Els acords van romandre en secret fins que la [[Revolució Russa]] portà els bolxevics al poder i els feren públics. Els otomans denunciaren llavors la maniobra aliada i proposaren als àrabs un estatut d'autonomia. Malgrat tot, el final de l'Imperi era inexorable, i el 30 d'octubre de [[1918]] Istanbul firmà l'[[armistici de Mudros]] amb les potències aliades.
Per sortir de la situació creada per la publicació dels acords Sykes-Picot, britànics i francesos feren una declaració conjunta el 9 de novembre, en la quèqual afirmaren que l'objectiu que perseguien era «l'alliberament complet i definitiu dels pobles oprimits pels turcs durant tant de temps», «animant i ajudant» a l'establiment de «governs i administracions indígenes a Síria i Mesopotàmia» en els territoris alliberats. Insistiren que no pretenien «imposar» als pobles locals «unes o altres institucions» sinó «assegurar, mitjançant la seva ajuda i una assistència eficaç, al funcionament normal dels governs i administracions que els àrabs es constitueixin lliurement». El text sembla donar suport a les pretensions d'autodeterminació que animaren la rebel·lió àrab, però al mateix temps parla de ''governs'' i ''administracions'', en plural, de Síria i de Mesopotàmia per separat i ''d'assistència'', el que remet a la intenció de dividir el territori en zones d'influència i establir mandats i tuteles sobre els governs locals. En definitiva, encara que sembli el contrari, es tractà d'una reafirmació dels acords de Sykes-Picot. La idea de la tutela estrangera, d'altra banda, va ser avalada per la nova [[Societat de Nacions]] (juny de 1919), ja que, dins de la idea general de què existien nacions «avançades» i nacions «endarrerides», es referia específicament a les antigues comunitats otomanes per a dir que podien constituir-se en Estats independents sempre que un país «mandatari» dirigís la seva administració «fins al moment en què poguessin conduir-se per si mateixes».
