Tiorba: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 3:
En la classificació de [[Hornbostel-Sachs]] pertany al grup 321.321 dels llaüts amb [[caixa de ressonància]] en forma de bol. La tiorba va aparèixer a Itàlia cap a finals del segle XVI. La seva invenció s'atribueix normalment més que a Piccinini al llaütista Antonio Nardi, de sobrenom «el Bardella», que va estar a Florència al servei dels Médici. Podia abastar de 14 a 16 cors. Existien dos models de Tiorba.
Anomenada així i descrita per Michael Praetorius. Tenia la forma d'un llaüt de 16 ordres -8 sobre el mànec i 8 bordons- i dos clavillers, normal el primer, rematant l'allargament del mànec el segon. L'ampliació de les dimensions de la caixa va redundar en detriment dels cors més aguts, que afinaven a l'octava inferior.▼
==
▲
Era un llaüt baix de 14 ordres, 6 dels quals sobre el mànec i 8 bordons. També en aquest els dos primers cors s'afinen a l'octava inferior. La tiorba romana o guitarró es caracteritzava, segons Praetorius, per l'extraordinària llargària del mànec. A més el fons de la caixa podia ser pla.
No es creu que aquests fossin els únics instruments derivats del llaüt. Adriano Banchieri parla en una de les obres d'un ''arpicordo lautado'', instrument que reuneix les qualitats de l'arpa i del llaüt, i d'un arpaguitarró, d'invenció pròpia, que en els greus té l'efecte del guitarró i en els aguts s'assembla a l'arpa. En l'orquestra de Monteverdi el guitarró ocupa un lloc important en l'execució del baix continu, unit a l'orgue. Satisfeia plenament les exigències dels músics, que aconseguien realitzar el baix continu en aquest instrument fins i tot amb elaborades figuracions. I això fins a la meitat del segle XVII.
| |||