Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
ampliació |
enllaços |
||
Línia 98:
Durant la [[Quarta Croada|quarta croada]], el [[1204]] els croats van [[Setge de Constantinoble (1204)|conquerir Constantinoble]] i després de guanyar la [[batalla de Pemaneo]] (desembre del [[1204]]) van entrar a [[Bitínia (regió)|Bitínia]]. L'emperador [[Constantí XI Làscaris]] va morir en la lluita el gener del [[1205]] i el seu germà [[Teodor I Làscaris]] fou proclamat emperador a [[Nicea de Bitínia|Nicea]], però el [[patriarca de Constantinoble]] Camatero, que havia fugit a [[Tràcia]], no va voler anar a Nicea per coronar-lo. Els búlgars van envair Tràcia el febrer del [[1205]] acompanyats de contingents [[cumans]] i al mateix temps Teodor va patir una greu derrota enfront dels croats (ara anomenats llatins) a la [[batalla d'Adramítium]] el març del [[1205]] i els llatins van ocupar gairebé tota la Tràcia i la Bitínia, que van erigir respectivament en ducats per al comte de [[Comtat de Saint Pol|Saint Pol]] ([[Ducat de Demòtica]]) i per al comte Lluís de [[Comtat de Blois|Blois]] ([[Ducat de Bitínia]]).
Els grecs de Tràcia es van revoltar i [[Demòtica]] i [[Adrianòpolis]] es van entregar als búlgars. [[Plòvdiv|Filipòpolis]], que era capçalera d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador bizantí de Nicòpolis, [[Miquel I Àngel-Comnè]] es va proclamar independent i va estendre els seus dominis establint la capital a [[Arta (Grècia)|Arta]].{{sfn|Loenertz|1973|p=364}}{{sfn|Varzos|1984|p=673}} La desfeta dels llatins encapçalats per l'emperador [[Balduí I de Flandès]] a Adrianòpolis ([[14 d'abril]] del [[1205]]), enfront dels búlgars, va suposar un respir per Miquel. Lluís de Blois va morir, Balduí fou fet presoner, i [[Godofreu I de Villehardouin]] i el dux venecià [[Enrico Dandolo]] (de 97 anys d'edat) varen aconseguir retirar-se a Constantinoble salvant una part de l'exèrcit, però Filipòpolis fou ocupada pels búlgars i va haver-se d'evacuar Bitínia (maig del [[1205]]) que així va poder ser ocupada per Teodor Làscaris (menys [[
La regència llatina va passar a
El [[Peloponès]] es va sotmetre a Miquel I de l'Epir, i Tebes i Atenes foren constituïdes en baronia depenent del rei de Tessalònica, concedida a [[Otó I de la Roche]], i Negroponte fou donada a [[Jaume d'Avesnes]]. [[Godofreu I de Villehardouin]] i Guillem de Champlitte van envair llavors el Peloponès ([[Acaia]], anomenada pels llatins [[Morea]]), van ocupar [[Èlide]] i [[Arcàdia]], desfent així les forces enviades pel dèspota Miquel a la [[batalla de Kondura]]. Guillem fou proclamat príncep d'Acaia, amb poder feudal sobre Atenes i Tebes però feudatari del rei de Tessalònica, i Godofred es va proclamar príncep de [[Koroni|Koron]] i [[Kalamata]]. A [[Argos (Argòlida)|Argos]], [[Nàuplia]] i [[Corint]] va restar independent per un temps Lleó Sguros, anomenat tirà d'Argos i Nàuplia.
Línia 110:
L'estiu del [[1212]] Miquel I va ocupar [[Larissa (Tessàlia)|Larissa]] a Tessàlia i l'any següent va trencar amb Venècia i va atacar [[Durazzo]], que pertanyia a la república, sense poder ocupar la ciutat però si alguns territoris de les rodalies. El [[1215]] va ocupar als venecians l'illa de [[Illa de Corfú|Corfú]]. Miquel fou assassinat segurament per instigació dels venecians i el va succeir el seu germà [[Teodor I Àngel-Comnè Ducas]], que va seguir la mateixa política, atacant i ocupant Durazzo ([[1215]]) i incorporant les regions entre el [[riu Drin]] i la [[mar Adriàtica]].
El [[1216]] Teodor es va assegurar la frontera nord amb un tractat amb el duc de [[Raška|Rascia]] (Sèrbia), i amb els llatins va signar una treva. Llavors va atacar als búlgars als qui va prendre [[Prilep]] i [[Ohrid|Ocrida]].
[[Fitxer:Epir1205-1230.png|thumb|300px|right|El Despotat de l'Epir des de la seva fundació el 1205 al zenit del seu poder el 1230]]
| |||