Obre el menú principal

Canvis

Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors
'''Maties Solà i Farell, [[Caputxins|O.F.M.Cap.]]''' ([[Sant Llorenç Savall]], [[Vallès Occidental]], [[11 d’agost]] de [[1884]] – [[Barcelona]], [[27 d’agost]] de [[1973]])<ref>{{Citar ref-publicació | cognom = Vidal | nom = Ramón | enllaçautor = | article =Ha fallecido el obispo de Colofón |url= | publicació = [[La Vanguardia]] | lloc = Barcelona | exemplar = | data = 28/09/1973 | pàgines = p. 23 |issn}}</ref> va ser un [[frare]] i bisbe [[català]].
 
El seu nom de baptisme era "Joan", que canvià per "Maties" quan als setze anys ingressà al convent de l'[[Caputxins|Orde Caputxí]] de [[Caputxins de Sarrià|Sarrià]]. Allí cursà els estudis eclesiàstics, hi feu els vots solemnes i hi fou ordenat sacerdot el [[25 de març]] de [[1909]] de mans de [[Ricard Cortès i Cullell]], bisbe titular d’Eudoxias i auxiliar de Barcelona. Fou immediatament traslladat al convent del Sagrat Cor d'[[Olot]], on fou professor de filosofia de l’escola de novicis.
 
Novament a Barcelona, fou successivament guardià i superior dels convents de Sarrià i de Pompeia, i definidor, ministre i, entre 1927 i 1930, provincial dels Framenors Caputxins de Catalunya. Aquell mateix 1930 fou nomenat de nou guardià del convent de Pompeia. Anteriorment havia estat comissari de per a les vocacions missioneres l'esmentada província catalana, la qual des de primers del segle XIX tenia encomanada per la Santa Seu l'evangelització de la part septentrional d'[[Hispanoamèrica]].<ref>{{Citar ref-web | url= http://www.intermisional.org.co/documentos/DI%D3CESIS%20DE%20MOCOA%20SIBUNDOY.pdf |cognom= | nom= | enllaç autor= | títol= Intermisional.org | pàgines= | consulta= 23 de desembre de 2012}}</ref> En virtut d'aquest càrrec fra Maties Solà havia viatjat a [[Mèxic]] ([[1925]]-[[1926]]) per intentar de salvar les missions caputxines d'aquell país amenaçades d'expulsió ran de la política antireligiosa del president [[Plutarco Elías Calles]], cosa que no aconseguí.
 
El 1930 morí el vicari apostòlic de [[Bluefields]], [[Nicaragua]], l'[[Artesa de Segre|artesenc]] [[Agustí Bernaus i Serra]], O.F.M.Cap., bisbe titular de Milopotamos, i fra Maties Solà fou cridat a substituir-lo. El dia [[22 d’abril]] de [[1931]], a l'església de Pompeia i de mans de l’arquebisbe primat [[Francesc d'Assís Vidal i Barraquer]] fou consagrat bisbe titular de [[Colofó]].<ref>{{Citar ref-publicació | cognom = | nom = | enllaçautor = | article = Consagración de un obispo en la iglesia de Pompeya |url= | publicació = [[La Vanguardia]] | lloc = Barcelona | exemplar = | data = 23/04/1931 | pàgines = p. 14 |issn}}</ref> El [[8 de juny]] següent s'embarcà a Barcelona en el vapor "Manuel Arnús" amb direcció a Nicaragua; l'acompanyaven els missioners fra Ramon Maria d'Olot i fra Joaquim de Port de la Selva.<ref>{{Citar ref-publicació | cognom = | nom = | enllaçautor = | article =Embarque de misioneros catalanes |url= | publicació = [[Diari de Girona]] | lloc = Girona | exemplar = | data = 10/06/1931 | pàgines = p. 2 |issn}}</ref> Va prendre possessió del vicariat apostòlic de Bluefields el [[12 de juliol]] de [[1931]].
 
Bluefields era la capital de tota la regió [[carib]]enya de Nicaragua, d'una superfície gairebé el doble que la de Catalunya però escassament poblada, amb una gran diversitat ètnica i idiomàtica (l’anglès caribeny o "crioll", l’anglès normatiu, el mískit, el sumo, el rama i en darrer lloc l’espanyol). El territori comprenia l'antiga [[Costa de Mosquits]], zona tradicional de pirateria i de comerç il·legal i que des de [[1740]] fins a [[1860]], amb algunes interrupcions, havia estat [[protectorat]] [[Regne Unit|britànic]]. Només des del 1923 la seva pertinença a Nicaragua ja no era discutida. L'activitat missionera dels caputxins catalans hi era especialment difícil, atesa la persistència de religions indígenes en sincretisme amb nombroses confessions [[protestantisme|protestants]], especialment la [[Hussites|hussita]]. El bisbe Solà hi va mantenir un tracte exquisit amb les autoritats d'altres religions i hi va redissenyar les zones de missió, comptant amb les successives arribades de nous frares caputxins procedents de Catalunya.
Tanmateix l'esclat de la [[guerra civil espanyola]] i l'assassinat de trenta-sis caputxins catalans va provocar la interrupció del flux missioner, i el bisbe Solà es veié obligat a demanar ajut a altres províncies caputxines, petició que fou atesa generosament per la província de [[Detroit]], als [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]]. Aleshores el fet que la gran majoria dels seus col·laboradors fossin nord-americans, i a sobre auxiliats amb abundants mitjans econòmics d'aquella procedència, obligaren a fra Maties Solà a renunciar al vicariat apostòlic i a retornar a Catalunya el [[1942]].
 
Passat a residir al convent de Pompeia de Barcelona, esdevingué ''de facto'' l’auxiliar del bisbe [[Gregorio Modrego Casaus|Gregorio Modrego]], i la seva activitat fou incessant: cura pastoral a comunitats religioses i laiques, consagració d'esglésies, ordenació de sacerdots i molt especialment administració del [[sagrament]] de la [[confirmació]], fins al punt que el bisbe de Colofó era conegut arreu del bisbat de Barcelona com el "bisbe de les confirmacions". El 1966 fou destacadíssima la seva intervenció en favor dels assetjats al convent de Sarrià ran de la [[Caputxinada]], el la quan participava el seu amic Mn. [[Josep Dalmau i Olivé]], savallenc com ell i que ell mateix havia ordenat sacerdot el 1952.<ref>{{citar ref-llibre | cognom = Dalmau | nom = Josep | enllaçautor = Josep Dalmau i Olivé | títol= Un capellà rebel, un sacerdot lliure (Memòries 1926-1969) | editorial= Proa | lloc= Barcelona | any = 2009| pàgines = p. 170 |isbn = 978-84-8437-471-8}}</ref>
 
Va assistir a les quatre sessions del [[Concili Vaticà II]] ([[1962]]-[[1965]]). El seu precari estat de salut provocà que es reclogués progressivament al convent de Pompeia, on morí.
 
La vila de Sant Llorenç Savall l'havia nomenat fill predilecte (1951), li havia dedicat un carrer (1966) i havia col·locat una placa a la seva casa natal (1933, reconstruïda el 1945).<ref>{{citar ref-llibre | cognom = Valls | nom = Jaume | cognom2= Vicens | nom2= Albert | títol= Sant Llorenç Savall, més de mil anys d’història | editorial= Ajuntament i Farell Eds. | lloc = Sant Llorenç Savall | any = 2010| pàgines = p. 369-377 |isbn = 978-84-9281-115-1}}</ref>
 
== Referències ==
341.925

modificacions