Alexandre Cirici i Pellicer: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
rvv |
m claudàtors |
||
Línia 46:
L'any 1951 va prendre part activa en la creació de l'empresa Zen de publicitat i hi exercí de [[grafista]], una activitat professional que desenvoluparia pràcticament fins als darrers anys de la seva vida.<ref name=ara/> El 1956 fou un dels impulsors de l'[[Associació d'Artistes Actuals]], on s'aplegaven alguns dels artistes i crítics més renovadors del moment, i en va esdevenir president. Al final de la dècada, promogué l'Escola d'Art, on exercí d'ensenyant, i l'Agrupació de Disseny Industrial, ambdues vinculades al [[Foment de les Arts i el Disseny|Foment de les Arts Decoratives]]. L'any 1960 es va inaugurar el [[Museu d'Art Contemporani de Barcelona]] sota la seva direcció, càrrec que ocupà durant fins al 1965.<ref name=ara>{{ref-publicació|cognom=Ribas Tur|nom=Antoni|títol=Alexandre Cirici Pellicer: el crític d'art més modern|publicació=Ara|data=2 desembre 2014|url=http://www.ara.cat/premium/cultura/Alexandre-Cirici-Pellicer-critic-modern_0_1259274105.html|lloc=Barcelona}}</ref> La seva activitat docent va continuar a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, a l'[[Escola Elisava]] i el 1967 participà en la fundació de l'[[Escola Eina]], on també va fer de professor.<ref name=ara/> Posteriorment, es va incorporar a la [[Universitat de Barcelona]] (UB) on impartí classes de [[sociologia de l'art]],<ref name=ara/> [[semiòtica|semiòtica visual]] i [[Història de l'art|història de l'art contemporani]]. Així mateix, va impartir diversos cursos a l'Escola de Disseny Tèxtil.
En el terreny polític, la seva militància al [[Moviment Socialista de Catalunya|[MSC]] va durar fins al [[1953]]. Una vegada es va esvair el miratge que una intervenció aliada posaria fi a la [[dictadura franquista|dictadura]] i, per contra, aquesta va veure reforçada la seva posició internacional en el context de la [[Guerra Freda]], Cirici i bona part de l'oposició cultural van assumir la necessitat d'abandonar els plantejaments de semiclandestinitat i optar per vies legals que possibilitessin un major grau d'incidència, malgrat les inevitables contradiccions que això suposava. Va passar a relacionar-se estretament amb el grup de l'historiador [[Jaume Vicens]], el qual mantenia bons contactes tant amb determinades instàncies oficials i persones de l'entorn [[Opus Dei|opusdeista]], com amb nuclis significatius de la [[burgesia]] més cosmopolita, favorable a mesures de [[liberalització econòmica]]. Aquesta dinàmica va propiciar alhora un progressiu acostament de Vicens cap als sectors catalanistes als quals Cirici es mantenia vinculat.
Durant els anys seixanta, el seu nom es va convertir en una de les signatures habituals dels comunicats on es denunciaven aspectes concrets de la situació del país. Va prendre part el [[1970]] en la tancada a l'Abadia de [[Montserrat]] de l'[[Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans]] en protesta pel [[Procés de Burgos]]<ref name=ara/> i en la constitució de l'[[Assemblea de Catalunya]] ([[1971]]), any que fou empresonat. Impulsor del [[Grup d'Independents per al Socialisme]], formà part del primer secretariat del [[PSC]]. L'any [[1977]] va ser elegit [[senador]] a [[Madrid]] per l'[[Entesa dels Catalans]],<ref name=ara/> càrrec que renovà en les dues següents legislatures en les candidatures socialistes. Com a representant de l'[[Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa]],<ref name=ara/> es va significar per la defensa dels drets de les [[llengües minoritzades]].
Línia 78:
En els seus darrers anys mantingué una pugna ideològica amb el postmodernisme conservador, la dominant cultural tardocapitalista que s'imposà durant el postfranquisme en un context marcat per la refundació juridicopolítica de l'Estat espanyol, la creixent hegemonia neoliberal i el reflotament d'opcions artístiques neotradicionalistes, assentades en una retòrica de caràcter historicista.
Enfront d'aquell postmodernisme, Cirici va propugnar la necessitat d'una perspectiva històrica de base sociologicodialèctica, antidogmàtica i oberta als diversos mètodes analítics, que contemplés el fet que l'obra d'art a més de ser una articulació formal també expressava una cosmovisió condicionada socialment. La concepció d'història total elaborada per [[Pierre Vilar]] no resulta aliena a una proposta crítica que es volia en construcció permanent i en la qual Cirici vindicava el paper de la recerca artística no solament com a testimoni de l'esdevenir cultural i espiritual de la humanitat, sinó també com una forma específica i
== Obra ==
| |||