Oda a la Pàtria: diferència entre les revisions

''Oda a la Pàtria'' està formada per sis estrofes de vuit versos cada una:

 

Aribau lamenta que hi ha una cosa que es perd per sempre, la llengua catalana. És un [[plany]], un comiat resignat d'una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala [[Manuel de Montoliu i de Togores|Manuel de Montoliu]] i Victor Revolta. Fuig d'una realitat, trencant el tòpic de la renaixença

 

L'evocació de la pàtria es fa com el d'un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el [[Romanticisme]] i comparteix afinitats d'estil amb alguns fragments d'''[[I promessi sposi]]'' d'[[Alessandro Manzoni]].<ref>Manzoni, ''I promesi sposi'', capítol VII</ref>{{sfn|Casasús|1996|p=22}}

 

La retòrica del poema està al servei de l'enyorament, de l'elegia. Ara s'associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.

 

És també un cant d'enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les ''Apologies de la llengua'' de [[Josep Pau Ballot i Torres]] i també amb la frase de [[Manuel Milà i Fontanals]] en el primer discurs dels [[Jocs Florals]]: ''Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la''.