada ja que no va poder evitar el domini definitiu de l'[[Imperi Otomà]].

* [[Miquel I Àngel-Comnè]] 1205-1215, (en realitat dit Miquel I Ducas o Miquel I Àngel-Comnè Ducas).

* [[Teodor I Àngel-Comnè Ducas]] (germà) 1215-1230, (es nomenanomenà Emperadoremperador de Tessalònica el 1224).

* [[Manel I Àngel-Comnè]] (germà) 1230-1237, (Emperador)emperador, dit (en realitat Manel I Ducas o Manel I Àngel-Comnè Ducas).

* [[Teodor I Àngel-Comnè Ducas]] (2n cop) 1237, (Emperador)emperador, que abdica en el seu fill.

* [[Joan I Àngel-Comnè]] (fill Teodor I) 1237-1244, (Emperadoremperador de Tessàlonica 1237-1242, despotadèspota de Tessàlonica 1242-1244), (nom complet: Joan I Àngel-Comnè Ducas).

* [[Manel I Àngel-Comnè]] (segona vegada) 1237-1241 (Emperador associat).

* [[Miquel II Àngel-Comnè]] (fill de Miquel I) 1237-1271, (dèspota de l'Epir 1237-1241, dèspota de l'Epir i Tessàlia 1241-1252, dèspota de l'Epir 1252-1271); (nom complet: Miquel II Àngel-Comnè Ducas).

* [[Demetri Àngel-Comnè]] 1244-1246, (dèspota de Tessalònica); (en realitat: Demetri Àngel Ducas).

* [[Nicèfor Andrònic I Àngel]] o Àngel-Comnè Ducas (fill) 12711266-1296 (fill de Miquel II)

* [[Tomàs I Àngel]] o Àngel-Comnè Ducas (fill de Nicèfor) 12961297-13101317, amb regència de la seva mare Anna.

* [[NicolauJoan III Orsini]] (fillgermà de Nicolau) 1317-1323-1335

* [[Nicèfor II Orsini]] (fill de Nicolau) 13231335-13371355 sota regència de la seva mare Anna.