Regne d'Itàlia (edat mitjana): diferència entre les revisions

|forma_de_govern = [[Monarquiamonarquia]]

El '''Regne d'Itàlia''' fou la forma en què es denominava la part nord i central de la [[península Itàlica]] entre la fi de l'[[Imperi Carolingi]] i finals de l'[[edat moderna]]. Amb tot, aquesta denominació no anà acompanyada d'una continuïtat en la independència política ini en la seva unitat administrativa variant i sovint inexistent o simplement nominal i resident en els ducats i repúbliques italianes.

A la [[Caigudacaiguda de l'Imperi Romà]] amb la deposició de [[Ròmul August]] per [[Odoacre]] ([[476]]) aquest prengué el títol de [[rei d'Itàlia]] i adoptà la capital de l'[[Imperi Romà d'Occident]], [[Ravenna]], com la capital del regne. [[Teodoric el Gran|Teodoric]] d'origen [[ostrogot]] i avalat per l'[[emperador bizantí]] [[Zenó (emperador)|Zenó]] conduí una campanya militar contra Odoacre i esdevingué monarca a la mort d'aquest ([[493]]). S'instituí llavors el [[Regne dels Ostrogots]] que gaudí d'una certa continuïtat fins al seu enfonsament davant dels [[Imperi Bizantí|bizantins]] liderats per [[Narsès]] el [[553]], poc més de mig segle des de les gestes de Teodoric. Fou incorporat llavors a l'[[Imperi Bizantí]] durant poc més de quinze anys quan, els [[llombards]] provinents de la [[Pannònia]] i liderats per [[Alboí]], conqueriren bona part de la península, excepte la part sud i una franja de territori que unia [[Ravenna]] amb [[Roma]]. Alboí basà el control del territori en ducats centrats en ciutats (''[[Forum Iulium]]'', [[Milà]], [[Pavia]], [[Brescia]], [[Benevent]] per mencionar-ne les més importants del nord). A la seva mort ([[572]]) el control del territori no es pogué condensar en un sòlsol monarca i el [[Regne Llombard]] perdé cohesió durant gairebé els deu anys que durà l'interregne seguit de diversos monarques efímers. En aquest punt mort l'imperiImperi bizantíBizantí reorganitzà els territoris de la península en l'[[Exarcat de Ravenna]]. [[Heribert]], noble de llinatge bavarès i primer rei catòlic d'Itàlia ([[653]]–[[661]]), car fins llavors els llombards foren [[arrians]], inicià el llinatge bavarès del regne fins a [[Aripert II]] mort el [[712]]. El 751 el Regne Llombard liquidà l'Exarcat de Ravenna i el 756 es disposà a atacar Roma. Esteve III demanà ajuda al [[Regne Franc]] de [[Pipí I el Breu]] que reconquerí les restes de l'exarcat de Ravenna i en féu donació a l'església ([[Donació de Pipí]]). El Regne Llombard acabà amb [[Desideri d'Ístria]] quan fou vençut per [[Carlemany]] pocs anys més tard ([[774]]) que incorporà el regneterritori al [[Regne Franc]], però mantingué el títol de Rei''rei de Llombardia''.

A la mort de Carlemany el seu Imperiimperi es dissolgué i la península fou de nou dirigida per un [[Reirei d'Itàlia]] que passà a [[Bernard d'Itàlia]] i el títol fou associat al [[Sacre Imperi Romanogermànic]].

La mort de l'Emperadoremperador [[Lotari I]] en [[855]] portarà a la divisió del seu regne (conegut com a França central i provenint de la divisió del [[Regne Franc]] en el [[843]]), entre els seus tres fills. El més gran, [[Lluís II el Jove]], que heretaheretà les terres carolíngies a Itàlia, que eren, per primera vegada, governada com a unitat independent (llevat d'un curt període en què ho va fer [[Pipí d'Itàlia|Pipí]] fill de [[Carlemany]] en la primera dècada del segle). El regne n'incloïa tota Itàlia arribant cap al sud fins a [[Roma]] i [[Ducat de Spoleto|Spoleto]], però la part més meridional d'Itàlia estava sota control dels [[longobards]] del [[Ducat de Benevent]] o de l'[[Imperi Bizantí]].

Després de la mort de [[Lluís II el Jove|Lluís II]] sense hereus, va haver unes quantes dècades de confusió. La corona imperial fou discutida inicialment entre els governants carolingis de [[França occidental]] ([[França]]) i [[França oriental]] ([[Alemanya]]), és a dir, [[Carles el Calb]] i [[Carles III el Gras]], respectivament. Posteriorment, al voltant del 900-905, són els nobles locals [[Guiu III de Spoleto|Guiu de Spoleto]] i [[Berenguer de Friul]] els, que competeixenvan competir per la corona, com també ho feien [[Arnulf de Caríntia]] de la [[França oriental]] i [[Lluís III el Cec]] de [[Provença]]. El regne també era sacsejat per ràtzies àrabs que atacaven des de [[Sicília]] i [[Àfrica del Nord]].

Al [[segle X]] la situació aamb penesprou millorafeines va millorar, diversos nobles de Burgúndia i locals continuaven discutint sobre la corona. L'ordre només s'imposà des de fora, quan el rei alemany [[Otó I, emperador romanogermànic|Otó I]] envaeix Itàlia i reuneix en [[962]] els dos trons, l’[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperialimperial]] i l'Italiàitalià.

Després dedel [[962]], els Reisreis d'Itàlia varen ser sempre també [[Llista de reis germànics|reis germànics]], i Itàlia es convertia així en un regne constituent del [[Sacre Imperi Romanogermànic]], junt amb Alemanya. El rei alemany seria coronat per l'[[Arquebisbearquebisbe de Milà]] amb el [[Corona fèrria de Llombardia]] a [[Pavia]] com a preludi de la visita a [[Roma]] per a ser coronat emperador pel [[papa]].

En general, el fet que el monarca estava generalmentgairebé sempre absent, que passava gran part del seu temps a Alemanya, deixava alel Regne d'Itàlia amb poca autoritat central. Hi havia també una manca de magnats poderosos instal·lats, sent l'únic notable el [[Marcgraviat de Toscana|marcgravi de Toscana]], que tenia forcesforça terres a les regions de [[Toscana]], [[Llombardia]], i [[Emília-Romanya|Emília]], però que va desaparèixer a causa de la manca d'hereus després de la mort de [[Matilde de Canossa]] enel [[1115]]. Això deixava un buit de poder que s'omplia cada vegada més pelper l'autoritat del [[papa]] i de les ciutats, cada vegada més riques, que gradualment venien a dominar el camp circumdant.

El poder creixent de les ciutats es va demostrar primerament durant el regnat de l'emperador de la [[dinastia Hohenstaufen]] [[Frederic I Barba-roja]] ([[1152]]-[[1190]]), qui va intentar restaurar l'autoritat imperial a la península i el va portar a un seguit de guerres amb la [[Lliga Llombarda]], una lliga de ciutats italianes del nord que, amb una victòria decisiva a la [[Batalla de Legnano]] en [[1176]], forcenvan forçar Frederic a reconèixer l'autonomia de les ciutats italianes.

El fill de Frederic, [[Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric VI]] de fet, aconseguí estendre l'autoritat dels [[Hohenstaufen]] a Itàlia amb la seva conquesta del normand [[Regne de Sicília]], que comprenia Sicília i tot el sud d'Itàlia. El fill d'Enric, [[Frederic II, emperador romanogermànic|Frederic II]], el primer emperador des del segle IX amb base a Itàlia, intentava retornar a la tasca del seu pare de restaurar l'autoritat imperial al Regneregne italià del nord, que portava amantenia una oposició feroç no només amb una Lliga Llombarda reformada, sinó també amb els papes, cada vegada més gelosos del seu regne temporal a l'Itàlia central (teòricament una part de l'Imperiimperi), i preocupats per les ambicions universals dels emperadors Hohenstaufen.

Els esforços de Frederic II per portar tottota Itàlia sota el seu control eren tan infructuosos com els del seu avi, i la seva mort enel [[1250]] marcà el final definitiu del Regne d'Itàlia com a unitat política genuïna. Continuava havent conflictes a les ciutats italianes entre [[gibelins]] (seguidors imperials) i [[Güelfs i gibel·lins|güelfs]] (seguidors papals), però aquests conflictes cada vegada tenien menys relació amb als orígens de les rivalitats.

Amb tot, el Regne d'Itàlia no era poc important. Els successius emperadors als segles XIV i XV retornaven a Roma per ser coronats, i cap no oblidava les seves reivindicacions com a teòrics Reisreis d'Itàlia. Ni eren oblidades les reclamacions dels Emperadorsemperadors al domini universal d'Itàlia, on als escriptors com [[Dante]] i [[Marsilius de Pàdua]] expressaven el seu compromís tant al principi de ''monarquia universal'', com a les pretensions reals dels emperadors [[Enric VII, emperador romanogermànic|Enric VII]] i [[Lluís IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Lluís IV]], respectivament.

Paral·lelament a les reclamacions imperials al domini d'Itàlia es produí l'atorgament de títols als diversos homes forts que havien començat a establir el seu control sobre les ex-ciutatsantigues ciutats-repúbliques. Més notablement, els Emperadorsemperadors donaven el seu suport alals [[Visconti]] de [[Milà]], i el rei [[Venceslau]] va crear el títol de [[Ducduc de Milà]] enel [[1395]] amb [[Gian Galeazzo Visconti]]. Unes altres famílies a rebre títols nous dels emperadors incloïen elels [[Casa de Gonzaga|Gonzaga]] de [[Ducat de Màntua|Màntua]], i l'est de [[Ferrara]] i [[Mòdena]].

Al començament del període modern, el Regne d'Itàlia encara existia, però era una mera ombra. El seu territori s'havia limitat significativament -: les conquestes de la [[República de Venècia]], que es considerava independent de l'Imperiimperi, en la regió de la ''[[Terrafirma]]'' havia pres la majoria del nord-est d'Itàlia fora de la jurisdicció de l'imperi, mentre els papes reclamaven plena sobirania i independència en els [[estats papals]] a Itàlia Central. No obstant això, l'Emperadoremperador [[Carles I d'Espanya|Carles V]], més per la seva herència d'Espanya i Nàpols que per la seva posició com a emperador, podiava poder establir la seva dominació sobre Itàlia en major mesura que qualsevol emperador des de Frederic II. Amb ajuda francesa, evitavaevità un intent dels prínceps italians de reafirmar la seva independència en la [[Lliga de Cognac]], va saquejar [[Saqueig de Roma (1527)|saquejà Roma]] i portà alel papa Medici [[Climent VII]] a la submissió, conquereixconquerí Florència on reinstal·lalà els [[Medici]] com a [[Ducat de Florència|Ducsducs de Florència]] (més tard, Grans Ducs de Toscana), i, a l'extinció de la família [[Sforza]] a [[Milà]], reclamareclamà el territori com a feu imperial i instal·lalà el seu fill [[Felip II de Castella|Felip II]] com a nou Ducduc.

Les reclamacions Imperialsimperials pel protectorat es van augmentar a començament del segle XVII quan el tron del [[Ducat de Màntua]] restarestà vacant enel [[1627]]. L'Emperadoremperador [[Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic|Ferran II]], utilitzatutilitzant els seus drets com cap suprem per evitar l'accés del duc francès [[DucCarles deI Gonzaga-Nevers]] al Ducatducat, desembocantva desembocar en la [[Guerraguerra de la Successiósuccessió de Màntua]], unaque va formar part del conflicte de la [[Guerra dels Trenta Anys]]. Al segle XVIII, durant el [[Guerra de Successió Espanyola|guerra de successió espanyola]], les reclamacions imperials sobre el protectorat s'utilitzavenes van utilitzar una altra vegada embargarsobre Màntua, enque el [[1708]], quees estavava annexionatannexionar pels Habsburgs al novament conquerit [[Ducat de Milà]].

Això erava ser l'últim ús notable dedel poder Imperialimperial, com a tal, a Itàlia. Els austríacs retenien el control de Milà, i intermitentment, uns altres territoris (principalment [[Toscana]] des dedel [[1737]]), però les reclamacions del cap feudal suprem havien pràcticament desaparegut. Es mantenien, però, les reivindicacions de l’[[Arquebisbat de Colònia|Arquebisbearquebisbe de Colònia]] per ser "Arxicancellerarxicanceller d'Itàlia". Durant les [[Guerres Revolucionàries Franceses|guerres revolucionàries franceses]], els austríacs varen ser expulsats d'Itàlia per [[Napoleó Bonaparte]], que instal·là un conjunt de repúbliques al nord d'Itàlia. Aquesta reorganització imperialterritorial feta entre [[1799]]-[[1803]] no deixava cap espai per reclamacions Imperialsimperials a Itàlia - fins i tot l'Arquebisbe de Colònia se n'havia anatdesistit de la seva reclamació, secularitzatja que els seus dominis havien estat [[Mediatització i secularització|secularitzats]] junt amb els altres prínceps eclesiàstics. EnEl [[1805]], mentre l'Imperiimperi encara existia, Bonaparte, aen horesaquell d'aramoment Emperadoranomenat [[Napoleó Bonaparte|emperador Napoleó I]], reclamà la corona d'Itàlia per a si mateix, i es va col·locant-selocar la [[Corona fèrria de Llombardia]] al seu cap en una cerimònia a la catedral de [[Milà]].

El propi[[Sacre Imperi Romanogermànic|Sacre Imperi]] s'abolia l'any següent, acabantfet que va acabar amb l'existència, finsdes ide totfeia anys teòrica, del Regne d'Itàlia.