El naixement de Venus: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 25:
El centre de la composició l'ocupa la dea Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l'actitud d'una Venus púdica: una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe. Cobreix amb els cabells llargs i rossos les seves parts íntimes, encara que la llarga cabellera, col·locada a l'entrecuix, acaba recordant el borrissol púbic, la representació del qual estava prohibida. El cabell és un ornament eminentment eròtic; Botticelli el pinta amb llargs arabescos que freguen l'anatomia de la dea amb una delicada carícia. Amb el braç dret, tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.
La seva actitud curvilínia continua sent pròpia del [[art gòtic|gòtic]]. Ara bé, el [[contrapposto]], amb tot el pes a la cama esquerra i el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, es considera una actitud inspirada en les estàtues antigues, en particular les de l'[[hel·lenisme]]. Es representa, tanmateix, el prototip de bellesa botticelliana semblant a la que apareix en ''[[La calúmnia d'Apel·les]]''; es creu que en aquesta Venus va poder representar [[Simonetta Vespucci]], glorificada en les ''Stanze'' de [[Poliziano]], encara que la qüestió ha quedat oberta. El rostre recorda el de les verges de Botticelli: molt jove, de boca tancada i ulls clars. La seva expressió malenconiosa és impròpia de l'antiguitat, i s'associa més aviat a l'expressió d'una bondat d'arrelam cristià. La pell de Venus és de color [[marfil]], un blanc amb una lleugera tonalitat groguenca i amb ocasionals matisos rossats . Aquesta tonalitat no recorda la pell, no suggereix carn tèbia i flexible, sinó la superfície i la fermesa d'una estàtua.
Des dels temps de la [[Roma clàssica]], no s'havia tornat a representar aquesta dea pagana nua i de tals dimensions: el nu femení, considerat pecaminós en l'art medieval cristià, es recupera en el [[Renaixement]] com a símbol d'immaterialisme. Aquesta Venus no representa l'amor carnal o el plaer sensual, sinó que, amb la seva actitud i les seves faccions fines, s'apropa més a l'ideal d'intel·ligència pura o saber suprem. Venus substitueix la Verge, expressant una fascinació cap a la mitologia comuna a molts artistes del Renaixement.<ref>''Guía visual de Italia'', Aguilar, 1997. ISBN 84-03-59439-9</ref>
| |||