Clara Schumann: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
secció de referències
Cap resum de modificació
Línia 52:
La traça melòdica d'obres com l'''Scherzo en re m,'' opus 10, és remarcable. Cal destacar també el seu ''Concert per piano i orquestra'' (1836). El seu llenguatge era molt proper al lirisme de F. Chopin. Un altre cas on es mostra la vàlua de les seves composicions són les ''Soirées musicales'' opus 6, de les quals Schumann emprà alguns dels temes en les ''Noveletten''.<ref name=":0" />
 
El 1853 conegué [[Johannes Brahms]], que es mantingué sempre molt proper a Clara. Aquell mateix any, ella va conèixer el violinista [[Joseph Joachim]], que des d'aquell moment la va acompanyar freqüentment en els seus concerts. Robert Schumann va morir només tres anys després. A partir de llavors Clara va accentuar la seva amistat amb Brahms, de qui va acabar sent la principal consellera i inspiradora. No obstant això, novano va perdre la passió per la música de Robert, que va seguir representant el nucli principal dels seus concerts. Amb aquest programa va viatjar a [[Londres]] repetidament des de [[1865]], després d'una visita poc reeixida en [[1856]]. En aquestes visites a Londres el pianista anglès [[Franklin Taylor]] aprofità cada visita per acabar de polir el seu estil sota la mà de Clara. El [[1878]] va ser nomenada professora de piano (principalment de tècnica interpretativa) al Conservatori Superior de Música de Frankfurt, on va impartir classes fins al [[1892]], i on va tenir alumnes com l'hongaresa [[Ilona Eibenschütz]], o el portuguès [[Oscar da Silva]]. A més d'alumna també va entaular una bona amistat amb la pianista anglesa [[Francis Davis]].
 
Fou una persona influent en el món germànic, malgrat els costums del seu temps, que no afavorien el perfil d'una dona compositora.<ref name=":0" />
 
Clara va tenir una formació musical privilegiada, fet que, juntament amb la seva comprensió musical i habilitat li van permetre abordar exitosament la composició durant la seva joventut. Malgrat tot, ja al 1839, va escriure al seu diari:<blockquote>''Alguna vegada he cregut que tenia talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de compondre. Cap ha sigut capaç de fer-ho, així doncs, perquè podria esperar-ho jo?''</blockquote>
 
== Clara i Robert<ref>[[:es:Clara Schumann|Wikipedia]]. [Consulta: 27 desembre 2015]</ref> ==
QuanRobert Clara tenia 11 anys,Schumann va arribar una músicestudiar 9amb anysFiedrich mésWieck granquan queClara ellatenia a11 estudiaranys. ambRobert Fiedrichtenia Wieck.9 Esanys tractavamés deque Robertella Schumann, quii aleshores era un personatge desconegut amb inclinacions literàries, s’iniciava en la composició i volia seguir la carrera de concertista. Robert esEs va quedar a viure a casa del seu mestre, cosa relativament freqüent en l’època. En aquell moment, Clara ja eramusicalment bastant madura, probablement per les experiències que havia tingut a la seva vida de concertista professional; així que entre Robert i Clara es va forjar aviat una càlida amistat malgrat la diferència d’edats. Aviat l’amistatL’amistat es va transformar en amor i al 1837 van demanar permís al pare de Clara per casar-se, doncs ella era menor d’edat i havia d’esperar a complir 21 anys o contar amb el consentiment dels pares. Però Friedrich Wieck es va oposar, argumentant que Robert era una persona inestable.
 
Clara Wieck i Robert Schumann es van casar un dia abans que ella complís els 21 anys, fet que va causar una batalla legal que no hauria succeït si haguessin esperat un dia més. F.Friedrich Wieck no va dubtar mai del geni de R. Schumann (com ho testifica a la correspondència amb Clara), però no desitjava veure a la seva filla (laamb qualun haviacompositor sigutsense lareputació, sevasense inversióun mésingrés cara)estable ambi unque compositorhavia senseja reputaciódonat niproves reconeixementd'una icerta sense un ingrés estable.inestabilitat Fnerviosa. Wieck creia que Robert no podia donar-li una vida digna i feliç a Clara. Aleshores va començar una dura batalla legal que va fracturar la relació entre pare i filla. Friedrich Wieck no va poder contenir el seu orgull, va impugnar la decisió del tribunal però no va imperar la decisió delssense nuvisèxit.
 
En aquella època el més comú era que els compositors toquessin les seves pròpies obres, com Lieszt i Chopin. Però Robert Schumann es va fer mal a una ma (al intentar utilitzar un invent propi amb el qual pensava que milloraria l’art de tocar el piano) i va haver d’oblidar les seves esperances de convertir-se en pianista virtuós, així que es va dedicar a escriure música i a la crítica musical. Clara, des de molt jove, va començar a tocar en públic les obres de Robert.