Diferència entre revisions de la pàgina «Diagrama de Feynman»

m
DIEC
m (Corregit: representar per els diagrames > representar pels diagrames)
m (DIEC)
Un ''' diagrama de Feynman ''' és un dispositiu de comptatge per realitzar càlculs en la [[teoria quàntica de camps]], inventada pel físic americà [[Richard Feynman]]. El problema de calcular [[secció eficaç|seccions eficaces]] de [[scattering|dispersió]] a [[física de partícules]] es redueix a sumar sobre les amplituds de tots els estats intermedis possibles, en el què es coneix com [[Teoria pertorbacional|expansió pertorbatius]]. Aquests estats es poden representar pels diagrames de Feynman, que són més fàcils de no perdre de vista a, amb freqüència, càlculs tortuosos. Feynman va mostrar com calcular les amplituds del diagrama usant les anomenades, regles de Feynman, que es poden derivar del·lagrangià subjacent al sistema. Cada línia interna correspon a un factor del [[propagador]] de la [[partícula virtual]] corresponent; cada vèrtex on les línies es reuneixen dóna un factor derivat d'un terme d'interacció en el·lagrangià, i les línies entrants i sortints determinen restriccions en l'[[energia]], el [[moment]] i el [[espín]].
 
A més del seu valor com a tècnica matemàtica, els diagrames de Feynman proporcionen penetració física profunda a la naturalesa de les interaccions de les partícules. Les partícules obren recíprocament a cada manera possible, de fet, la partícula "virtual" intermediària es pot propagar més ràpidament que la llum. (això no viola la [[relativitat]] per raons profundes, de fet, ajuda a preservar la causalitat en un espai-tempsespaitemps relativista.) La probabilitat de cada resultat llavors és obtinguda sumant sobre totes aquestes possibilitats. Això es lliga a la formulació [[integral funcional]] de la [[mecànica quàntica]], també inventada per Feynman - vegeu la formulació [[integral de trajectòries]].
 
L'ús ingenu d'aquests càlculs produeix sovint diagrames amb amplituds [[infinit]]es, el que és intolerable en una teoria física. El problema és que les auto-interaccions de les partícules han estat ignorades erròniament. La tècnica de la [[renormalització]], iniciada per Feynman, [[Schwinger]], i [[Tomonaga]], compensa aquest efecte i elimina els termes infinits molestos. Després de realitzada la renormalització, els càlculs de diagrames de Feynman s'aparellen sovint resultats experimentals amb exactitud molt bona. El diagrama de Feynman i els mètodes de la integral de trajectòries també s'utilitzen en la [[mecànica estadística]].
223.351

modificacions