Diferència entre revisions de la pàgina «Vegetació de l'Antàrtida»

cap resum d'edició
m (Robot inserta {{Commonscat}} que enllaça amb commons:category:Flora of Antarctica)
[[Fitxer:Lichen squamulose.jpg|thumb|Més de 200 espècies de líquens es troben a l'Antàrtida.]]
La '''vegetació de l'Antàrtida''' es troba en el [[Antàrtida|continent]] i illes adjacents d'aquest territori. Es caracteritza per les condicions de creixement de les plantes més extremes de la terraTerra, ja que l'Antàrtida és el continencontinent més fred, a més altitud, el més sec, on fa més vent i també el més aïllat. Les plantes estan confinades només a les zones lliures de gel permanent que només cobreixen al voltant d'un 2% del continent.<ref>S. A. Robinson J. Wasley†
A. K. Tobin‡Living on the edge-plants and globalchange in continental and maritime Antarctica
University of Wollongong 2003. p. 4
</ref>
 
La [[vegetació]] antàrtica terrestre està, a més, en els límits [[Fisiologia|fisiològics]] de la supervivència i, com a conseqüència, fins i tot lleugers canvis en les condicions de creixement és probable que hi tinguin un gran impacte i fan a aquestes comunitats vegetals molt sensibles al [[canvi climàtic]]. Les prediccions sobre la modificació climàtica apunten a que afectarien més severament les regions nord i sud de la Terra d'alta latitud. A l'Antàrtida, també l'afecta recentment l'augment de la radiació [[ultraviolada]] per l'efecte del forat de la capa d'[[ozó]].
 
 
==Subdivisió fitogeogràfica==
 
L'Antàrtida es pot dividir en tres zones [[Fitogeografia|fitogeogràfiques]] (continental, marítima i periantàrtica (Stonehouse, 1989). La continental és d'alta latitud i la climàticament més severa. La costa nord-oest de la península antàrticaAntàrtica i les seves illes associades, incloent-hi illa King George, Shetlands del Sud, Illes Sandwich i Orkney, i Peter I Øy), tenen un clima marítim antàrtic relativament suau. Fora de la zona marítima, la resta de vegetació no vascular està limitada a unes poques zones rocoses al llarg de la costa, les [[Vallsvalls seques]] i els [[nunatak]]s de l'interior. (Hansom & Gordon, 1998). Aquestes àrees continentals són considerades [[Desert polar|deserts polars]] i la precipitació anual és de menys de 100 mm, la majoria en forma de neu, excerbantexacerbant l'extrema aridesa. Algunes zones marítimes tenen relativament una extensa vegetació, que ha donat lloc a molts estudis de recerca científica, i són: Regióregió de les illes Windmill, Terra de Wilkes, Illa Ross, Terra de Victòra i Illa Signy.<ref>S.A. Robinson p 8</ref>
==Caràcterístiques de la flora==
 
Només es troben dues [[espècie]]s de [[Planta vascular|plantes vasculars]] autòctones: [[Deschampsia antarctica|''Deschampsia antarctica'']] i [[Colobanthus quitensis|''Colobanthus quitensis'']], les dues estan restringides a les zones de clima d'influència marítima i ''D. antarctica'' és molt més abundant i més estesa que ''C. quitensis'' (que només es troba aen tres localitataslocalitats). S'ha observat, que, des de 1940, les poblacions d'aquestes dues espècies han augmentat considerablement, en concret 25 vegades la del gènere ''Deschampsia'' i 5 vegades la ''Colobanthus''.<ref>S. A. Robinson et al p 7</ref>
 
La majoria de la vegetació, la componen plantes [[Criptògama|criptògames]], com són els [[briofitins]] (molses) [[líquen]]s i [[Alga|algues]], que constitueix un dels ecosistemes més simples del món amb les mínimes interaccions entre ellssi.<ref>A. S. Robinson et al p.4 </ref>
 
Malgrat les limitacions pelper al creixement, les molses s'han trobat tan al sud com la latitud 84º S<ref>Filson &5 Willis 1975; Wise & Gressitt 1965</ref> (a només 6 graus de latitud del Polpol Sud), mentre que s'han vist encara els seus [[esporòfit]]s reproductius a la latitud de 77°&nbsp;55′&nbsp;S.<ref>Seppelt et al. 1992</ref> També eshi trobenha algues chasmoendolítiquescasmoendolítiques, que només es troben en escletxes de les roques,; aquestes algues es troben sobretot en la costa i localment poden ocupar el 20% de la superfície de les roques.<ref>Hansom &
11 Gordon 1998; Longton 1985</ref>
 
==Adaptació a les condicions severes==
Les dues plantes vasculars antàrtiques tenen temperatures òptimes per a fer la fotosíntesi molt baixes (al voltant dels 10&nbsp;°C) i, en condicions de laboratori, s'ha demostrat que deixen de fotosintetitzar a temperatures de 20&nbsp;°C, per la qual cosa són plantes adaptades a temperatures relativament baixes.<ref>S.A.Robinson p.27</ref>
 
Les plantes no vasculars criptògames són organismes [[poiquilohídric]]s i, per tant, durant els períodes de baixa disponibilitat d'aigua o de temperatures glacials, tenen la capàcitatcapacitat d'entrar en dormància, amb inactivitat fisiològica, podent controlar la deshidratació de les seves cèl·lules. Moltes plantes de l'Antàrtida poden sobreviure congelades i dessecades sota una coberta de neu durant tot el fosc hivern i rehidratar-se durant el desglaç de la primavera, per a poder créixer durant el breu període estival, que dura d'un a quatre mesos.<ref>Melick & Seppelt 1997</ref> Algunes molses presents a l'Antàrtida són: ''Drepanocladus uncinatus'', ''Polytrichum alpestre'', ''Andreaea regularis'' ''Grimmia antarctici'' i ''Ceratodon purpureus.''
 
==Notes==
20.054

modificacions