Convent de Santa Caterina (Barcelona): diferència entre les revisions

El [[1823]] durant el [[Trienni Liberal]] es derrocà aquesta ala de l'edifici, de manera que l'entrada als claustres va quedar oberta als transeünts. Finalitzat aquest període del regnat de [[Ferran VII]], i restituïts als frares els seus terrenys, aquests van consentir l'obertura de la prolongació meridional del c. de les Freixures, i llavors el convent va donar a cens els solars limitats per aquesta prolongació i el c. de Tragí mitjançant el pagament d'una pensió anual, i va procedir a l'edificació de l'ala del convent que quedava entre els claustres i aquesta prolongació que, com totes els carrers que envoltaven al convent, era força estret, no sobrepassant uns 3,70 m. A la part baixa d'aquesta ala es construïren onze botigues amb entresòl, cadascuna d'elles dotada d'una porta amb una finestra a cada costat. A la veïna a la font col·locaren el forn amb comunicació interior amb el claustre per al pas del pa, mentre en l'extrem meridional va posar-s'hi la porteria, i potser en la part veïna al claustre alguna altra dependència. Al pis alt s'hi van disposar immenses sales dotades de grans finestres, destinades a la biblioteca pública. El 1835 va sorprendre aquesta obra sense acabar, però tan avançada, que el forn i botigues estaven ja habitades, i construïts els grans salons de la biblioteca.

 

Aquest convent disposava d'un ric arxiu, proveït de nombrosos i ordenats documents. Algunes restes d'aquest arxiu encara es conservaven a principis del segle XX a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, i altres a la Biblioteca provincial universitària de Barcelona. Entre ells el ''Lumen Domus'', format per tres grans volums que contenen la història detalladíssima del convent des de 1219 a 1803, i altres notícies no referents a ell.