Imperi Otomà: diferència entre les revisions

Com a conseqüència de la seva penetració lenta però ininterrompuda, van sorgir diversos poders polítics turcs en aquesta zona. Un d'aquests va ser conegut com a [[soldanat de Rüm]], fundat per un membre de la família [[seljúcida]], que es va donar a si mateix el títol de [[sultà|soldà]] poc després de la [[Batalla de Manazkert]] ([[1071]])<ref>{{Ref-llibre |cognom=Nicolle |nom=David |cognom2=Hook |nom2=Christa |títol=Manzikert 1071: The breaking of Byzantium |url= https://books.google.es/books?id=JQwWAAAAQBAJ&pg=PA93&dq=battle+Manazkert&hl=ca&sa=X&ei=yIH8VIjAMs6qaY6UgYgP&ved=0CCUQ6AEwAQ#v=onepage&q=battle%20Manazkert&f=false |llengua=anglès | editorial=Osprey Publishing |data=2013 |pàgines=5 |isbn=1780965052}}</ref> que va obrir als turcs les portes d'Anatòlia. Aquest soldanat va sobreviure a múltiples contingències (rivalitat d'altres poders locals, els [[bizantins]], la [[primera croada]], els [[znaguís]] i [[ayyubís]] de [[Síria]]), però no va poder fer res per detenir la marea [[mongol]]. El [[1243]], un cos de l'exèrcit manat per Batu, el khan de l'[[Horda d'Or]], va sotmetre el soldanat a la sobirania mongola. A partir de llavors, el poder del soldà es va eclipsar davant de la dominació exercida pels mongols i l'aparició de petits principats independents regits per capitosts locals.

El seu primer governant otomà ben documentat és [[Orhan]], fill d'[[Osman I]]. El [[1326]] els otomans conqueriren [[Bursa]] que convertiren en la seva capital.<ref name=lewis>{{ref-llibre|cognom=Lewis|nom=Bernard|títol=El Próximo Oriente|lloc=Barcelona| editorial=Crítica|any=1996|isbn=84-7423-801-3}}</ref> Orhan arrabassà a l'emperador [[Andrònic IV Paleòleg|Andrònic]] Nicea, [[İzniq]], [[İzmid]] i [[Nicomèdia]] i s'emparà de diversos principats d'[[Anatòlia]]; així, guanyà la sortida a la [[mar Egea]] i inicià les incursions marítimes a les costes europees, on conquerí definitivament [[Península de Gal·lípoli|Gal·lípoli]], el [[1354]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Nicolle |nom=David |cognom2=Hook |nom2=Adam |títol=Ottoman Fortifications 1300-1710 |url= http://www.google.com/books?hl=ca&lr=&id=C9UVaLyo4UEC&oi=fnd&pg=PA8 |llengua=anglès | editorial=Osprey Publishing |data=2010 |pàgines= |isbn=1846035031}}</ref> Poc després, el 1361, el fill d'Othman [[Murat I]] (1360-1389) va conquerir [[Adrianòpolis]] que va passar a ser la principal base dels otomans a Europa<ref name=lewis/> i inicià una sèrie de campanyes militars que posaren la totalitat dels [[Balcans]] sota el seu control derrotant els serbis i búlgars a les [[Batalla de Maritza|batalles de Maritza]] i [[Batalla de Kosovo Polje|de Kosovo]].<ref name=lewis/>

[[Mehmet el Conqueridor]] (1451-1481) es va recolzar en el ''devhirme'' durant el seu govern, pel fet que necessitava una victòria militar per plantar cara a l'oposició, liderada pel seu propi gran visir, Candarli Halil. El famós setge (6 d'abril - 29 de maig del [[1453]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Philippides |nom=Marios |cognom2=Hanak |nom2=Walter K. |títol=The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies |url= http://books.google.cat/books?id=qvvdVXckfqQC&pg=PA266&dq=29+May+1453+Constantinople&hl=ca&sa=X&ei=n5LdUIigHM2KhQeZt4CYBg&ved=0CDgQ6AEwAQ#v=onepage&q=29%20May%201453%20Constantinople&f=false |llengua=anglès | editorial=Ashgate Publishing, Ltd. |data=2011 |pàgines=p.xiii |isbn=1409410641}}</ref>) i la conquesta de la Constantinoble de l'emperador [[Constantí XI]] va suposar el principi del final de la influència de l'aristocràcia turca. A poc a poc, els otomans es van anar apoderant de totes les poblacions properes a la ciutat, i davant del temor a una invasió, l'emperador bizantí va demanar ajuda als regnes europeus, però pocs van acudir a la seva crida. El 29 de maig del 1453, els [[geníssers]] van entrar a la ciutat després d'un sagnant setge de 8 setmanes. La caiguda de Constantinoble va posar fi a l'[[imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]] i va consolidar el gran Imperi otomà, que va traslladar la seva capital a Constantinoble, a partir d'aquest moment anomenada ''[[Istanbul]]''. Després d'aquesta victòria, [[Bòsnia (regió)|Bòsnia]] i [[Sèrbia]] van [[Guerra turcoveneciana (1463-1479)|passar a ser províncies]] otomanes i, [[Albània]], després de sufocar la [[revolta de Skanderbeg]], va quedar incorporada a l'imperi el [[1468]]. Arriba fins a [[Itàlia]], i per fi els venecians reconeixen la sobirania otomana i els paguen un tribut. També els [[mamelucs]] deixen de ser un enemic, ja que la seva decadència interna no els permet dur a terme l'enfrontament entre els dos imperis més importants del [[Pròxim Orient]].

Per evitar la desintegració de l'imperi com els havia ocorregut als estats turcs, que dividien l'imperi entre diversos successors, Mehmet i als seus descendents van establir el principi d'indivisibilitat del poder, amb tots els membres de la classe dirigent subjectes a la voluntat del governant. Es va establir el principi, que seguirien tots els governants fins al [[{{segle |XVII]]|s}}, d'executar tots els germans immediats a fi d'eliminar les disputes dinàstiques. Com a governant, el pare elegia el més capaç entre els seus fills. Finalment, Mehmet va començar el procés pel qual aquestes disposicions van ser codificades en el Kanunname, tasca acabada per [[Solimà el Magnífic]]. L'actuació econòmica, tanmateix, va resultar desastrosa al final, ja que els impostos i la inflació provocaven cada dia major descontentament en la societat. Tot això va desembocar en una guerra civil i, a la mort de Fatih, els problemes i les crítiques a l'administració es van aguditzar encara més.

El [[{{segle |XVII]]|s}}, sota els soldanats d'[[Osman II]] i [[Murat IV]], va ser una època tràgica. Osman II (1617-1622) va ser el sobirà més culte de tota la dinastia. Sabia que una reforma era necessària, amb la qual venceria els poders fàctics establerts. Els geníssers, en tenir notícia d'això, van assassinar els alts càrrecs a les seves pròpies cases, per la qual cosa el soldà va haver-hi de cedir. Malgrat tot, no es va deslliurar de ser assassinat a mans dels geníssers. Van nomenar Murat IV (1623-1640) com a nou dirigent de l'imperi. Va aconseguir fer alguna reforma en l'administració però, quan va morir, l'estat va quedar sense dirigents i es va estendre un buit de poder per l'imperi durant 20&nbsp;anys. El soldà [[Ibrahim I]] (1640-1648) va succeir Murat IV i és considerat el pitjor ''padişah'' de la dinastia otomana. Va anul·lar el que havia aconseguit Murat IV, i provocà una corrupció generalitzada i desmesurada.

Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'imperi fou repartit entre [[Islam|musulmans]], [[cristians ortodoxos]], [[judaisme|jueus]], [[zoroastrians]], etcètera, cadascun dels quals conformava un ''[[Sistema de millets|millet]]'' amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels ''[[raiyeh]]'' (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern sinó fins que la seva pressió obligà [[Solimà el Magnífic]] a admetre'ls, a mitjan [[{{segle |XVI]]|s}}. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el [[visir]] del [[sultà|soldà]] era un simple esclau, que d'un moment a l'altre podia ser desposseït dels béns i la vida.

La decadència otomana començà després de la mort de [[Solimà el Magnífic]], el [[1566]]. Una sèrie de governants ineficaços feren florir les intrigues de palau, fins que l'acció combinada del soldà [[Murad IV]] (o *Amurates IV) i de la [[Casa de Koprulu]] motivà una intensa reforma administrativa.

La derrota en el [[Setge de Belgrad]] el 1456 i en el [[Setge de Viena (1529)|Setge de Viena]] el [[1529]] va aturar l'avanç de l'Imperi otomà cap a l'Europa catòlica durant uns anys, fins que [[Selim II]] ataca diversos ports de la [[República de Venècia]] i, per aturar les accions, es va formar la [[Lliga Santa (1571)]], contra la qual l'imperi fou derrotat a les costes del [[Peloponès]] el [[1571]], en la [[Batalla de Lepant (1571)|Batalla de Lepant]]. No obstant això, l'Imperi otomà sofrí un altre seriós revés quan va comprometre tots els seus recursos en un nou [[Setge de Viena (1683)|assalt a Viena]], que fracassà el [[1683]], gràcies a l'heroica resistència dels [[Polònia|polonesos]].

A partir de llavors, els otomans descobriren que el seu poder militar (basat en la disciplina de la infanteria de [[genísser]]s i la cavalleria de [[sipahi]]s) estava naufragant, i resolgueren obrir-se a la diplomàcia occidental. D'aquesta manera, els comerciants cristians de [[Constantinoble]] (els ''fanariotes'') s'obrien pas dins l'administració otomana. Aquest procés durà tot el [[segle XVIII]], però motivà el sorgiment de la [[Gran Idea]] de reemplaçar l'Imperi otomà per un [[Antiga Grècia|Imperi grec]]. Els grecs s'alçaren en armes al començament del [[{{segle |XIX]]|s}} i n'obtingueren la seva independència el [[1823]], però mai no arribaren a aconseguir la Gran Idea. Els otomans es tornaren més fanàticament musulmans que mai, i es van embullar irremissiblement en el joc polític de les potències colonials d'[[Occident]], al mateix temps que sobrevivia a les revoltes que els seus propis joves oficials, educats en l'art de la guerra occidental, promovien en nom d'aquests mateixos valors occidentals que havien rebut. L'"home malalt d'Europa", com es qualificà l'imperi, sobrevisqué encara tres quarts de segle més, gràcies al suport d'[[Anglaterra]] (que necessitava els otomans per a contrarestar les ambicions de [[Rússia]] d'arribar a la [[mar Mediterrània]]). Això no impedí que els otomans perdessin virtualment l'administració d'[[Egipte]], al mateix temps que els pobles cristians dels Balcans ([[Sèrbia]], [[Croàcia]], [[Bulgària]] i [[Romania]]) se n'anessin independitzant l'un darrere l'altre.

L'estat otomà era una màquina militar conduïda entre el 1300 i 1566 per una sèrie de deu monarques fora del comú. La gran habilitat i força demostrada pels soldans a partir d'[[Osman I|Osman]] (m 1326) a [[Solimà I|Solimà]] (m 1566) són el resultat de dues tradicions: donar als joves prínceps otomans responsabilitats i permetre la successió d'acord amb el principi de «la supervivència del més fort». Igualment notable és la sèrie de monarques incompetents que van acompanyar i van contribuir al gradual declivi de l'Imperi otomà. L'ascensió d'aquests monarques incompetents, freqüents durant el {{segle |XVI}}, s'atribueix al canvi d'aquestes dues tradicions. Després d'[[Ahmet I]] (m 1617), no se'ls va tornar a donar als prínceps llocs de responsabilitat; al contrari, van ser confinats en l'[[harem]], a l'ombra dels luxes i la solitud més que de l'experiència i el repte. Alhora, el costum del fratricidi va ser abandonat i el principi de la «supervivència del més fort» es va canviar pel successor membre baró de més edat de la família reial otomana, el que sortia vencedor de les maniobres del ''devirme'' i l'harem.

Per al {{segle |XVIII}} vegeu: [[Segle de les Tulipes]] o [[Lale Devri]].

Finalment, durant la [[Primera Guerra Mundial]], l'Imperi otomà forma l'anomenada ''Triple Aliança'' amb els imperis [[Imperi Alemany|alemany]] i [[Imperi Austrohongarès|austrohogarès]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Ágoston |nom=Gábor |cognom2=Masters |nom2=Bruce Alan |títol=Encyclopedia of the Ottoman Empire |url= http://books.google.cat/books?id=QjzYdCxumFcC&pg=PA231&dq=central+empires+ottoman+empire+world+war+I&hl=ca&sa=X&ei=28RrUv7AHYTOsga0joCQDA&ved=0CG8Q6AEwBw#v=onepage&q=central%20empires%20ottoman%20empire%20world%20war%20I&f=false |llengua=anglès | editorial=Infobase Publishing |data=2009 |pàgines=231 |isbn=1438110251}}</ref> Després de la derrota dels imperis centrals, greument soscavats pel despertar àrab provocat pels britànics amb les gestes de [[Thomas Edward Lawrence|Lawrence d'Aràbia]], l'Imperi otomà es desplomà en l'anarquia. Pel [[Tractat de Sèvres]] del [[1920]], imposat per les potències aliades, restà reduït a la zona europea d'[[Istanbul]] i l'asiàtica de l'[[Anatòlia]]. El descontentament creixent provocà una revolta militar i l'ascensió al poder del primer president de [[Turquia]], [[Kemal Atatürk]], el qual simplement abolí el [[sultà|soldanat]] i renuncià a la idea imperial, de manera que la història de l'Imperi otomà arribà a la fi el [[1924]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Erickson |nom=Edward |títol=Mustafa Kemal Atatürk |url= https://books.google.es/books?id=6JedAwAAQBAJ&pg=PA58&dq=Kemal+Atat%C3%BCrk+1924+caliphate&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjbnOSJ78fJAhUCxxoKHbJoCiMQ6AEIaTAJ#v=onepage&q=Kemal%20Atat%C3%BCrk%201924%20caliphate&f=false |llengua=anglès | editorial=Osprey Publishing |data=2013 |pàgines=58 |isbn=1780965907}}</ref>

== Referències ==