Miquel Costa i Llobera: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Commonscat}} que enllaça amb commons:category:Miquel Costa i Llobera
Línia 34:
== Biografia ==
[[Fitxer:Escorca Lluc - Santuari - Miguel Costa 02 ies.jpg|thumb|Bust al [[Santuari de Lluc]] (Mallorca)]]
Pardal Costa i Llobera era el fill d’una família de terratinents mallorquins. Va estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Palma des del 1866 fins al 1871 i, un any després, va començar els estudis de Dret a Barcelona. No va desaprofitar el temps i va participar activament en els ambients del catalanisme cultural. En aquell moment triomfava la Renaixença, liderada per Jacint Verdaguer, Marià Aguiló o Antoni Rubio i Lluch. El 1875, el poeta es va traslladar a Madrid per continuar els estudis de Dret. Va viatjar a París, on va descobrir els grans autors francesos i italians. El va fascinar ‘Odi barbare’ de Carducci, tot i que el sentit pagà, allunyat del seu esperit cristià, va fer que el rebutgés com a font d’inspiració. Al poeta se li va despertar la vocació sacerdotal a Pollença i, finalment, va fer el pas i el 1885 es va traslladar a Roma per començar els estudis de Teologia. En aquell moment va publicar ‘Poesies’, en què deixava entreveure un romanticisme contingut de to serè i dominat per un perfeccionisme formal. En aquests poemes ja tocava dos temes que l’acompanyarien al llarg de tota la seva obra: el paisatge i el sentiment religiós. El paisatge mallorquí es podia palpar a ‘La Vall’ (1873) i a ‘[[El Pi de Formentor|El pi de Formentor]]’ (1875). En els versos d’aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu a través de les descripcions precises d’aquests paisatges, que li suggerien un ideal de vida elevada.<ref name=gencatmiquel/>
 
El 1888 va ser ordenat prevere i un any després es va doctorar en Teologia a Roma. El 1890 va tornar a Mallorca, on va escriure el llibre ‘De l’agre de la terra’ (1897), compost per tres poemes narratius: ‘La gerreta del catiu’ (1895), ‘Castell del Rei’ (1896) i ‘La maina’ (1897). Costa i Llobera va utilitzar en aquestes poesies un llenguatge que recull la tradició cultural mallorquina i utilitza la mètrica popular de la glosa o del romanç. El 1899, l’escriptor mallorquí va publicar en castellà ‘Líricas’, un recull de poesia sobre els monuments de l’antiga ciutat de Roma. Un any després, va escriure el gran poema narratiu ‘La deixa del geni grec’, inspirat per les lectures que havia fet de Leconte de Lisle. El 1902, el poema va obtenir un premi als Jocs Florals de Barcelona. A més, va ser designat membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Aquests premis es van sumar a la designació, un any abans, com a fill il·lustre de Pollença. El 1903 va publicar ‘Tradicions i fantasies’, on arreplega peces escrites en diferents èpoques inspirades en llegendes mallorquines. Un any després, Costa i Llobera va presidir els Jocs Florals de Mallorca.<ref name=gencatmiquel/>