Glif maia: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors
Línia 55:
 
== Altres troballes ==
Com els primers assajos de Knorozov contenien poques lectures noves i els editors [[Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques|soviètics]] van agregar reclams d'aparent tall propagandístic, alguns [[Maianista|mayistasmaianistes]] occidentals simplement van desconèixer el treball de Knorozov. No obstant això, en la dècada de 1960 més van arribar a veure l'enfocament sil·làbic potencialment fructífer, i es van començar a desenvolupar possibles lectures fonètiques dels símbols el significat general dels quals fos comprès a partir del context. El epigrafista Eric S. Thompson va ser un dels majors oponents de Knorosov i del seu enfocament sil·làbic. S'ha dit que els desacords de Thompson van retardar el desxiframent.<ref>Coe 1992, pp. 125-144</ref>
 
En 1959, en examinar el que l'acadèmica rus-nord-americà [[Tatiana Proskouriakoff]] va denominar "un patró de dates peculiar" en inscripcions monumentals de pedra en el lloc maia clàssic de Pedres Negres, Proskouriakoff va determinar que aquestes representaven esdeveniments en la vida d'un individu, més que estar relacionats amb la religió, l'astronomia, o les profecies, com ho sostenia la "vella escola" representada per Thompson. Això va provar ser cert per a moltes inscripcions maies, i va revelar que els registres [[Epigrafia|epigràfics]] maies estaven relatant històries reals de governants, històries de dinasties similars en la seva naturalesa a les registrades en cultures humanes lletrades per tot el món. De sobte els maies van ingressar en la història escrita.<ref>Coe 1992, pp. 167-184</ref>
Línia 61:
Encara que ja era clar el que hi havia en moltes inscripcions maies, encara no podien ser literalment llegides. No obstant això es va aconseguir un progrés major durant les dècades de 1960 i 1970, utilitzant una multitud d'aproximacions que incloïen anàlisis de patrons, el "alfabet" de Landa, les troballes de Knorozov, i uns altres. En la història del desxiframent dels maies, no podia separar-se el treball d'arqueòlegs, historiadors d'art, epigrafistas, [[Lingüística|lingüistes]], i [[Antropologia|antropòlegs.]] Tots van contribuir a un procés veritable i essencialment multidisciplinari. Entre les figures claus estaven inclosos David H. Kelley, [[Ian Graham]], Gilette Griffin, i [[Michael D. Coe|Michael Coe]].
 
Van succeir troballes en la dècada de 1970 - particularment, en la primera Taula Rodona de Palenque, una conferència acadèmica organitzada per Merle Greene Robertson en el lloc maia clàssic de [[Palenque]] realitzada al desembre de 1973. Un grup de treball va ser conduït per [[Linda Schele|Bufona Schele]], una historiadora d'art i epigrafista de la [[Universitat de Texas|Universitat de Texas a Austin]], que incloïa a [[Floyd Lounsbury]], un lingüista de la [[Universitat Yale|Universitat de Yale]], i Peter Mathews, en aquells dies estudiant de David H. Kelley a la Universitat de Calgary (a qui Kelley va enviar per no haver pogut assistir ell). En una tarda ells van aconseguir desxifrar la primera llista dinàstica de reis maies - els antics reis de la ciutat de Palenque. Mitjançant la identificació d'un signe com un títol real important (que es llegeix recurrentment ''k'inich''), el grup va poder identificar i "llegir" les històries de vida (des del naixement, fins a l'ascens al tron, i la mort) de sis reis de Palenque.
 
Des d'aquest punt, el progrés va continuar a pas exponencial, no solament en el desxiframent dels glifs maies, sinó també cap a la construcció d'una comprensió nova de la civilització maia, basada en la Història. En 1988, Wolfgang Gockel va publicar una traducció de les inscripcions de Palenque basades en una interpretació morfémica, en lloc de sil·làbica, dels textos glíficos. La "vella escola" seguia rebutjant els resultats de la nova acadèmia per algun temps més. Un esdeveniment decisiu que va ajudar a canviar el vent a favor del nou enfocament va ocórrer en 1986, en una exhibició titulada "La Sang dels Reis: Una nova interpretació de l'art maia (The Blood of Kings: A New Interpretation of maia Art)". Aquesta va ser organitzada per InterCultura i el [[Museu d'art Kimbell|Museu d'Art Kimbell]] i guarida per Schele i la historiadora d'art de Yale Mary Miller. Aquesta exhibició i el catàleg per als assistents - amb publicitat internacional - van revelar a una vasta audiència el nou món que s'havia obert recentment gràcies a l'avanç en el desxiframent de les inscripcions maies. Ara no només es podia llegir i entendre una història real de l'Amèrica antiga, sinó que la llum que cobria les restes materials dels maies els mostra com a individus reals i recognoscibles. Van quedar revelats com a persones amb una història com la de totes les altres societats humanes, omple de guerres, lluites dinàstiques, aliances polítiques canviants, sistemes religiosos i artístics complexos, expressions de propietat i sobirania personal, i així successivament. A més, la nova interpretació, com ho va demostrar l'exhibició, donava sentit a moltes obres d'art que el seu significat havia estat fosc, i mostrava com la cultura material dels maies representava un sistema cultural i una cosmovisió completament integrats. Enrere quedava l'antic punt de vista de Thompson dels maies com a astrònoms pacífics sense conflictes o altres atributs característics de la major part de les societats humanes.
 
No obstant això, tres anys més tard, en 1989, un contraatac final va ser llançat per els qui encara eren renuentes a la interpretació moderna del desxiframent. Això va ocórrer en una conferència en [[Dumbarton Oaks]]. No s'atacava directament a la metodologia ni als resultats del desxiframent i se sostenia que els textos maies antics havien estat llegits, però que eren "epifenomenales". Aquest argument es va estendre des d'una perspectiva populista per dir que els textos desxifrats tractaven solament dels assumptes i creences de l'elit de la societat, i no sobre maies del comú. Michael Coe en oposició a aquesta idea va descriure "epifenomenal" com:
* ''una insignificant paraula amb l'objecte de dir que l'escriptura maia és només d'aplicació marginal ja que és secundària a aquelles institucions més primàries - economia i societat - tan ben estudiades pels arqueòlegs de terreny.''
BufonaLinda Schele va observar després de la conferència que això és com dir que les inscripcions de l'antic Egipte - o els escrits dels filòsofs o els historiadors grecs - no revelen gens important sobre les seves cultures. La majoria de documents escrits en la major part de cultures ens expliquen sobre l'elit, a causa que en la major part de les cultures del passat, només hi havia alguns que podien (coneixien o tenien els mitjans per) escriure (o podien fer registrar coses mitjançant escriguis o gravar-les en monuments).
 
El progrés en el desxiframent continua a pas ràpid actualment, i els acadèmics accepten en general que ara més del 90 per cent dels textos maies es poden llegir amb precisió raonable. Cap a 2004, com a mínim es coneixia un glif fonètic per a cadascuna de les síl·labes marcades com es mostra en següent taula:
Línia 170:
* William Fash de l'Harvard University
* Diane Chase i Arlen Chase de la ''University of Central Florida''
* Stephen Houston de la ''[[Universitat de Brown|Brown University]]''
* Arthur Demarest de la ''Vanderbilt University''
* Robert Sharer de la ''University of Pennsylvania'',
* William Sanders de la ''[[Universitat Estatal de Pennsilvània|Pennsylvania State University]]'',
* Karl Taube de la ''University of Califòrnia'', Riverside
* Marc Zender del ''Peabody Museum'', Universitat d'Harvard
* Dimitri Beliaev, de la ''Russian State University for the Humanities'', a Moscou
* Nicholas Hopkins i Kathryne Josserand,
* John Robertson de la ''[[Universitat Brigham Young|Brigham Young University]]''
* [[Søren Wichmann]] del ''[[Max Planck]]'' ''Institute for Evolutionary Anthropology'' en [[Leipzig]]
* [[Linda Schele|Bufona Schele]], ''University of Texas''
* Maricela Ayala Falcón, Centre d'Estudis maies-UNAM
* Guillermo Bernal Romero, Centre d'Estudis maies-UNAM